La mutació del pacifisme israelià

El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.

Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.

Continua llegint

Israelians de diversos àmbits es rebel·len contra l’ocupació

El possible reconeixement de l’Estat palestí el proper setembre a l’ONU i la reconciliació nacional segellada per al-Fatah i Hamàs fa un mes han desfermat el nerviosisme entre la classe dirigent israeliana. El govern hebreu, que va reaccionar amb amenaces davant el pacte entre els dos partits –i ja ha congelat la transferència dels impostos que recull en nom de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP)–, ha anunciat que dedicarà bona part dels seus esforços diplomàtics a boicotejar l’hipotètic suport internacional a l’Estat palestí.

Per tenir un Estat real, però, el poble palestí necessita alguna cosa més que el reconeixement de les Nacions Unides. I, en aquest sentit, gairebé ningú no creu que l’ocupació israeliana s’acabarà després del setembre. Els grups que participen en accions contra l’ocupació, tant israelians com palestins, tenen clar que han de seguir actius. La resistència no violenta, que s’ha convertit en l’arma més utilitzada per la població palestina des del final de la segona Intifada i compta amb el vistiplau de l’ANP i al-Fatah, no s’ha aturat després de la reconciliació i res no fa pensar que ho farà abans del setembre. Continua llegint