Un duet representatiu de l’1% que dirigeix el gran casino global

Enrique Bañuelos i Xavier Adserà, els impulsors de BCN World, s’han nodrit de l’especulació immobiliària, de contactes amb les elits i de filials a paradisos fiscals per lucrar-se en diversos projectes empresarials

El 2006, la bombolla del totxo a l’Estat espanyol encara no havia punxat i els empresaris del sector acumulaven beneficis astronòmics a base de construir sense límits. En aquell context, el valencià Enrique Bañuelos va celebrar l’obertura de la seu de Nova York d’Astroc, la immobiliària amb la qual s’havia fet d’or, amb una macropaella per a més de 20.000 persones. “A mi em deixen despullat al Central Park i en 24 hores estic passenjant-me per la Cinquena Avinguda en limusina”, va arribar a afirmar Bañuelos en una roda de premsa quan era un dels reis del totxo espanyol i la revista Forbes l’havia situat el 2007 com el 95è home més ric del món, amb una fortuna de 7.700 milions de dòlars.

Bañuelos.

La fanfarronada defineix bé un personatge aleshores molt ben connectat amb dirigents del PP valencià com l’expresident autonòmic i exministre, Eduardo Zaplana, i els exconsellers Juan Cotino i Rafael Blasco. L’abril de 2007, Astroc va enfonsar-se a la borsa -les accions van caure un 76% en pocs mesos- en una de les primeres senyals de l’ensulsiada del model econòmic especulatiu. Bañuelos va optar per escapar al Brasil, on va embrancar-se en dues aventures empresarials, una del sector immobiliari i l’altra de l’agroindústria. De nou, va anunciar mastodòntics projectes que van acabar en fum i va deixar el país.

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics

El 29 d’abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l’última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l’administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l’executiu va captar 12.727 milions d’euros a través d’aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d’entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l’emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d’Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n’ha augmentat la dependència amb el govern de l’Estat espanyol, que amb diferència n’és el principal creditor.

La deutecràcia s’ha accelerat des de l’inici de la crisi i només en el cas de la Generalitat el passiu s’ha triplicat a partir del 2008, fins als 57.122 milions d’euros en què se situava el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un ampli informe sobre la qüestió, el deute per càpita dels catalans ascendia a final de l’any passat a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, el que demostra que l’endeutament de l’administració del Principat és dels més elevats de l’Estat.

Els criteris per a l’acollida de menors en família, sota sospita

Les professionals alerten que s’està implantant un model mercantilista que privilegia el cost en detriment de l’interès superior dels infants

Cada cop és més habitual que la Direcció General d’Atenció ala Infància i l’Adolescència (DGAIA) decideixi que una menor protegida per la Generalitat sigui acollida per la família extensa (àvies, avis, tiets o tietes) en lloc de passar a viure temporalment a un dels centres residencials o d’acolliment que depenen de l’administració. La pràctica compleix amb la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA) aprovada el 2010. L’article 120.2 de la normativa estableix que “les mesures d’acolliment familiar, sempre que sigui possible, tenen preferència respecte de les que comporten l’internament del menor o la menor en un centre públic o concertat”. El mes de febrer, en una de les primeres comissions de Benestar i Família de la legislatura, la consellera del ram, Neus Munté, va reiterar al Parlament que el govern d’Artur Mas “promourà i prioritzarà” l’acolliment familiar, una opció defensada per les professionals dels serveis socials des d’un punt de vista teòric, però qüestionada si no va acompanyada de recursos humans i econòmics que permetin fer un seguiment adequat de les menors.

La Generalitat fa diversos anys que retalla els recursos destinats a l’atenció a la infància i l’adolescència, fet que ha contribuït a generar la sospita que l’increment de l’acolliment en família extensa respon, principalment, a motivacions econòmiques. Diverses professionals del sector consultades per la DIRECTA i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, han subratllat que aquesta opció és “amb diferència, menys costosa” per a l’administració, de manera que pot tenir el “perill que no sempre s’utilitzi en benefici dels infants i acabi sent una mesura de reducció de despesa”. Mentre un centre residencial d’acció educativa (CRAE) suposa un cost d’entre 100 i 125 euros per infant i dia, segons Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) –un col·lectiu d’afinitat de treballadores del sector, que produeix discurs alternatiu i porta a terme accions directes–, l’acolliment en família extensa comporta una despesa de prop de 300 euros mensuals per a l’administració.

Una empresa que presidia el ministre Morenés hauria estafat els governs espanyol i català

Una antiga proveïdora denuncia Segur Ibérica per haver cobrat presumptament diversos milions d’euros per serveis de vigilància no prestats 
Diverses administracions públiques, entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya, i centenars d’empreses privades haurien estat víctimes d’una presumpta estafa milionària comesa per Segur Ibérica, una companyia de seguretat que presidia Pedro Morenés abans de ser nomenat ministre de Defensa, el gener de 2012, i que compta amb l’exministra Anna Birulés (PP) com a consellera. Segons una denúncia, Segur Ibérica hauria inflat la facturació a les clientes incorporant- hi serveis de seguretat mai prestats o que van ser cobrats a preu de personal qualificat tot i que van ser duts a terme per treballadores sense la titulació de vigilant de seguretat, a les quals l’empresa pagava en funció de la seva categoria laboral real i, per tant, n’obtenia un lucre evident.

El frau, que segons la denúncia pujaria a nou milions d’euros només entre els anys 2005 i 2007, hauria estat possible a través de la manipulació del programa informàtic de gestió de personal, on s’haurien introduït dades falses, segons l’empresa informàtica valenciana Nix Universal SL, proveïdora del software –anomenat Visualplan– i que s’ha querellat contra Segur Ibérica al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid. Entre les institucions suposadament afectades hi ha el Museu Reina Sofía –que hauria patit una estafa de més de tres milions–, els ministeris d’Economia –prop de dos milions– i Hisenda, la Biblioteca de Catalunya –35.000 euros–, la Delegació de la Generalitat a Madrid –prop de 18.000 euros– o les societats públiques Aena, Adif i Renfe.

Els nous propietaris de Port Aventura s’enriqueixen amb el negoci de la guerra

Investindustrial controla el 100% del parc temàtic i té contractes amb els exèrcits espanyol i francès

 

El parc temàtic de Port Aventura ja no està en mans de La Caixa. El 5 de novembre, es va anunciar que Criteria Caixa Holding, la societat que agrupa les participacions no financeres del grup, havia arribat a un acord amb Investindustrial per desfer-se del 50% que encara conservava del complex d’oci. L’operació es va tancar per 105 milions d’euros i suposa la culminació del procés que es va iniciar el desembre de 2009, quan Investindustrial va pagar 95 milions per obtenir el control de la meitat del parc de Vila-seca i Salou.

Fa un mes, la premsa econòmica es va fer un ressò molt ampli d’aquesta informació i va explicar que Investindustrial és un fons de capital risc de la família Bonomi, originària de Milà, que controla diverses empreses mitjanes al sud d’Europa, entre les quals trobem la catalana Logic Control, la companyia d’ambulàncies Transport Sanitari de Catalunya (TSC) o la productora de software Panda. En cap cas no es va mencionar que Investindustrial s’enriqueix amb el negoci de la guerra a través de la firma d’helicòpters Inaer i que el conseller delegat del grup, Carlo Umberto Bonomi, està establert a Barcelona i és un dels empresaris que va pressionar a favor de la candidatura de la capital catalana per acollir el complex del joc Eurovegas.

La factura de l’aigua es dispararà per enriquir negocis privats

Diversos ajuntaments i organitzacions s’oposen a la venda d’Aigües Ter-Llobregat

Dutxar-se, rentar els plats o, simplement, obrir l’aixeta són tres de les moltes activitats que, a partir de l’any vinent, seran força més costoses per a la població catalana, després que culmini el procés de privatització d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL), l’empresa pública que presta el servei en alta –des de la font d’aigua fins als dipòsits municipals– de Barcelona, l’àrea metropolitana i nou comarques del voltant (fet que suposa l’abastiment de prop de cinc milions de persones de més de 100 municipis). L’externalització del servei durant 50 anys a Agbar o Acciona, que encapçalen les dues aliances que opten a la concessió, anirà acompanyada d’un notable encariment del rebut de l’aigua.

El 25 de juliol d’enguany, el consell d’administració d’ATLL va aprovar un increment del 70% en la tarifa que li han de pagar les empreses de distribució en baixa –que fan arribar l’aigua dels dipòsits a les llars–, de manera que, a partir de l’1 de novembre, passarà de 0,38 a 0,65 euros el metre cúbic. Les companyies distribuïdores, independentment de si són públiques o privades, acabaran fent repercutir la pujada en la tarifa que paguen les usuàries, que augmentarà entre el 25% i el 35%, segons els càlculs de la plataforma Aigua és Vida, que s’oposa a la privatització, la més important en la història de la Generalitat. L’encariment final, però, serà superior.

Els càrrecs ‘pepevergents’

El sobtat gir independentista d’Artur Mas no amaga l’estreta aliança que ha mantingut amb el PP durant gran part legislatura. Els nomenaments de Daniel Sirera, Armand Querol, Pablo Planas o Josep Martí en són testimoni

Daniel Sirera

«No hi ha res de més anticatalà que voler que Catalunya sigui independent. Seria un desastre.» Aquestes paraules corresponen a una entrevista a El País del febrer de 2008 i qui va pronunciar-les no ha modificat la seva posició amb relació a la qüestió nacional del Principat. Però això no va ser un impediment perquè, fa només tres mesos, la CiU suposadament més independentista de la història fes possible que l’autor de les declaracions assolís un càrrec públic. Parlem de Daniel Sirera, president del PP de Catalunya en el moment de l’entrevista i actualment un dels sis integrants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). L’enèsim acord de la legislatura entre la federació conservadora i el PP no solament va permetre la inclusió de Sirera en l’organisme, sinó reduir-ne en quatre els seus membres i deixar sense espai Salvador Alsius, el candidat conjunt d’ERC i d’ICV-EUiA i que, a banda de ser periodista, representa una sensibilitat nacional molt més propera a l’Estat propi que, almenys dialècticament, defensa Artur Mas des de la massiva manifestació de l’11 de setembre.