El negoci de la guerra aterra de nou a Port Aventura

El fons de capital risc KKR, nou soci del parc temàtic, inverteix en empreses d’armes i té un exdirector de la CIA en nòmina

Les operacions que ha dut a terme Investindustrial a Port Aventura el darrer any han estat un negoci rodó per a la família Bonomi, propietària del fons de capital risc, i perjudicials per a la plantilla del parc temàtic. El fons s’ha embutxacat diversos milions d’euros amb la compra-venda de la meitat del capital del parc, ha retallat la plantilla i ha empitjorat les condicions laborals de les empleades de neteja, malgrat que la instal·lació va guanyar 13,8 milions el 2012. Des de principis de desembre, un altre fons de capital risc, el nord-americà Kohlberg Kravis Roberts & CO (KKR), també intentarà lucrar-se amb el parc de Vila-seca i Salou. Un dels alts càrrecs de la companyia és David Petraeus, exdirector de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, la CIA.

El novembre de 2012, Investindustrial va assolir el control total de la instal·lació, després de pagar 105 milions a La Caixa pel 50% del capital que encara estava en mans de l’entitat financera. Només tres anys abans, els mateixos protagonistes havien tancat una operació de 95 milions que va permetre l’aterratge del fons dels Bonomi al parc temàtic. Fa unes setmanes, es va anunciar que Investindustrial havia venut el 49,9% de Port Aventura a KKR. Segons la premsa econòmica, el preu –que no es va fer públic– supera amb escreix els 105 milions cobrats per La Caixa fa un any i, precisament, l’entitat financera ha aportat part dels fons de l’operació. Paral·lelament, durant els darrers dotze mesos, prop d’una quarantena de treballadores del parc han estat acomiadades i més de 250 empleades –el 15% de la plantilla– s’han vist forçades a acceptar la subrogació a dues companyies subcontractades per encarregar-se del servei de neteja.

El conflicte sirià engreixa la indústria de la guerra

Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món

Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.

L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma Amb Palestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització.

Els nous propietaris de Port Aventura s’enriqueixen amb el negoci de la guerra

Investindustrial controla el 100% del parc temàtic i té contractes amb els exèrcits espanyol i francès

 

El parc temàtic de Port Aventura ja no està en mans de La Caixa. El 5 de novembre, es va anunciar que Criteria Caixa Holding, la societat que agrupa les participacions no financeres del grup, havia arribat a un acord amb Investindustrial per desfer-se del 50% que encara conservava del complex d’oci. L’operació es va tancar per 105 milions d’euros i suposa la culminació del procés que es va iniciar el desembre de 2009, quan Investindustrial va pagar 95 milions per obtenir el control de la meitat del parc de Vila-seca i Salou.

Fa un mes, la premsa econòmica es va fer un ressò molt ampli d’aquesta informació i va explicar que Investindustrial és un fons de capital risc de la família Bonomi, originària de Milà, que controla diverses empreses mitjanes al sud d’Europa, entre les quals trobem la catalana Logic Control, la companyia d’ambulàncies Transport Sanitari de Catalunya (TSC) o la productora de software Panda. En cap cas no es va mencionar que Investindustrial s’enriqueix amb el negoci de la guerra a través de la firma d’helicòpters Inaer i que el conseller delegat del grup, Carlo Umberto Bonomi, està establert a Barcelona i és un dels empresaris que va pressionar a favor de la candidatura de la capital catalana per acollir el complex del joc Eurovegas.

Defensa oculta la veritat

La despesa militar real espanyola és molt superior a la que apareix als comptes del Ministeri, que també amaga partides que durant l’any es disparen, com la compra d’armament

 

En un context de retallades, l’Estat espanyol no vol renunciar a modernitzar el seu Exèrcit, malgrat que això suposi destinar-hi milers de milions d’euros. Els avions caces Eurofighter, els tancs Leopard i Pizarro o els helicòpters de combat Tigre i NH-90 són alguns dels caríssims aparells que formen part del Programa Especial d’Armaments (PEAS) del Ministeri de Defensa, que ara mateix arrossega un enorme deute de 32.000 milions d’euros. Tot i que cada Eurofighter costa més de 75 milions i els blindats Pizarro –els més econòmics dels esmentats– se’n van als 3,3, el Ministeri de Defensa només ha pressupostat 6,8 milions el 2013 per a l’adquisició d’armament. Tenint en compte que el Govern estatal cada any ha d’amortitzar una part dels mastodòntics crèdits contrets per comprar-se aquestes joguines bèl·liques, és real aquesta xifra? Un estudi recent del Centre Delàs d’Estudis per a la Pau –que pertany a Justícia i Pau– fa evident que no.

La pràctica habitual és que, durant el curs, el consell de ministres aprovi un crèdit extraordinari per fer front als compromisos del PEAS. Enguany, quan s’havien pressupostat 4,95 milions, el préstec s’ha elevat a 1.782 milions d’euros. «Ens trobem davant un cas manifest de frau pressupostari per enganyar l’oposició política i l’opinió pública, pel qual es consignen de manera insuficient algunes partides, per després incrementar-les amb diversos mecanismes comptables», denuncia Pere Ortega a l’informe Veritats i mentides en el pressupost militar espanyol de 2013. El document treu a la llum la realitat d’una despesa que, amb maniobres diverses, s’intenta ocultar a la ciutadania, fins al punt que més de la meitat de la partida militar real no s’inclou a Defensa.

Setem desemmascara les inversions en armament de Caixabank i Bankia

La banca juga un paper clau en el funcionament de la indústria de guerra espanyol. Un nou informe ho posa de manifest

Format per un mínim de 136 empreses i amb una facturació anual de prop de 4.000 milions d’euros, el complex militar-industrial espanyol compta amb l’impuls i la protecció de l’Estat, que ha jugat un paper clau en l’increment de les exportacions armamentístiques de la darrera dècada (entre el 2001 i el 2010 van créixer un 388%, segons un treball recent del Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs i Justícia i Pau, vegeu DIRECTA 253). Ara bé, el patrocini governamental no és suficient per garantir el funcionament d’un sector que necessita un altre aliat imprescindible: la banca.

Amagats a través de societats d’intermediació desconegudes o mitjançant complexos fons d’inversió, els vincles entre la indústria de la guerra i el sector financer són prou sòlids, tot i que en la majoria de casos passen desapercebuts a conseqüència de l’opacitat i el secretisme que envolten un sector que, per motius obvis, gaudeix de mala premsa entre bona part de la població. Inversions que són la bomba, un informe que han elaborat els centres d’investigació Delàs i Profundo per a Setem i que es va presentar la setmana passada, revela els negocis entre les principals companyies del complex militar-industrial espanyol i 42 entitats financeres que operen a l’Estat.

Una empresa militar té el 70% d’accions de la planta de biomassa de Juneda

Sener, societat proveïdora de material militar al ministeri de Defensa, és sòcia majoritària de la promotora de la central de les Garrigues 

Si el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Lluís Recoder, hi dóna el vistiplau definitiu, durant el segon semestre d’aquest any podrien començar les obres de la planta incineradora de biomassa de Juneda. El projecte, que compta amb el suport entusiasta de l’Ajuntament d’aquest municipi de les Garrigues de 3.500 habitants, és una iniciativa de la societat local Urgesneda, que té el 10% de l’accionariat, de la multinacional alemanya RWE Innogy, que en té el 20%, i de la basca Sener, que acapara el 70% del capital. Precisament aquesta darrera firma està estretament vinculada a la indústria armamentística des de fa més de quatre dècades. Entre d’altres coses, es dedica al disseny i a la producció de míssils, segons ha denunciat la Plataforma Garrigues per la Defensa del Territori, que encapçala el rebuig ciutadà a la planta de biomassa. La mateixa entitat explica, però, que és el propietari d’Urgesneda, Teòfil Camí, qui “fa la feina bruta” i “ven” el projecte, mentre que Sener queda més amagada.

L’empresa no amaga la seva activitat com a proveïdora de material militar. En la seva pàgina web es presenta com una “referència internacional” en diversos àmbits, com l’enginyeria civil i arquitectura, l’enginyera aeroespacial, l’aeronàutica, els sistemes d’actuació i control, l’enginyeria naval o l’energia. Així mateix, exposa que en els darrers 40 anys ha subministrat “equips, integració de sistemes i serveis d’enginyeria als mercats internacionals de defensa i del sector aeroespacial, camps en els que el seu negoci principal és l’enginyeria i producció de mecatrons i sistemes de guiatge, navegació i control, així com sistemes ISR (sigles en anglès d’intel·ligència, vigilància i reconeixement)”.