Aterrant al Caire

Enorme. Vital. Activa a totes hores. Bulliciosa. Increïblement sorollosa. Caòtica. Decadent. Orgullosa. Amb una contaminació que espanta. Amb un trànsit inimaginable fins que no la trepitges. I des del 25 de gener, revolucionària. Centre, més que mai, del món àrab. Centre de totes de les mirades durant 18 dies. Centre d’esperança. Tot això, i molt més, és el Caire, la capital egípcia, una ciutat de 20 milions d’habitants.plaça Tahrir

Miris on miris tens la sensació de veure-hi decadència. Edificis rònecs, amb terrats plens de trastos vells i antenes parabòl·liques que demanen a crits una renovació, conviuen amb segles d’història i un esplendor suposadament passat. Si aprofundim la mirada, però, veurem com la decadència ha quedat enrere. El futur és una incògnita, però una incògnita que milers i milers de persones intenten resoldre i portar-la pel camí d’una llibertat i democràcia real. La decadència, per tant, només és l’aparença. Els edificis de l’època en què Egipte no era res més que una peça en l’escaquer dels grans imperis europeus no han sabut adaptar-se al pas del temps. Però els egipcis, en canvi, són aclaparadorament joves i anhelen construir un país nou, no limitar-se a donar diverses capes de pintura al decrèpit, corrupte, anquilosat i policial estat que va regir Hosni Mubarak, l’últim faró, durant tres dècades.

Continua llegint

La primavera àrab tensa Israel

La revolta popular que viu la regió descol·loca el Govern israelià, que aposta per reprimir amb duresa les creixents protestes als territoris ocupats. Els joves es mobilitzen contra Al-Fatah i Hamàs per reclamar llibertat i democracia

Nerviosisme i esperança. Aquestes dues paraules són, probablement, les que millor defineixen l’estat d’ànim que l’anomenada primavera àrab ha portat a Israel i a Palestina. Mentre que el Govern de l’Estat hebreu veu amb preocupació l’expansió d’un moviment que no pot controlar, la població dels territoris ocupats segueix il·lusionada la revolta dels seus germans d’Egipte, de Tunísia o de Síria amb l’esperança que l’alçament aterri també a Palestina i els ajudi a assolir l’alliberament nacional.

La caiguda, després de 30 anys com a dictador, de l’egipci Hosni Mubarak, aliat tradicional de Tel-Aviv, i l’aixecament que viu Síria contra el règim de Baixar al-Assad –considerat un enemic de l’Estat jueu, però amb el qual la tensió sempre s’ha mantingut sota control– són dos elements que preocupen, i molt, el Govern de Benjamin Netanyahu. L’obertura del pas fronterer de Rafah, al sud de Gaza, executada fa algunes setmanes pel nou Govern egipci és un primer pas per posar fi al bloqueig econòmic de la franja i suposa un gest que deixa enrere la complicitat política que durant les tres darreres dècades han mantingut Tel-Aviv i el Caire. Continua llegint