El perquè del control de Hamàs i la relativa contenció israeliana

L’espiral de violència que la setmana passada va colpejar el sud d’Israel, el nord d’Egipte i la franja de Gaza ha posat de manifest que les relacions entre Tel Aviv i el Caire han canviat molt des de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak i que ni els dirigents hebreus ni la cúpula de Hamàs, l’organització islamista que governa Gaza, tenen interès ara mateix en afrontar un conflicte bèl·lic de més abast. L’executiu hebreu va donar el vistiplau a diversos bombardejos selectius a la franja, però les Brigades Ezzedin al Qassam –la facció armada de Hamàs- pràcticament no van participar en el llançament de coets Qassam i míssils Grad a territori israelià. Finalment, una nova treva –amb mediació egípcia- ha tornat la calma tensa a la regió.

Tot va començar dijous 18, quan un grup d’homes armats d’origen desconegut –el govern de Netanyahu va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza, però la premsa hebrea ja ha reconegut que, com a mínim, hi havia diversos egipcis entre els assaltants- va llançar una sèrie d’atacs coordinats al sud del país, molt a prop de la fronterera ciutat d’Eilat, causant vuit morts. L’exèrcit jueu va reaccionar amb contundència, atacant els presumptes atacants i assassinant-ne set. El foc israelià també va costar la vida a tres policies egipcis que es trobaven molt a prop de la frontera però encara en territori àrab. Aquest incident va ser el desencadenant de la pitjor crisi diplomàtica entre els dos països des que el 1979 van signar els acords de pau de Camp David.

Continua llegint

Contra els abusos, trencant el silenci

L’exèrcit és el pal de paller de la societat israeliana. Tret d’algunes excepcions –com la immensa majoria dels ultraortodoxos-, tots els jueus del país hi serveixen (tres anys els homes i dos anys les dones, a banda d’estar a la reserva fins als 45 anys en el cas d’ells i fins els 40 en el d’elles). Això el converteix, en certa manera, en una institució transversal, on israelians de totes es condicionen es troben, intimen i tenen una oportunitat de conèixer-se que la seva vida civil probablement no els donaria. És una etapa clau i bona part dels contactes que després seran utilitzats en les carreres professionals provenen del pas per les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès).

No és un panegíric a favor seu. No m’he tornat militarista de cop. Simplement explico això per mostrar fins a quin punt és important l’exèrcit en un país ultramilitaritzat, on la confiança en els soldats sempre és superior a la que es diposita en els polítics de torn. Per això criticar-lo des de dins es fa tan difícil i està tan mal vist. En aquest sentit, destaca la posició dels refuseniks, joves que es neguen a servir-hi quan els criden a files, amb tot just 18 anys. Són estigmatitzats socialment i passen mesos a la presó, però demostren una gran valentia. En tot cas, d’aquí uns dies dedicaré una entrada al col·lectiu.

Continua llegint