La democràcia zapatista

El model de govern dels territoris autònoms de Chiapas aposta per l’horitzontalitat i per donar el poder a la comunitat, no als governants 

Si no hi ha un avançament, cada quatre anys ens criden per anar a les urnes i escollir els nostres representants a l’administració. Excepcionalment, les autoritats polítiques també ens consulten la nostra opinió en referèndums. Gaudim de drets polítics com el dret a reunió i el dret a manifestar-nos, tot i que cada cop ens els intenten limitar més (els darrers mesos hem vist com ni Felip Puig ni Jorge Fernández Díaz en són precisament uns defensors entusiastes). Amb tot, la democràcia representativa que tenim ens deixa un marge més aviat estret de participació política. Al cap i a la fi, per poder prendre part en la presa de decisions cal militar en un partit polític, on la lleialtat al líder passa per davant de la meritocràcia i en què la democràcia interna és, en general i per dir-ho finament, limitada. És evident que la nostra democràcia és imperfecta, però tradicionalment se’ns ha volgut fer creure que és el menys dolent dels models. A l’hora de la veritat, però, només cal viatjar per topar amb sistemes que, com a mínim, són bastant més participatius i horitzontals.

En aquest sentit, el model que s’ha implantat als territoris autònoms zapatistes de Chiapas (Mèxic) constitueix una alternativa interessant. El poder s’encarrega d’obeir la Lema zapatistasocietat i, en tot cas, de proposar-li mesures, en cap cas d’imposar-les. L’origen, un cop més, cal buscar-lo en el procés que engega amb l’alçament de l’1 de gener de 1994 [comentat a l’article anterior]. Fins aleshores, el sistema de govern habitual a les comunitats indígenes era vertical, masculí i gerontocràtic: els xamans i els principals senyors de cada àrea (homes grans, en general) ostentaven el poder i imposaven les seves decisions. Des de l’inici de la revolució, però, això ha canviat i molt. 

Continua llegint

Una revolució real

Segons l’Enciclopèdia Catalana una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat. El darrer any i mig hem sentit a parlar constantment de revolucions. L’anomenada Primavera Àrab, l’onada de revoltes al Magreb i a l’Orient Mitjà que va començar el desembre de 2010 a Tunísia amb la immolació del venedor Mohammad Bouazizi, s’ha volgut vendre com un seguit de revolucions. 20 mesos després de l’inici d’un canvi històric en el món àrab, és cert que l’onada de revoltes -algunes molt més espontànies que d’altres, tot s’ha de dir- ha comportat el derrocament de les dictadures de Ben Ali (Tunísia), Mubàrak (Egipte), Saleh (Iemen) i Gadafi (Líbia), a banda de l’actual guerra civil a Síria i de canvis, més o menys estètics, a gran part dels altres països de la regió. De moment, però, crec que no podem parlar ni de revolució tunisiana, ni d’egípcia, ni, òbviament, de líbia. Hi ha hagut canvis de règims, de governs, però de moment els canvis en profunditats i globals que ens farien parlar de revolució no existeixen. Es mantenen els models econòmics, les elits són similars, les estructures socials no han variat…

Continua llegint