Anàlisi dels resultats de la CUP al Baix Llobregat

La Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres va rebre 9.978 vots (2,52%) a la comarca en les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Explico com es distribueixen i apunto alguns dels factors que ho expliquen

 

126.219 vots (el 3,48% del total de paperetes emeses) són els que han permès a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) irrompre al Parlament de Catalunya en la seva primera aparició en uns comicis d’aquests tipus. Girona és la demarcació on millor percentatge ha obtingut (4,21% i 14.502 vots), per davant de Tarragona (3,58%, 12.807), Barcelona (3,40%, 92.621) i Lleida (3,05%, 6.289). Si posem el focus en les comarques, el millor resultat ha arribat al Priorat (8,7%), per davant del Pallars Sobirà (6,36%), el Garraf (5,95), el Pla de l’Estany, l’Alt Penedès (5,67%), el Gironès (5,51%), i el Berguedà (5,51%). Curiosament, en els dos primers casos la CUP no hi té una implantació municipal important, mentre que en els altres fa anys que hi treballa i compta amb regidors. A l’altre costat de la balança, hi apareixen la Val d’Aran (1,34%), la Cerdanya (2,43%), el Baix Llobregat (2,52%), el Segrià (2,52%), el Pla d’Urgell (2,65%), la Noguera (2,68%) i el Tarragonès (2,69%). I és precisament en una de les comarques on la CUP ha obtingut els pitjors resultats, el Baix Llobregat, en la que vull centrar aquest anàlisi

 Resultats 25-N al Baix Llobregat

Continua llegint

L’esquerra nacional s’apropa al milió de vots el 25-N

El 27,1% dels votants es decanten per ERC, ICV-EUiA o la CUP, les tres formacions d’obediència catalana que van del centreesquerra a l’esquerra transformadora anticapitalista. Mai havien reunit tants suports 

L’augment de participació, la millora de resultats amb relació als comicis del 2010 i la irrupció de la CUP – Alternativa d’Esquerres (AE) al Parlament han tingut com a conseqüència que el que podríem considerar com a esquerra nacional (formacions d’obediència estrictament catalana que van des del centreesquerra d’ERC, fins a l’esquerra transformadora i rupturista de la CUP) s’hagi apropat al milió de vots, obtenint la millor xifra de la seva història en unes eleccions autonòmiques. En concret, entre ERC, ICV-EUiA i la CUP-AE sumen 978.000 sufragis, el 27,1% del total de vots emesos el 25 de novembre. La xifra és molt superior als 780.000 vots que van acumular entre ERC i ICV-EUiA el 2003, les eleccions que van donar pas al primer tripartit i que van marcar el que encara és el millor resultat dels republicans.

És cert que enguany ha votat mig milió més de persones que en les passades eleccions, celebrades el novembre de 2010, però també cal ressaltar que la ferma oposició a les retallades s’ha traslladat a les urnes, sobretot de la mà d’Iniciativa i també, en certa manera, d’una CUP que aposta per un model econòmic radicalment diferent i per una radicalitat democràtica que no apareix en les formes de fer de les altres dues formacions esmentades. El debat sobiranista, en canvi, ha beneficiat especialment a ERC, que de la mà del seu líder, Oriol Junqueras, ha virat cap al centre, allunyant-se del discurs social més compromès que havia defensat en l’etapa de Carod-Rovira i que li van donar els millors resultats de la seva història (16,4% dels vots i 23 diputats, el 2003; 14,0% i 21, el 2006). A l’espera de veure quina posició acaba adoptant Junqueras amb relació a una hipotètica aliança amb Artur Mas, la realitat és que l’esquerra nacional podria consolidar-se com l’autèntica alternativa a CiU, un cop confirmat l’esfondrament del PSC, que amb 20 diputats i 520.000 vots ha marcat, de nou, el seu mínim històric.

Continua llegint

Els càrrecs ‘pepevergents’

El sobtat gir independentista d’Artur Mas no amaga l’estreta aliança que ha mantingut amb el PP durant gran part legislatura. Els nomenaments de Daniel Sirera, Armand Querol, Pablo Planas o Josep Martí en són testimoni

Daniel Sirera

Daniel Sirera

«No hi ha res de més anticatalà que voler que Catalunya sigui independent. Seria un desastre.» Aquestes paraules corresponen a una entrevista a El País del febrer de 2008 i qui va pronunciar-les no ha modificat la seva posició amb relació a la qüestió nacional del Principat. Però això no va ser un impediment perquè, fa només tres mesos, la CiU suposadament més independentista de la història fes possible que l’autor de les declaracions assolís un càrrec públic. Parlem de Daniel Sirera, president del PP de Catalunya en el moment de l’entrevista i actualment un dels sis integrants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). L’enèsim acord de la legislatura entre la federació conservadora i el PP no solament va permetre la inclusió de Sirera en l’organisme, sinó reduir-ne en quatre els seus membres i deixar sense espai Salvador Alsius, el candidat conjunt d’ERC i d’ICV-EUiA i que, a banda de ser periodista, representa una sensibilitat nacional molt més propera a l’Estat propi que, almenys dialècticament, defensa Artur Mas des de la massiva manifestació de l’11 de setembre.

Continua llegint

Propers canvis al mapa d’Àfrica?

Les fronteres del continent estan qüestionades per nombroses moviments d’alliberament nacional escampats pel territori. Sembla difícil, però, que puguin seguir a curt termini els passos del Sudan del Sud

El Sudan del Sud i l’Azawad són dos dels territoris africans que més atenció mediàtica han despertat els darrers mesos. El primer va proclamar-se oficialment independent del Sudan el 9 de juliol de l’any passat, convertint-se en el 193è Estat membre de l’assemblea de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El segon, de la seva banda, va anunciar la secessió de Mali fa poc més d’un mes, el 6 d’abril, però no ha estat reconegut internacionalment. L’un i l’altre tenen en comú l’existència prèvia de moviments polítics que, des de feia anys, en reclamaven la independència, un fet que es dóna també en altres zones del continent.

Les fronteres dels estats africans, que fonamentalment provenen de la Conferència de Berlín (1884-85), en què les potències europees van repartir-se un territori que tot just començaven a colonitzar massivament, estan qüestionades, però «això no significa que en els pròxims anys assistim a una successió de naixements de nous estats», diu l’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs. La descolonització, si més no formal, de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, va culminar la plasmació de gran part de l’actual mapa africà, amb unes fronteres en molts casos totalment artificials –amb unes línies rectes, traçades des de despatxos europeus, impensables en altres continents–, que separaven pobles i encaixonaven en un mateix territori ètnies i cultures que no tenien res a veure.

Continua llegint