lsrael viola la legalitat internacional al deportar excarcerats palestins

Després de més cinc anys de reclusió a Gaza, el soldat israelià Gilad Shalit va ser alliberat dimarts i va poder tornar a casa seva, al poble de Mitzpe Hila, al nord de l’Estat d’Israel. Com a contrapartida, 477 presoners palestins van abandonar les presons israelianes on han estat tancats durant anys. A diferència de Shalit, però, molts no tenien com a destí les seves llars. Es tracta de la primera fase de l’acord assolit entre Hamàs, la formació islamista que governa la franja de Gaza i va capturar el soldat hebreu el juny de 2006, i l’executiu israelià de Benjamin Netanyahu, assolit gràcies a la mediació egípcia. En un parell de mesos, 550 reclusos palestins més també seran posats en llibertat. L’operació, però, amaga diversos punts foscos ignorats pels mass media.

En total 1.027 presos palestins a canvi d’un soldat israelià. Mentre que no hi ha hagut mes en els darrers cinc anys que la premsa internacional no hagi dedicat algun article a la situació de Gilad Shalit, els reclusos àrabs han estat ignorats i només ara han centrat part de l’atenció mediàtica. Amb tot, no s’ha fet cap menció als centenars de persones víctimes de detencions administratives i sense judici per prendre part en actes de resistència no violenta contra l’ocupació, com ara manifestacions contra el mur, sinó que s’ha volgut destacar només els casos dels que tenen delictes de sang i han quedat en llibertat, irritant les famílies de les víctimes.

Tortura sense judici a les clavegueres de l’Estat

“Durant dos dies em van interrogar sense descans. No em van deixar dormir ni un minut. Cada sis hores s’anaven rellevant per continuar amb les preguntes. Volien respostes i no tenien cap tipus de problema en allargar la meva agonia. Vaig perdre totalment la noció del temps. No sabia on era ni quanta estona feia que estava detingut. El dolor a les mans –que em van lligar i forçar a posar-les darrere l’esquena- era cada vegada més intens i, amb els ulls tapats, ni tan sols podia veure el rostre de les persones que em martiritzaven. Desitjava que tot s’acabés d’una vegada. El que desconeixia aleshores, però, és que allò només era l’inici. Els interrogatoris –i les tortures- van allargar-se durant diversos mesos. Després, un cop farts o satisfets amb les respostes que –sense ser-ne conscient- els vaig donar, em van començar a ignorar.”

Qui parla és Mohnad al-Azeh, que ha passat tres anys (entre el 2004 i el 2007) en presons israelianes. El van detenir com a integrant d’un grup involucrat en la resistència palestina durant la Segona Intifada. Mohnad, que és originari d’un camp de refugiats proper a Betlem, admet que donaven suport a “tot tipus” de resistència durant el darrer gran aixecament palestí contra l’ocupació israeliana i que ara, quan fa quatre anys que torna a ser lliure, té clar que no poden quedar-se de braços creuats, que pateixen l’ocupació més llarga del planeta i que han d’emprar totes les eines al seu abast per liquidar-la.

La cara més fosca d’Israel

Dijous 18 d’agost. Al voltant de les 12 del migdia un grup d’homes armats porta a terme una sèrie d’atacs coordinats prop de la ciutat israeliana de vacances d’Eilat, fronterera amb Jordània i Egipte. L’assalt [podeu llegir-ne més informació aquí] va acabar amb vuit ciutadans israelians morts i que va suposar la previsible venjança israeliana, que provocaria que cinc agents de seguretat egipcis perdessin la vida, la mateixa sort que van córrer una vintena de palestins en els següents 10 dies.

El mateix dijous, poques hores després de l’assalt i sense temps per portar a terme cap tipus d’investigació seriosa, el ministre de Defensa hebreu, l’exlaborista Ehud Barak, va declarar que calia buscar els responsables de l’assalt a la franja de Gaza, el territori palestí governat pels islamistes de Hamàs. Dit i fet. Durant la tarda, avions de les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès) van bombardejar alguns punts de Gaza, assassinant cinc dirigents dels Comitès de Resistència Popular, una organització independent de Hamàs a la que l’exèrcit i la intel·ligència hebrees van atribuir immediatament l’autoria dels atacs d’Eilat.

La crisi amb Turquia: el segon fracàs de la diplomàcia israeliana en 15 dies

Alguna cosa s’està movent al Pròxim Orient. La Primavera Àrab, la proximitat del possible reconeixement per part de les Nacions Unides d’un Estat palestí –basat en les fronteres prèvies a la guerra del 1967- i la fi de l’acceptació, i fins i tot de la connivència, dels atacs

Mavi Marmara.

israelians contra els seus veïns –fonamentalment contra els palestins- estan provocant que l’Estat hebreu comenci a quedar-se sense aliats a la zona. Només dues setmanes després de la pitjor crisi diplomàtica entre Tel Aviv i el Caire en més de tres dècades, els factòtums israelians s’han vist obligats a girar la vista cap a Turquia, tradicional aliat regional, que amenaça amb una ruptura total amb l’Estat jueu després que Netanyahu i companyia hagin negat a disculpar-se per l’atac al Mavi Marmara –el vaixell de bandera turca de la primera Flotilla de la Llibertat- que va cobrar-se la vida de nou ciutadans otomans.

El perquè del control de Hamàs i la relativa contenció israeliana

L’espiral de violència que la setmana passada va colpejar el sud d’Israel, el nord d’Egipte i la franja de Gaza ha posat de manifest que les relacions entre Tel Aviv i el Caire han canviat molt des de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak i que ni els dirigents hebreus ni la cúpula de Hamàs, l’organització islamista que governa Gaza, tenen interès ara mateix en afrontar un conflicte bèl·lic de més abast. L’executiu hebreu va donar el vistiplau a diversos bombardejos selectius a la franja, però les Brigades Ezzedin al Qassam –la facció armada de Hamàs- pràcticament no van participar en el llançament de coets Qassam i míssils Grad a territori israelià. Finalment, una nova treva –amb mediació egípcia- ha tornat la calma tensa a la regió.

Tot va començar dijous 18, quan un grup d’homes armats d’origen desconegut –el govern de Netanyahu va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza, però la premsa hebrea ja ha reconegut que, com a mínim, hi havia diversos egipcis entre els assaltants- va llançar una sèrie d’atacs coordinats al sud del país, molt a prop de la fronterera ciutat d’Eilat, causant vuit morts. L’exèrcit jueu va reaccionar amb contundència, atacant els presumptes atacants i assassinant-ne set. El foc israelià també va costar la vida a tres policies egipcis que es trobaven molt a prop de la frontera però encara en territori àrab. Aquest incident va ser el desencadenant de la pitjor crisi diplomàtica entre els dos països des que el 1979 van signar els acords de pau de Camp David.

Arriba la calma (tensa)

Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

24 hores sagnants: la implacable venjança israeliana

22 persones mortes, desenes de ferits, un nou càstig col·lectiu a la franja de Gaza, el deteriorament de les ja males relacions entre l’executiu israelià i el govern egipci de transició i una estocada, potser mortal, a les protestes socials que han sacsejat la societat hebrea el darrer mes. A grans trets, aquest és el balanç dels fets que han colpejat el sud d’Israel, el nord d’Egipte i Gaza les darreres 24 hores. La sagnant jornada permet, un cop més, als israelians presentar-se com a víctimes del “terrorisme” i comptar amb el suport unànime de les potències occidentals. En canvi, a hores d’ara cap govern nord-americà o europeu ha condemnat els raids a Gaza. Els palestins de la franja, de nou, són els grans oblidats.

Tot va començar cap al migdia d’ahir, quan un grup d’homes armats va atacar amb fusells automàtics l’autobús Egged (la companyia pública) que cobria el trajecte entre Beersheva i Eilat, la ciutat de vacances del mar Roig fronterera amb Egipte i Jordània. Deu viatgers –entre els quals diversos soldats- van quedar ferits. L’espiral de violència tot just acaba d’iniciar-se. Un suïcida va fer-se explotar contra un altre autocar (el conductor va morir). Un altre presumpte assaltant va disparar un míssil antitanc contra un vehicle privat, matant-ne els cinc ocupants i un nou milicià va metrallar soldats israelians. Tots aquests agressors van ser abatuts per l’exèrcit hebreu, que va desplegar-se amb rapidesa per la zona i va enviar-hi unitats i helicòpters Apatxe per caçar els suposats terroristes. En total, van perdre la vida set dels assaltants.