Els escàndols milionaris dels Carceller i els Godia, dues fortunes franquistes

Les famílies Carceller i Godia són dues de les més poderoses dels Països Catalans i, com a tals, apareixen al rànquing de fortunes de la revista ‘Forbes’. Han bastit uns imperis empresarials enormes gràcies a uns patriarques estretament vinculats a la dictadura franquista i, darrerament, s’estan veient afectades per escàndols judicials, sota acusacions d’haver utilitzat complexos entramats societaris per evadir milions d’euros. Riqueses d’origen fosc que exploten a fons els privilegis de l’1% en detriment del 99% de la societat

Una fortuna monumental, sorgida gràcies al franquisme i esquitxada judicialment per escàndols de frau fiscal els darrers mesos. Les nissagues Carceller i Godia comparteixen tots aquests trets, a banda de controlar amplíssimes carteres de societats. Les acusacions recents d’intentar esquivar la legalitat per pagar menys impostos han tingut un ressò mediàtic important, fet que contrasta amb el tractament exquisit que reben habitualment els Godia per part dels mitjans de l’establishment i amb la discreció i opacitat que caracteritza els Carceller.

Fa unes setmanes, l’edició espanyola de la revista Forbes va publicar el llistat de les cent riqueses principals de l’Estat espanyol, entre les quals n’hi ha 42 originàries dels Països Catalans. Òbviament, els cognoms Carceller i Godia apareixen al rànquing. Demetrio Carceller Arce, l’actual president de Damm, ocupa l’onzena posició entre les fortunes nostrades, amb un patrimoni de 1.150 milions, segons els càlculs de la publicació. Una mica més avall, al lloc 22, hi trobem les germanes Carmen i Liliana Godia, que, entre altres coses, són accionistes d’Abertis. La seva riquesa s’eleva a 700 milions d’euros. Continua llegint

El que no explica ‘Forbes’ dels multimilionaris dels Països Catalans

La majoria de les fortunes dels Països Catalans controlen o participen en societats amb filials en paradisos fiscals i algunes encara empren les sicav. L’objectiu, a banda de l’opacitat, és reduir al mínim la factura en impostos, perjudicant les administracions públiques i la resta de la ciutadania

 

Són els més rics i, probablement, els més poderosos. Alguns s’exhibeixen amb aparicions constants als mitjans i en saraus socials diversos. D’altres, opten per la discreció i l’opacitat. Tots acumulen patrimonis de, com a mínim, centenars de milions d’euros i des de la setmana passada poder presumir de compartir espai al rànquing dels més rics de la versió espanyola de la revista Forbes. El que el magazín no va fer, ni tampoc els mitjans que s’han fet ressò del llistat, és gratar rere les grans fortunes que hi apareixen. Podem saber quina és la font principal de la riquesa, però no quines pràctiques poc ètiques -malgrat que en la majoria de casos siguin legals- porten a terme els potentats del país per engrandir-les, utilitzant instruments que, fonamentalment, els permeten pagar menys impostos i, per tant, disminueixen la recaptació tributària de les administració. O dit d’una altra manera, ens perjudiquen a (gairebé) tots.

 

Sense haver portat a terme una investigació a fons i centrant-me únicament en les 42 majors fortunes dels Països Catalans -que va llistar Vilaweb la setmana passada arran de la publicació del número de Forbes-, la conclusió és que la immensa majoria no poden donar lliçons d’ètica ni posar-se com a exemple a la ciutadania. Per què? Bàsicament perquè les empreses que controlen, o en les que hi tenen paquets accionarials importants, tenen en molts casos filials en paradisos fiscals. Com vaig explicar recentment en un Estirant del Fil al setmanari Directa, això és “perfectament legal”, però implica un enorme perjudici per a les arques públiques, ja que part dels beneficis empresarials tributen en territoris offshore -amb una tributació molt baixa o directament nul·la per als no residents- en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l’activitat. La presència en paradisos fiscals també s’utilitza com a trampolí per actuar als mercats financers mundial, gràcies a l’opacitat que garanteixen aquests centres.

Continua llegint