Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d’altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Els kibbutz, d’un somni igualitari excloent a l’economia de mercat

Són un símbol del sionisme i, com a tal, de l’Estat d’Israel. Avui n’hi ha 270, però només una quarantena mantenen una part significativa dels trets originals. En ells, hi viuen unes 100.000 persones. Mai han acollit més del 4% de la població hebrea, però el seu pes ideològic, polític, social i, com ja he dit, simbòlic ha estat enorme. Són els kibbutz, les comunitats col·lectives que van esdevenir laboratoris sobre el terreny en què es combinava el socialisme amb el sionisme. Van néixer fa un segle [el primer kibbutz es va establir a Deganya el 1909] i històricament han estat lloc de residència de nombrosos líders jueus, la majoria vinculats al Mapai (el precedent del decadent Partit Laborista). David Ben Gurion (primer ministre del 1948 al 1954 i del 1955 al 1963), Golda Meir (que va tenir el mateix càrrec del 1969 al 1974) o Moshe Dayan (ministre de Defensa) són només tres exemples de dirigents sionistes vinculats al moviment kibbutzim.

Què queda avui en dia d’aquest moviment? Poca cosa. L’esperit igualitari que impregnava les comunitats kibbutzim en els seus inicis s’ha anat diluint i l’economia col·lectiva s’ha anat substituint per un model fonamentalment privatitzat. Sí que es conserva l’esperit sionista, és a dir, si preteneu trobar persones crítiques amb la idea de l’existència d’un Estat per als jueus, no els busqueu a kibbutz. I és que la pretesa igualtat només afectava la població jueva, perquè els habitants autòctons de les àrees on es van anar implantant les comunitats col·lectives mai hi van tenir accés.

El dia de Mahmoud Abbas

Abu Mazen, com se’l coneix popularment, no és carismàtic. Com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és el màxim dirigent palestí, però després que les eleccions presidencials faci més de dos anys que se suspenen, la seva legitimitat per ocupar el càrrec es pot posar en dubte. Als 76 anys ha viscut el seu gran dia. El moment que, potser, en un futur permetrà situar-lo a un nivell similar al de Iàsser Arafat, el seu predecessor tant a l’ANP com a l’OAP, l’històric guerriller mort el 2004.

Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, Mahmoud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de l’organització. Tothom sap que, com a mínim ara, la proposta no tirarà endavant perquè d’aquí unes setmanes els Estats Units utilitzaran el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per aturar-la. Ara bé, potser sí que és el primer pas per canviar les coses i, si més no, ha sacsejat un conflicte en què durant masses anys s’han escenificat negociacions que no eren tal cosa i que, a més a més, quedaven en paper mullat davant la política de fets consumats d’una de les dues parts (Israel, of course). 

Fer el pas, les dificultats de deixar el radicalisme religiós

“Vivia en una bombolla. Només havia de seguir les regles, anar al temple a resar i estudiar els textos sagrats i no plantejar-me res. Tot era molt fàcil, però alhora molt avorrit, només podia seguir un camí. Ara, en canvi, em sento molt més lliure tot i que gairebé no tinc amics i no sé com fer-ne. I les dones? Mai abans hi havia tingut cap tipus de contacte, més enllà de les de la meva família, i ara em sento molt incòmode parlant amb qualsevol noia. Això també forma part del procés d’aprenentatge de viure en un nou món per a mi”. Qui així s’expressa és l’Uri, un jove de 21 anys que sempre ha viscut a Jerusalem. Estudia enginyeria informàtica des de fa un any i després té clar que vol servir a l’exèrcit israelià.

El seu cas no seria excepcional si no fos pel seu passat. Fins als 18 anys, Uri era un jueu ultraortodox, un haredim (que significa temorós de Déu). Al cap d’un temps de donar-hi voltes, va decidir fer el pas i deixar el món religiós. La seva família va acceptar-ho, però optar per aquest camí li va suposar perdre tots els amics, que també eren religiosos com ell. Tres anys més tard està satisfet de l’opció escollida, però reconeix que hi ha moments molt difícils i que s’ha vist obligat a adquirir de cop un munt de coneixements (tant acadèmics com socials) que la majoria de persones aprenen quan són nens.

Sense colpejar les portes de Jerusalem

Aprofitant el darrer divendres de Ramadà (el mes sagrat de l’islam),Olive Revolution –un grup que advoca per una revolta popular i nacional no violenta contra l’ocupació israeliana- va llançar la campanya Colpejant les Portes de Jerusalem, amb l’objectiu de reunir el màxim nombre possible de manifestants palestins als accessos de la seva capital històrica des de Cisjordània per, entre d’altres coses, denunciar les limitacions que pateixen per accedir-hi i anar a resar a l’Esplanada de les Mesquites. Tot i que les tradicionals manifestacions que es fan els divendres a pobles com Bil’in, Nabi Saleh o Al Massarah s’han suspès per intentar augmentar el nombre d’assistents a la protesta, a l’hora de la veritat només unes 150 persones s’han apropat a Qalàndia, l’accés nord a Jerusalem i el punt de control que hi ha entre la ciutat i Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Palestina.

Durant molta estona s’han barrejat els manifestants amb les persones que creuaven el punt de control per, efectivament, anar a resar a Al-Quds (el nom àrab de Jerusalem). Tots els homes menors de 50 anys tenien l’accés prohibit a la seva capital des de Cisjordània, de manera que només 300.000 persones han pogut apropar-s’hi avui per honrar el seu Déu (dic només, perquè el darrer divendres del Ramadà la xifra normalment s’eleva fins al mig milió). A l’hora de la pregària, i enmig d’un silenci només trencat per les paraules de l’imam, homes i dones s’han agenollat manta vegades per pregar, davant la mirada impertèrrita i dura dels soldats israelians, ja a punt per a la confrontació. Una batalla, per dir-ho d’alguna manera, com sempre desigual. L’última tecnologia en armament contra pedres… 

Els exclosos israelians

Cobren salaris de misèria. Són expulsats de les seves cases. I, normalment, ningú els fa cas. Són els (jueus) exclosos de la societat israeliana, els que formen una classe baixa que no ha deixat d’engrandir-se les darreres dues dècades a causa de la línia ultraliberal que ha seguit l’economia hebrea. La creixent protesta pel cost de la vida i, sobretot, pel preu de l’habitatge ha posat també la seva problemàtica en el punt de mira d’una societat que sembla que comença a descobrir-se (algunes) vergonyes.

Ells no són joves de classe mitjana amb salaris precaris que només poden viure a Tel Aviv gràcies a l’ajut dels seus pares. Ells, directament, viuen en barris pobres de Jerusalem, però ni així els surten els números. Amb salaris que es mouen al voltant dels 3.000 i els 5.000 xèquels (entre 600 i 1.000 euros) és molt difícil sobreviure en un país com Israel on, i això sí que és cert, els preus són de bojos. Des de la llet a la carn, passant per la cervesa i, òbviament, els lloguers els números espanten. Diuen que l’economia del país va a tota màquina, però és evident que només se’n beneficien uns quants.

Una mirada al cinema palestí

Paradise Now, Intervención Divina, Iron Wall o Till When? Quatre pel·lícules de directors palestins que tenen en comú –sobretot les dues primeres- haver assolit cert èxit i impacte internacional. Sense anar més lluny, Paradise Now va arribar a optar a un Oscar. En els darrers quinze anys, diversos directors palestins s’han consolidat i han destacat en festivals d’arreu del món. Tot plegat podria fer pensar que la salut del cinema palestí és bona. I, certament, el ressò que avui dia obtenen les obres de, sobretot, Eila Suleiman és notable, impensable fa unes dècades.

Ara bé, el cinema palestí existeix realment? Ihab Jadallah, un director novell de Jerusalem format a Barcelona, considera que no. “Per tenir un cinema propi has de tenir una indústria pròpia i un estil reconegut i ens manquen les dues coses”, m’explica mentre consumim diverses cerveses a un conegut cafè de Jerusalem Est. “Et posaré un exemple. Si hi ha dos directors que estan treballant al mateix temps en una pel·lícula, serà impossible que els dos rodin simultàniament a Palestina, perquè hauran de compartir l’equip tècnic, no hi ha prou gent formada”, exposa.