Deu esportistes d’elit que han ‘fugit’ dels Països Catalans per pagar menys impostos

Marc Márquez és l’últim exemple d’una pràctica habitual entre pilots de motos, tennistes o ciclistes. Andorra, Mònaco o Suïssa són destins comuns de joves multimilionaris que busquen maximitzar els seus beneficis en detriment del bé comú

La decisió de Marc Márquez de sol·licitar la residència a Andorra amb l’objectiu de pagar menys impostos ha tornat a posar de manifest les escletxes que l’actual sistema econòmic obre a l’1% per maximitzar els seus beneficis, en detriment de la majoria de la població. Entre l’allau de reaccions que ha generat la notícia, destaca la carta oberta que els directors de Cristianisme i Justícia, Xavi Casanovas, i d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu, han adreçat al pilot de Cervera, doble campió del món de Moto GP. El text exposa que la decisió de Márquez “no és res il·legal”, si bé s’acull a una “legislació egoista i injusta” i recorda que “els impostos són l’única manera que tenim, en l’actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa”.

La carta explica que el contracte del pilot és de deu milions d’euros anuals –xifra que situa el cerverí entre el “0,04% més ric de la nostra societat”– i l’anima a fer-se enrere en la seva decisió per una qüestió de “justícia social” i per fer entendre a molta gent que “pagar impostos és necessari”. La reacció de la premsa del petit principat ha estat diametralment oposada, com demostra l’editorial del Diari d’Andorra, el mitjà que va publicar l’exclusiva. “Es tracta d’una operació win-win. Tant el pilot com Andorra hi surten guanyant i el bicampió del món és un dels millors reclams publicitaris que podien arribar”, assegura, obviant el greuge per a les arques públiques espanyoles i catalanes que suposa.

“Dins el capitalisme no hi ha alternatives”

Miren Etxezarreta és una de les veus referencials de l’economia crítica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Catedràtica emèrita d’economia aplicada a la UAB, el seu nom està estretament lligat al del Seminari Taifa, el col·lectiu d’economia crítica que va contribuir a crear el 1994. Eren els anys de la consolidació del neoliberalisme, de l’anomenat consens de Washington i de la crisi econòmica dels primers noranta. Vint anys després, Taifa s’ha consolidat com un espai de divulgació i anàlisi des d’una perspectiva crítica, obert no solament a experts sinó a ciutadans i activistes interessats a entendre l’economia. Incisiva com sempre, en aquesta entrevista Etxezarreta nega que es pugui parlar de recuperació econòmica, recela de la institucionalització dels moviments socials a través de propostes com Guanyem Barcelona i afirma que ara com ara la independència no suposaria canvis socials de cap mena. 

El Govern espanyol insisteix a subratllar que ja ha arribat la recuperació econòmica, però les xifres d’atur es mantenen molt elevades. Realment s’està sortint de la crisi?

Hi ha un primer error metodològic, que és fer unitats homogènies quan es parla de dades macroeconòmiques. Però resulta que ni Espanya ni Catalunya no ho són, d’homogènies. Hi ha classes socials tant a Catalunya com a Espanya. Quan parlem de recuperació, no es pot negar que a nivell macroeconòmic hi ha uns petitíssims indicadors de millora, però amb l’excepció de la cúpula de les elits, per a la població en general no solament no es nota cap tipus de millora, sinó que cada dia estem pitjor. Si fem servir només les dades macroeconòmiques, es pot parlar molt just de recuperació, però si es tenen en compte les persones, això no val en absolut. És un engany. Ens costarà molt sortir de la crisi i, en tot cas, la sortida es farà des d’un nivell tan baix que trigarem molts anys a arribar a la situació del 2006. De fet, serem en un punt totalment diferent.

Les polítiques econòmiques que s’han engegat tampoc no han ajudat a evitar els pitjors efectes de la crisi.

La crisi i les polítiques econòmiques que l’han seguit han estat una fantàstica excusa per portar a terme un cop d’Estat. Si es dóna aquesta recuperació pels grans empresaris i el gran capital, perquè la borsa va bé, és perquè es deteriora la situació dels altres: per la reforma laboral, per la precarietat de la feina, per l’atur, pel descens salarial, per la reducció del cost de l’Estat del benestar… El que produeix el país és si fa no fa el mateix, però el que ha canviat és com es reparteix. Per què s’incrementen els beneficis? Doncs perquè baixen els salaris i perquè la feina és cada cop més precària.

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Els paradisos fiscals són una eina fonamental del gran casino global. Els grans patrimonis, d’origen lícit o no, hi recorren per amagar les seves fortunes. I cada cop són més les multinacionals que hi tenen alguna filial, que els serveix com a trampolí per fer operacions borsàries i, especialment, per reduir la factura tributària. La majoria de les grans corporacions dels Països Catalans participen d’una pràctica enormement lesiva per a les administracions públiques, que perden uns ingressos milionaris en impostos, i per a gairebé tota la ciutadania

EcoEléctrica Holding Limited i Sabadell International Equiti Limited són dues societats diferents, sense cap connexió entre elles, però amb diversos trets en comú. Estan radicades a les Illes Caiman, un arxipèlag caribeny dependent del Regne Unit que es considera un paradís fiscal. I ambdues són companyies filials de grans empreses catalanes. La primera ho és de Gas Natural Fenosa; la segona forma part de Banc Sabadell. No és excepcional que els principals grups corporatius del país comptin amb filials a territoris offshore –centres financers amb un nivell impositiu molt baix per a no residents, també sinònim de paradís fiscal–, sinó que és una pràctica majoritària.

La DIRECTA ha investigat les 60 principals companyies per facturació dels Països Catalans i ha detectat que 37 tenen alguna societat participada en paradisos fiscals. En total, acumulen 222 filials en territoris de baixa tributació, cosa que no significa que totes s’utilitzin per pagar menys impostos. Repsol, amb 47 societatsoffshore, és la que en té més. Gas Natural Fenosa (24 casos), Abertis (15), Banc Sabadell (13), Cirsa (12 a través de la seva matriu, Nortia Business Corporation SL), Globalia (11), Mango (10) i Roca (10) també sumen nombroses subsidiàries en aquests territoris. CaixaBank només compta amb una participada en un paradís fiscal –a Hong Kong–, però és accionista de referència a Repsol, Gas Natural Fenosa i Abertis.

El nou amo del passeig de Gràcia que busca l’enriquiment personal infinit

Amancio Ortega és propietari de sis edificis a l’avinguda comercial i acaba de comprar la seu del BBVA a la plaça de Catalunya. Fa dos anys, va abandonar les polèmiques sicav i es va centrar en el sector immobiliari per incrementar els beneficis i esquivar l’escrutini públic. També inverteix en països amb una fiscalitat molt laxa per estalviar-se impostos

 

El magnat gallec Amancio Ortega ha bastit una fortuna monumental al voltant de l’imperi tèxtil Inditex. Ja fa anys, però, que els seus ingressos no provenen únicament de les vendes de Zara i la resta de marques del grup, sinó que també fa caixa amb els lloguers de les moltes propietats immobiliàries que té repartides arreu del món. L’estratègia d’Ortega en aquest sector és molt clara: destinar desenes de milions d’euros a l’adquisició d’edificis a les zones comercials més cares de les ciutats, apostar per grans marques i entitats financeres com a llogateres, amb contractes llargs per garantir el cobrament de rendes milionàries i obtenir una rendibilitat molt elevada, tenint en compte que el preu del metre quadrat en aquest tipus d’artèries comercials, lluny de seguir la tendència general del sector immobiliari, continua creixent any rere any. A Barcelona, aquest esquema es compleix fil per randa. Fa només uns dies, va transcendir que, a finals de desembre, Pontegadea, la principal societat d’inversió d’Ortega, va adquirir la seu del BBVA de la plaça de Catalunya de Barcelona. El preu, que no s’ha fet públic, hauria superat els 80 milions d’euros, segons la premsa econòmica, i l’entitat financera s’hi mantindrà en règim de lloguer.