Enorme. Vital. Activa a totes hores. Bulliciosa. Increïblement sorollosa. Caòtica. Decadent. Orgullosa. Amb una contaminació que espanta. Amb un trànsit inimaginable fins que no la trepitges. I des del 25 de gener, revolucionària. Centre, més que mai, del món àrab. Centre de totes de les mirades durant 18 dies. Centre d’esperança. Tot això, i molt més, és el Caire, la capital egípcia, una ciutat de 20 milions d’habitants.
Miris on miris tens la sensació de veure-hi decadència. Edificis rònecs, amb terrats plens de trastos vells i antenes parabòl·liques que demanen a crits una renovació, conviuen amb segles d’història i un esplendor suposadament passat. Si aprofundim la mirada, però, veurem com la decadència ha quedat enrere. El futur és una incògnita, però una incògnita que milers i milers de persones intenten resoldre i portar-la pel camí d’una llibertat i democràcia real. La decadència, per tant, només és l’aparença. Els edificis de l’època en què Egipte no era res més que una peça en l’escaquer dels grans imperis europeus no han sabut adaptar-se al pas del temps. Però els egipcis, en canvi, són aclaparadorament joves i anhelen construir un país nou, no limitar-se a donar diverses capes de pintura al decrèpit, corrupte, anquilosat i policial estat que va regir Hosni Mubarak, l’últim faró, durant tres dècades.
Periodista Itinerant 