Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d’altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Continua llegint

Els haredim, els temorosos de Déu

Endinsar-se a Mea Sharim equival a entrar a una dimensió desconeguda. Oblideu-vos de la vitalitat de la Ciutat Vella de Jerusalem, situada a pocs centenars de metres d’aquest barri, poblat gairebé exclusivament per jueus ultraortodoxos. Pels carrers de Mea Sharim hi circulen cotxes, però no hi ha massa més senyals de vida moderna. L’estat de conservació de les cases deixa bastant que desitjar i probablement el que més crida l’atenció a primera vista sigui la uniformització en el vestuari. Els homes vesteixen amb camisa blanca, pantalons negres, amb jaquetes o gavardines també fosques. I, òbviament, es cobreixen el cap amb grans barrets (sí, sí, negres!) i porten llargues barbes i els famosos tirabuixons. Pel que fa a les dones, l’austeritat també és la norma. Mocadors al cap, llargues faldilles fosques, camises…tot molt sensual, en resum.
El xoc cultural en passejar per Mea Sharim és brutal. És un altre món. Res a veure amb el que estem acostumats a trobar-nos. Alçant la vista es poden veure cartells que recomanen vestir recatadament per no importunar els veïns o, directament, que demanen directament no passejar pel barri. Els visitants no som benvinguts. I acaparem mirades. Si no voleu ser temeraris, no us hi acosteu el shabath, on potser us rebran amb una pluja de pedres i un devessall d’insult. També us trobareu amb pòsters a les parets. Són informatius. I és que, com a norma, els haredim (paraula que significa temorosos de Déu) rebutgen la televisió, la premsa tradicional, la ràdio…Amb aquest sistema poden informar els veïns del que passa a la comunitat. El que succeeix a l’exterior, en general, no existeix. No interessa. No és el seu món. Continua llegint