Llums i ombres d’una revolució

Sis mesos després de l’inici de les protestes que van provocar la caiguda del dictador Hosni Mubàrak, Egipte és un país en construcció. La Junta Militar –que ostenta el poder des de la caiguda de l’últim faraó-, els empresaris i polítics corruptes de l’antic règim, els Germans Musulmans, les potències occidentals i els països del Golf Pèrsic intenten, de diverses maneres, aturar l’abast de la revolució. Els milions de ciutadans que van aixecar-se pacíficament contra la dictadura, però, tenen clar que no pararan fins aconseguir un estat lliure, democràtic, on es respectin els drets humans i basat en la justícia social.

Els darrers 180 dies marquen un punt de no retorn, en què els abusos per part del règim ja no seran acceptats per una població que ha recuperat la dignitat. La revolució, més enllà d’estar encara lluny d’assolir els seus objectius, ha canviat la vida de molts egipcis, conscients que estan participant en moments històrics. “Sempre havia estat crítica amb el règim de Mubàrak, però per por mai m’havia involucrat en política. A l’hivern vaig ser a la plaça Tahrir –l’epicentre de la revolta- els 18 dies de la protesta i ara hi he tornat”, explica Amira Khalil, una universitària cairota de 22 anys que exemplifica el canvi de mentalitat que han experimentat moltes persones.

Gent valenta

Acabi com acabi, la revolució egípcia té una cosa molt positiva. Ha despertat un poble, ha creat consciència i a partir d’ara serà molt difícil que el govern de torn o els militars facin el que els roti sense provocar una onada massiva de protestes. Ciutadans que mai havien participat en una manifestació, que no havien pogut o volgut assistir a un acte polític, que eren verges en el fet de debatre sobre els problemes del seu país o blasmar la rampant corrupció del règim de Mubàrak s’han unit a la revolució i han canviat les seves vides. Han dit prou, han passat a l’acció i a partir d’ara doblegar-los i dominar-los no serà gens fàcil.

La pèrdua de la por és un dels grans èxits de la revolució egípcia. Passejar per l’emblemàtica plaça Tahrir i posar-se a parlar amb qualsevol de les persones que hi són concentrades et permet entendre fins a quin punt estaven reprimits abans, fins a quin punt havien assumit que no podien aixecar-se contra un règim policial, que entre agents i informants sumava més de dos milions de col·laboradors. Però ara tot ha canviat. Com a mínim, senten que poden parlar del que volen, que finalment no només es limiten a pensar, sinó que també actuen. I per això s’han tornat a aixecar. Per això han tornat a ocupar la plaça Tahrir, per dir al Govern titella d’Essam Xaraf i a la Junta Militar –que té el poder real- que aquest no és el camí, que ells volen un nou Egipte, un país lliure, democràtic i basat en la justícia social.

El canvi trontolla

L’idil·li que el poble egipci i els militars van viure durant els 18 dies de protestes que van culminar l’11 de febrer amb la renúncia del dictador Hosni Mubarak s’ha acabat. El Govern que encapçala el civil Essam Xaraf està cada dia més desacreditat als ulls d’una societat que vol i exigeix canvis reals. La frustració per la lentitud a l’hora de tirar endavant reformes profundes i la poca voluntat del nou règim per jutjar els personatges clau de l’era de Mubarak i els membres dels cossos de seguretat responsables de l’assassinat de 846 persones durant la revolta expliquen per què els egipcis han tornat en massa als carrers els últims dies.

Centenars de milers de persones van concentrar-se a l’emblemàtica plaça Tahrir, del Caire, el proppassat divendres 8 de juliol per enviar el missatge que «la revolució continua». Els manifestants van deixar clar que no estaven satisfets amb l’evolució de la transició. La protesta –que també es va estendre per altres ciutats com Alexandria o Suez– va continuar amb una altra concentració massiva el dimarts 12 i, a tot això, cal afegir-hi que Tahrir torna a estar ocupada pels revolucionaris.

La Ciutat de la Brossa

Carrers sense asfaltar, un clavegueram escàs per no dir inexistent, greus mancances en el subministrament d’aigua i electricitat, uns serveis públics del tot insuficients i tones i tones d’escombraries arreu. Aquestes són algunes de les característiques de Manshiyat Nasser, un depauperat barri ubicat als afores del Caire on viuen unes 60.000 persones. La Ciutat de la Brossa és l’altre nom amb què es coneix l’àrea, que amb el temps s’ha convertit en la ciutat de les escombraries més gran del món. Què vol dir això? Doncs que és impossible fer dues passes sense veure deixalles arreu, bàsicament perquè els habitants de Manshiyat Nasser s’encarreguen de recollir les escombraries de tot el Caire -20 milions d’habitants.

Ningú els paga per fer-ho, sinó que la recol·lecció de la brossa és el procés previ al reciclatge i a la venda del material per a la seva posterior reutilització. Aquest és el negoci de la majoria de les persones que resideixen a la Ciutat de la Brossa. Canviar el Downtown del Caire –l’àrea comercial i moderna per excel·lència de la ciutat- per aquest barri suposa entendre de cop perquè Egipte és considerat un país del Tercer Món. Sense pretendre dir que la pobresa a Manshiyat Nasser sigui absoluta, si que és cert és que el barri transmet qualsevol cosa menys benestar econòmic. Les mancances, en tots els àmbits, són evidents i els problemes que l’assetgen són molt i molt greus.

La revolució continua

La sensació que cinc mesos després de la caiguda de Mubarak els canvis han estat més estètics que reals. La certesa que la justícia militar segueix ben viva i no té cap presa per jutjar el dictador i els seus sequaços. La por a què alguns dels que es van acabar unint a les protestes de Tahrir per oportunisme –com ara els Germans Musulmans- no tenen cap interès en què s’avanci cap a la llibertat i la democràcia real. La irritació provocada pel fet que la immensa majoria dels repressors que van assassinar gairebé 850 persones durant la revolta no han hagut encara d’afrontar un judici.

Tots aquests elements units són l’origen de la massiva concentració de protesta que s’ha fet avui divendres a la ja mítica cairota plaça Tahrir. La calor sufocant no ha estat impediment perquè desenes de milers de persones s’apropessin al Tahrir i enviessin un missatge ben clar: “La revolució continua, no ha acabat, i no hi haurà ningú que podrà aturar el poble egipci, perquè ara tots tenim molt clar què volem i cap a on anem”, m’explicava en Haytam, un dels portaveus de la Unió de Joves Revolucionaris, una de les organitzacions involucrades en les protestes que van començar al Tahrir el proppassat 25 de gener i que, 18 dies després, van forçar la renúncia del dictador, Hosni Mubarak.