La complexa realitat del Golan ocupat

Búnquers abandonats, poblats destrossats i sense cap habitant que testimonien un passat –força recent- dolorós i sagnant, cims imponents coronats sempre per una instal·lació militar on oneja la bandera amb l’estrella de David, inacabables camps de fruiters on es produeixen les pomes més gustoses que podeu trobar tant els mercats de Jerusalem com els de Damasc, terraplens encara minats que recorden les conteses bèl·liques que van assolar la zona no fa tants anys, estètica i bars occidentals convivint amb el tradicionalisme religiós dels drusos, els sempre presents colons i els seus assentaments envoltats per tanques i amb tots els luxes, turistes jueus convençuts que estan trepitjant el seu territori…Tot aquests elements conviuen als Alts del Golan, una regió de Síria majoritàriament ocupada per Israel des de la guerra del Sis Dies (1967).

Majdal Shams, el principal poble sirià del Golan ocupat –els altres quatre són Massada, Buqata, Ein Qiniyye i Ghajar-, va ser altra vegada el campament base de la meva estada a la zona, però a diferència de les altres dues ocasions, aquest cop vaig tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels altres pobles i descobrir altres paisatges d’una regió molt interessant. La situació s’ha normalitzat des que al maig vaig visitar Majdal Shams, tres dies després que l’exèrcit israelià assassinés tres refugiats palestins que van creuar la tanca que separa el municipi de l’àrea administrada per Síria per commemorar la Nakba(catàstrofe), que recorda el naixement de l’Estat d’Israel i l’expulsió i fugida de més de 800.000 palestins.

Entre copes, mines i ocupació

Sota ocupació israeliana des del 1967, envoltats d’un paisatge espectacular –amb cims que superen àmpliament els 2.000 metres-, amb una de les terres més fèrtils de la zona i amb quantitats ingents d’aigua, els Alts del Golan tenen poc a veure amb el que un pot trobar a Cisjordània o Gaza. Per començar, parlem d’un territori sirià i no pas palestí. Tot i que la presència de militars israelians és constant a la zona, la sensació és que fa anys que els xocs violents van quedar-hi aparcats. Els sirians del Golan van tenir la seva pròpia Intifada el 1982, però històricament han apostat per la resistència no violenta per combatre l’ocupació. Tenint en compte que només són 20.000 persones –al territori ocupat per Israel també hi ha 18.000 colons jueus- s’entén que l’opció d’una resistència més activa i per la via armada no tindria cap possibilitat d’èxit.

Explico tot això després de passar un dia i mig a Majdal Shams, un poble de 10.000 habitants que és el més important dins la zona ocupada (uns 500 quilòmetres quadrats de la regió sí que estan sota control de Síria, incloent-hi la capital de l’àrea, Quneitra). Diumenge i dilluns molts mitjans van esmentar el nom d’aquest poble, perquè milers de refugiats palestins i residents a Síria s’hi van acostar i un centenar va saltar la tanca que marca la frontera –òbviament no reconeguda internacionalment. Reclamaven el dret a retornar a les seves terres, a la seva pàtria. Com van reaccionar els soldats? Amb violència, per variar. Van disparar amb munició real i quatre palestins van morir assassinats. Uns quants més van ser ferits.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.