L’expres esperançat i la bomba al barri

El 10 d’abril de 1998 forma  part de la historia d’Irlanda. Aquell dia, divendres sant, els governs irlandès, britànic i diversos partits del Nord del país van firmar l’acord de pau que permetria encarrilar definitivament un conflicte que en les tres dècades precedents s’havia cobrat més de 3.000 vides, però que té les seves arrels en el segle XVII, època en què van començar les plantacions d’anglesos i escocesos a l’Ulster. El DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat aleshores pel doctor Ian Paisley –conegut com a doctor NO-, va oposar-se a l’acord, però això no li va impedir créixer progressivament fins a convertir-se, ja fa uns anys, en el partit amb més seients al Parlament d’Stormont, l’assemblea nord-irlandesa.

Mentre que els unionistes, que sempre havien ostentat el poder i havien estat els privilegiats en detriment de la minoria catòlica del Nord d’Irlanda, van dedicar-se a posar pals a les rodes al procés de pau, els republicans-catòlics no van tenir inconvenient a fer enormes sacrificis per assolir la pau. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en anglès) va ser desmantellat, es van entregar els seus arsenals i es va demanar perdó per les víctimes que va provocar amb els atemptats. Amb tot, els unionistes semblava que mai en tindrien prou. Fa uns mesos, però, les competències en Justícia i en Seguretat van passar a mans del Govern de Belfast provinents de l’executiu britànic. I un ministre del Sinn Féin, el principal partit republicà i l’antic braç polític de l’IRA, seria l’encarregat de gestionar aquestes àrees. El cercle, sembla, que es tancava. Continua llegint