Dret Corporatiu Global, el blindatge perfecte

La seguretat jurídica de les inversions de les empreses transnacionals passa per davant de la protecció dels drets humans

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va tenir una activitat molt intensa a l’exterior durant el mes passat. Del 9 al 12 de novembre, va fer un viatge oficial a l’Estat d’Israel, acompanyat d’una trentena de persones destacades del món empresarial. El 23 de novembre, va iniciar una estada de sis dies a l’Índia, on encapçalava una delegació amb representants d’una quarantena de companyies catalanes. A cap dels dos viatges, però, no l’acompanyaven sindicalistes ni activistes dels drets humans.

Les dues estades constitueixen exemples paradigmàtics de diplomàcia empresarial, és a dir, que els governs actuen a l’exterior en benefici dels negocis privats de les corporacions autòctones. Només és una de les potes del suport que pràcticament tots els executius donen a les empreses i permet entendre el poder i la influència que tenen. El que dota d’impunitat les companyies transnacionals i els garanteix les inversions que duen a terme arreu del planeta és el que s’anomena Lex mercatoria o dret corporatiu global.

Transnacionals espanyoles a l’exterior, un negoci assegurat

El poder de les empreses transnacionals és tan gran que moltes organitzacions internacionals i governs actuen al seu servei i en blinden les inversions. En el cas espanyol, l’Estat compta amb una agència de suport a l’exportació, Cesce, dotada amb 9.000 milions per cobrir amb fons públics els negocis de les grans empreses autòctones a l’exterior. El PP ha aprovat privatitzar l’instrument, fet que augmentarà l’opacitat d’un organisme que fa anys que es qüestionat per organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG)

L’empresa EADS CASA va vendre dotze avions de transport militar C-295 a l’exèrcit brasiler per gairebé 240 milions d’euros l’any 2005. El grup paperer ENCE va intentar construir, entre 2002 i 2009, primer a Fray Bentos i després a Punta Pereira, una enorme planta de cel·lulosa a l’Uruguai. Les protestes pel fort impacte ambiental de la factoria van provocar, finalment, l’abandonament del projecte. Més enllà d’estar impulsades per grans companyies espanyoles, ambdues operacions tenien en comú que comptaven amb el suport econòmic de la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (Cesce, en castellà).

Malgrat ser poc coneguda, Cesce existeix des de 1970 i és, segons la definició de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), “l’instrument financer més important utilitzat per l’Estat per a la internacionalització de les empreses espanyoles”. Els pressupostos generals de 2014 aprovats pel govern de Rajoy doten Cesce amb un topall de 9.000 milions d’euros –la mateixa xifra que enguany– per assegurar els negocis de les transnacionals espanyoles a l’exterior. Amb capital mixt (públic i privat), la seva funció és cobrir els riscos comercials i polítics de les operacions de les empreses estatals a l’exterior, amb l’objectiu de facilitar-ne l’expansió. Diners públics per a (grans) negocis privats.