Contra els abusos, trencant el silenci

L’exèrcit és el pal de paller de la societat israeliana. Tret d’algunes excepcions –com la immensa majoria dels ultraortodoxos-, tots els jueus del país hi serveixen (tres anys els homes i dos anys les dones, a banda d’estar a la reserva fins als 45 anys en el cas d’ells i fins els 40 en el d’elles). Això el converteix, en certa manera, en una institució transversal, on israelians de totes es condicionen es troben, intimen i tenen una oportunitat de conèixer-se que la seva vida civil probablement no els donaria. És una etapa clau i bona part dels contactes que després seran utilitzats en les carreres professionals provenen del pas per les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès).

No és un panegíric a favor seu. No m’he tornat militarista de cop. Simplement explico això per mostrar fins a quin punt és important l’exèrcit en un país ultramilitaritzat, on la confiança en els soldats sempre és superior a la que es diposita en els polítics de torn. Per això criticar-lo des de dins es fa tan difícil i està tan mal vist. En aquest sentit, destaca la posició dels refuseniks, joves que es neguen a servir-hi quan els criden a files, amb tot just 18 anys. Són estigmatitzats socialment i passen mesos a la presó, però demostren una gran valentia. En tot cas, d’aquí uns dies dedicaré una entrada al col·lectiu.

Continua llegint