Els palestins s’uneixen

Les conseqüències de les revoltes àrabs i la negativa d’Israel a aturar l’expansió de les colònies jueves porten Al-Fatah i Hamàs a pactar un Govern d’unitat nacional

El Caire, capital d’Egipte, 4 de maig de 2011. El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder del partit Al-Fatah, Mahmud Abbas, i el màxim dirigent de la formació islamista Hamàs, Khaled Meixal, signen un acord de reconciliació nacional que suposa posar punt i final a quatre anys de sagnant divisió palestina. L’acord implica la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives en els pròxims mesos i la formació d’un nou Govern constituït per tecnòcrates independents, així com l’alliberament dels presos polítics tant a Gaza, territori controlat per Hamàs, com a Cisjordània, dominat per Al-Fatah.

Doha, capital de Qatar, 6 de febrer de 2012. Mahmud Abbas, encara president de l’ANP i màxim dirigent d’Al-Fatah, arriba a un pacte amb el seu homòleg de Hamàs, Khaled Meixal, segons el qual en els mesos vinents els palestins celebraran eleccions legislatives i presidencials, els presos polítics sota control d’ambdues faccions seran alliberats i es formarà un Executiu interí amb tecnòcrates independents. En el bucle del sempitern conflicte palestino-israelià la història, enquistada, es repeteix. Malgrat tot, en els darrers nou mesos algunes coses han canviat i fan pensar que, aquesta vegada sí, la unitat palestina és força més sòlida que la representada en el convuls Egipte post-Mubarak del maig passat.

Reclosos per evitar l’expulsió de casa seva

Dos parlamentaris de Hamàs i un exministre, escollits després de les eleccions del 2006, fa més d’un any que viuen a la seu de la Creu Roja a Jerusalem per esquivar la deportació per part de les autoritats israelianes, que els van retirar el permís de residència. La seva situació il·lustra els problemes dels palestins a la ciutat

Tres anys i mig a la presó. Tot just un mes en llibertat i, posteriorment, més d’un any tancats a la seu de la Creu Roja de Jerusalem, conscients que si surten seran arrestats i deportats de la seva ciutat. Aquest és, a grans trets, el cost que estan pagant els dirigents de Hamàs escollits diputats per la circumscripció de Jerusalem Est en les eleccions legislatives palestines del 2006. “La comunitat internacional ens va demanar democràcia, però després Israel ens ha castigat pels resultats d’uns comicis democràtics i la resta del món es manté en silenci”, denuncia Mohammad Totah, un dels membres del moviment islamista que des de l’1 de juliol de 2010 viu al quarter de la Creu Roja, situat al barri de Sheikh Jarrah, juntament amb Ahmad Attoun i Khaled Abu-Arafeh, antic ministre palestí per assumptes de Jerusalem. El quart parlamentari afectat, Mohammad Abu Tier, en canvi, es troba empresonat des del 30 de juny de l’any passat i es nega a signar l’ordre d’extradició que li permetria quedar en llibertat però, per altra banda, legitimaria la decisió israeliana.

Les eleccions palestines de fa cinc anys van comportar la victòria de Hamàs, que va obtenir 74 dels 132 escons del legislatiu. Els resultats, inesperats per la comunitat internacional i molt mal vistos per Israel, suposaven l’arribada del moviment islamista al poder, en detriment d’Al-Fatah, la històrica formació de Iasser Arafat i Mahmud Abbas, l’encara president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Poc després de la constitució de l’executiu, van començar les maniobres de desestabilització del nou Govern. Així, el 29 de juny de 2006, les autoritats israelianes van detenir al voltant de 60 diputats i ministres, que van ser castigats per la justícia hebrea a penes d’entre tres i quatre anys de presó, que van complir integrament.

lsrael viola la legalitat internacional al deportar excarcerats palestins

Després de més cinc anys de reclusió a Gaza, el soldat israelià Gilad Shalit va ser alliberat dimarts i va poder tornar a casa seva, al poble de Mitzpe Hila, al nord de l’Estat d’Israel. Com a contrapartida, 477 presoners palestins van abandonar les presons israelianes on han estat tancats durant anys. A diferència de Shalit, però, molts no tenien com a destí les seves llars. Es tracta de la primera fase de l’acord assolit entre Hamàs, la formació islamista que governa la franja de Gaza i va capturar el soldat hebreu el juny de 2006, i l’executiu israelià de Benjamin Netanyahu, assolit gràcies a la mediació egípcia. En un parell de mesos, 550 reclusos palestins més també seran posats en llibertat. L’operació, però, amaga diversos punts foscos ignorats pels mass media.

En total 1.027 presos palestins a canvi d’un soldat israelià. Mentre que no hi ha hagut mes en els darrers cinc anys que la premsa internacional no hagi dedicat algun article a la situació de Gilad Shalit, els reclusos àrabs han estat ignorats i només ara han centrat part de l’atenció mediàtica. Amb tot, no s’ha fet cap menció als centenars de persones víctimes de detencions administratives i sense judici per prendre part en actes de resistència no violenta contra l’ocupació, com ara manifestacions contra el mur, sinó que s’ha volgut destacar només els casos dels que tenen delictes de sang i han quedat en llibertat, irritant les famílies de les víctimes.

La cara més fosca d’Israel

Dijous 18 d’agost. Al voltant de les 12 del migdia un grup d’homes armats porta a terme una sèrie d’atacs coordinats prop de la ciutat israeliana de vacances d’Eilat, fronterera amb Jordània i Egipte. L’assalt [podeu llegir-ne més informació aquí] va acabar amb vuit ciutadans israelians morts i que va suposar la previsible venjança israeliana, que provocaria que cinc agents de seguretat egipcis perdessin la vida, la mateixa sort que van córrer una vintena de palestins en els següents 10 dies.

El mateix dijous, poques hores després de l’assalt i sense temps per portar a terme cap tipus d’investigació seriosa, el ministre de Defensa hebreu, l’exlaborista Ehud Barak, va declarar que calia buscar els responsables de l’assalt a la franja de Gaza, el territori palestí governat pels islamistes de Hamàs. Dit i fet. Durant la tarda, avions de les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès) van bombardejar alguns punts de Gaza, assassinant cinc dirigents dels Comitès de Resistència Popular, una organització independent de Hamàs a la que l’exèrcit i la intel·ligència hebrees van atribuir immediatament l’autoria dels atacs d’Eilat.

El perquè del control de Hamàs i la relativa contenció israeliana

L’espiral de violència que la setmana passada va colpejar el sud d’Israel, el nord d’Egipte i la franja de Gaza ha posat de manifest que les relacions entre Tel Aviv i el Caire han canviat molt des de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak i que ni els dirigents hebreus ni la cúpula de Hamàs, l’organització islamista que governa Gaza, tenen interès ara mateix en afrontar un conflicte bèl·lic de més abast. L’executiu hebreu va donar el vistiplau a diversos bombardejos selectius a la franja, però les Brigades Ezzedin al Qassam –la facció armada de Hamàs- pràcticament no van participar en el llançament de coets Qassam i míssils Grad a territori israelià. Finalment, una nova treva –amb mediació egípcia- ha tornat la calma tensa a la regió.

Tot va començar dijous 18, quan un grup d’homes armats d’origen desconegut –el govern de Netanyahu va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza, però la premsa hebrea ja ha reconegut que, com a mínim, hi havia diversos egipcis entre els assaltants- va llançar una sèrie d’atacs coordinats al sud del país, molt a prop de la fronterera ciutat d’Eilat, causant vuit morts. L’exèrcit jueu va reaccionar amb contundència, atacant els presumptes atacants i assassinant-ne set. El foc israelià també va costar la vida a tres policies egipcis que es trobaven molt a prop de la frontera però encara en territori àrab. Aquest incident va ser el desencadenant de la pitjor crisi diplomàtica entre els dos països des que el 1979 van signar els acords de pau de Camp David.

Arriba la calma (tensa)

Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

Els joves que volen canviar Palestina

Diversos moviments demanen transformacions profundes en les administracions del país i es mostren molt crítics amb Fatah i Hamàs, malgrat la seva recent reconciliació. Volen donar veu a tots els ciutadans, visquin on visquin, i s’inspiren en les revoltes àrabs

Qui passi per Al Manara, la plaça més famosa de Ramal·lah -la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP)-, es trobarà amb algunes tendes de campanya, plenes de pancartes i fotografies amb missatges polítics dirigits al poble palestí. Cada nit, diversos joves dormen en elles per continuar amb una protesta que va començar el passat 15 de març i que, entre altres coses, reivindicava la fi de la divisió entre Fatah i Hamàs, que provoca que Cisjordània -controlada pel primer partit- i Gaza -en mans del segon- tinguin dos governs completament independents.

El pacte de reconciliació que els principals partits palestins van segellar al Caire el 4 de maig, va suposar que una part del moviment es donés per satisfet i es va posar punt i final a l’acció de protesta a la plaça Manger, a Betlem. “Tant Fatah com Hamàs intenten apropiar-se del nostre moviment, fins al punt que quan Mahmud Abbas [el president de l’ANP] se’n va anar a Egipte per validar l’acord va parlar de nosaltres”, explica Mustafa Muhammad, membre del Moviment de Joves Independents. La seva principal reivindicació és la reforma del Consell Nacional Palestí, perquè es converteixi en un organisme realment democràtic i representatiu dels palestins de tot el món, una demanda que fins ara no està sent escoltada.