Discriminats a casa seva

Els palestins d’Israel són víctimes d’un sistema legal i institucional que els perjudica pel simple fet de no ser jueus

Són gairebé 1,6 milions de persones i representen més del 20% de la població de l’Estat d’Israel. Són els palestins d’Israel. El simple fet de no ser jueus els deixa en desigualtat de condicions davant la majoria dels ciutadans de l’Estat hebreu i els fa ser víctimes de tot tipus de discriminacions. Lluny de veure com les diferències amb la majoria jueva d’Israel s’escurcen, la situació ha anat empitjorant els darrers anys. «Abans reclamàvem la igualtat, mentre que ara ja ens conformaríem a quedar-nos com estem perquè temem que les lleis del futur ens perjudiquin encara més», confessa Mohammad Zeidan, director de l’Associació Àrab pels Drets Humans, una organització amb seu a Natzaret, la principal ciutat palestina dins d’Israel.

El naixement d’Israel el 1948 i la posterior guerra entre el país hebreu i els estats àrabs del voltant van comportar l’expulsió o la fugida de 850.000 palestins. Només uns 150.000 van restar dins les fronteres del nounat Estat jueu, que ocupava el 78% de la superfície de la Palestina històrica. Fins al 1966, aquestes persones van viure sota la llei militar –a diferència dels ciutadans jueus–, mentre que des d’aleshores estan sota la legislació civil. «Israel ens veu com l’enemic i ens discrimina perquè som la població indígena i ens identifiquem a nosaltres mateixos com a part del poble palestí», exposa Zeidan.

Continua llegint

Setembre i les pors dels palestins del 48

Els àrabs que resideixen a Israel veuen amb una barreja d’esperança i temor el possible reconeixement d’un estat palestí. D’una banda subratllen que serviria per acabar amb l’ocupació, però de l’altra, creuen que s’utilitzaria per discriminar-los encara més dins de l’estat jueu i per intentar expulsar-los de les seves terres 

Setembre i, per tant, el possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, s’acosta. Des de fa mesos, la maquinària diplomàtica israeliana treballa per evitar aquest desenllaç i tot apunta que comptarà amb l’ajuda del govern dels Estats Units, que aposta per vetar la proposta al Consell de Seguretat de l’ONU. Paral·lelament, els representants palestins intenten recollir el màxim nombre de suports, ja que en principi Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i Salam Fayyad, primer ministre, volen arribar com sigui a la votació a l’Assemblea, on tenen gairebé garantida una còmoda majoria.    

Pocs creuen que l’hipotètic reconeixement de l’ONU signifiqui la fi de l’ocupació i la creació d’un Estat palestí realment sobirà, però l’ANP considera que, almenys, podria obligar Israel a moure fitxa al veure’s pressionat internacionalment per implementar l’anomenada solució dels estats. El naixement d’un Estat palestí real, que hauria d’abastar Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, podria deixar en una posició incòmoda els palestins que compten amb passaport israelià. 

Continua llegint

Els bahà’í, predicant la pau mundial sense denunciar l’ocupació

“Els israelians es diverteixen a Tel Aviv, resen a Jerusalem i treballen a Haifa”. Aquesta típica frase hebrea serveix per definir, a grans trets, el caràcter de les tres ciutats més grans de l’Estat d’Israel. Un cop més, però, s’obvien les arrels palestines de totes elles i la nodrida presència àrab, encara avui, als tres nuclis, sobretot a Jerusalem, la històrica capital palestina. En aquesta ocasió, però, no vull parlar del conflicte, ni tan sols de la situació de la minoria àrab dins d’Israel. Després d’una temporada vivint a Jerusalem i amb diverses visites a Tel Aviv, tocava apropar-se a Haifa.

Més enllà del caràcter industrial de la ciutat, Haifa és coneguda també per ser la seu més important del bahaisme, una religió sorgida fa uns 150 anys a l’Iran. El Mont Carmel acull el temple més sagrat i important per als bahà’is. Allà hi ha la tomba del Bab, el creador d’aquesta creença sorgida des de l’islam, però que advoca per la unitat de totes les religions, per l’existència d’un únic Déu i per la unitat de la humanitat. La tomba decep, però l’entorn és espectacular. Uns jardins enormes, immaculats, decoren el Mont Carmel. La seva bellesa és gran, però sobretot destaquen per l’increïble estat de conservació. Tot és impecable. No hi ha res que desentoni. La seva privilegiada ubicació, just al final (o al principi, segons com es miri) de l’avinguda Ben Gurion i la seva bellesa, han convertit els jardins en una de les grans atraccions turístiques de Haifa. 

Continua llegint

Els palestins d’Israel i les històries del Mediterrani occidental

Néixer, créixer i morir a la teva terra. Allà d’on són els teus pares. On la teva família fa segles i segles que està assentada. Però sentir-te diferent. Saber que ets mal vist per l’Estat que et dóna el passaport. Que no ets dels seus. Que tens menys drets que els seus. Que no importa fins a quin punt els teus ancestres hagin trepitjat els carrers polsegosos pels que camines cada dia. Que estàs per sota d’ells, del poble escollit. Que t’intenten fer colar que són un país democràtic.

Demo…què? Un estat que exclou més del 20% de la seva població no és democràtic. Israel, malgrat la propaganda, no és l’única democràcia de l’Orient Pròxim. Israel, directament, no és una democràcia. I ho saben molt bé els 1,3 milions de palestins que viuen dins les fronteres de l’Estat hebreu reconegut internacionalment. Pel simple fet de no ser jueus estan marginats. Els seus pobles reben menys inversions i tenen multitud de problemes (com ara les dificultats per accedir a una feina) que no tenen els seus conciutadans jueus. I és que Israel es defineix a si mateix com un Estat jueu i democràtic. Però una cosa és incompatible amb l’altre.

Continua llegint