La lluita contra la dictadura brasilera a través del futbol

La democràcia corinthiana va ser un moviment d’autogestió horitzontal dins d’un club que va servir d’altaveu i de suport a la lluita per la recuperació de les llibertats al país. Sócrates, un dels grans jugadors de l’època, n’era el màxim emblema

Les dictadures militars eren molt habituals a l’Amèrica Llatina de 1981. Fins a onze països -entre els que hi havia l’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i l’Uruguai- hi estaven sotmesos. Joao Baptista de Oliveira Figueiredo acumulava aleshores dos anys com a president d’un Brasil on les demandes de major llibertat creixien entre una població sotmesa a la tirania des del 1964. Amb la idea que exercís d’opi del poble, el règim va augmentar la dosi de futbol incrementant el nombre d’equips participants a la lliga nacional. El que no s’imaginava el govern militar és que el futbol esdevindria un dels altaveus més importants en la lluita per la democràcia.

La història arrenca el mateix 1981 al Corinthians de Sao Paulo, un dels grans equips del Brasil -suma més de 25 milions de seguidors i és el segon més popular del país, rere el Flamengo. A final d’any, després d’una pèssima temporada tant al campionat nacional com al paulista -el molt important torneig regional-, Waldemar Pires va convertir-se en el president del Timao -el nom popular del club– i va nomenar-ne el sociòleg Atilson Monteiro Alves director de futbol.

El llegat del Mozart del futbol, el jugador que va plantar cara al nazisme

La Itàlia de Mussolini va guanyar els mundials de 1934 i 1938 i va convertir l’esport en un instrument de propaganda. També ho feia l’Alemanya nazi, que va perdre contra Àustria en un mític partit quan el país ja havia passat a formar part del Tercer Reich

L’ús dels triomfs esportius com a arma propagandística és una constant als règims totalitaris. La dècada dels 30 del segle passat va viure un dels moments de màxima expressió d’aquesta pràctica, coincidint amb les dictadures feixistes de Benito Mussolini a Itàlia i d’Adolf Hitler a Alemanya. El Mundial de futbol de 1934, celebrat al país transalpí, i els Jocs Olímpics de Berlín, de dos anys més tard, van ser dissenyats per demostrar la pretesa superioritat dels règims respectius, però la realitat és que Itàlia només va imposar-se gràcies a flagrants ajudes arbitrals i que el nord-americà Jesse Owens, un atleta negre, va desmuntar la suposada superioritat ària obtenint quatre medalles d’or en atletisme als jocs alemanys.

Mussolini no era aficionat al futbol, però va entendre que podia ser un instrument molt útil per crear unitat nacional i una bona eina d’adoctrinament. Tant el feixisme italià com el nazisme alemany van potenciar la pràctica esportiva entre els joves, una manera de preparar-los per defensar la pàtria en les guerres que s’apropaven. Itàlia va optar a organitzar la primera Copa del Món de la història, però finalment Uruguai va acollir el torneig, celebrat el 1930. La segona edició, sí que es va fer al país llatí, que va ser seleccionat després de la retirada de Suècia, sembla que pressionada pel Duce. Amb l’objectiu de garantir-ne la victòria local, el govern feixista va concedir la nacionalitat italiana a quatre jugadors argentins i un brasiler, estrelles del moment que van acceptar ofertes astronòmiques per a l’època i van passar a jugar amb el combinat transalpí.

Els problemes d’un futbol sota ocupació

La creació d’una lliga professional, que a l’agost començarà la seva segona temporada, la inauguració d’estadis i el treball amb l’equip nacional són les armes per millorar el nivell de l’esport rei al país. La pressió israeliana, com sempre, dificulta els plans palestins

Poques coses són seguides amb tanta passió i interès pels palestins com un partit entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid. Els enfrontaments entre l’equip català i el conjunt espanyol, que s’han multiplicat en els últims mesos, pràcticament paralitzen els carrers del país. L’omnipresència d’Al-Jazira facilita el seguiment dels encontres dels clubs, que gairebé monopolitzen l’atenció dels palestins cap a l’esport rei. L’Associació Palestina de Futbol (APF) treballa perquè no només Messi i Cristiano Ronaldo siguin els ídols de la població local, sinó que també es segueixi amb el màxim interès les gestes del porter Ramzi Saleh o del davanter Eyad Abugharqud.

La temporada passada es va estrenar la primera lliga professional de Palestina, en aquest cas limitada a Cisjordània, amb la participació de 12 equips. El Shabab al-Amaari de Ramal·lah es va proclamar campió, mentre que el Hilal Al-Quds (Jerusalem) va quedar en segon lloc i es va emportar el títol de copa. Gaza, de moment, només té una lliga amateur. Abugharqud, que juga a l’equip campió, va aconseguir ser el màxim golejador del torneig amb nou gols i les seves bones actuacions li han permès arribar a l’equip nacional, que té com a capità i referent Ramzi Saleh. El porter ara forma part d’un equip sudanès després de passar per l’històric Al Ahly, club egipci i un dels grans del futbol africà.

La Champions a Ramal·lah

Una estona d’alegria. Uns minuts per xalar. Unes hores sent feliç. Potser un dia sencer per oblidar els problemes, per no pensar en l’ocupació. Potser sí que el futbol és l’opi del poble, però de tant en tant hi ha gent que necessita d’aquest opi per tirar endavant, per il·lusionar-se, per veure que sí, que la vida val la pena. I el triomf del Barça ahir contra el Manchester United en la final de la Lliga de Campions de futbol va provocar un esclat de felicitat entre molts palestins, pràcticament entre la meitat de la població de Jerusalem Est, la franja de Gaza i Cisjordània.

Futbolísticament parlant, Palestina és un país dual. Com a persones mediterrànies que són, els palestins viuen l’esport de la pilota amb passió, però sembla que només tenen ulls per a dos equips: el Barça i el Reial Madrid. La resta pràcticament no existeix. Mentre que el reguitzell de clàssics –partit de lliga, final de la Copa del rei i semifinals de la Champions- van provocar que els bars i cafès locals s’omplissin de gom a gom i visquessin una rivalitat total, ahir la cosa va ser una altra història.

Molt més que futbol

Celtic-Rangers. Rangers-Celtic. Difícilment trobarem al món una rivalitat més encesa que l’existent entre els dos principals clubs de la ciutat de Glasgow, la capital econòmica d’Escòcia. Ni el Barça-Madrid. Ni el Milan-Inter. Ni el Manchester United-Liverpool. Ni el Benfica-Sporting.  Tots aquests duels aixequen passions, omplen hores i hores de televisió, però no s’apropen al que significa un duel entre els catòlics del Celtic i els protestants del Rangers. Només un Boca Juniors – River Plate, el gran clàssic de l’Argentina, deu tenir una atmosfera semblant. Qui escriu aquestes línies, però, encara no ha tingut l’oportunitat d’apropar-se mai a la Bombonera o al Monumental per comprovar-ho in situ. Sí que vaig poder, el proppassat 2 de març, assistir a un Celtic-Rangers al Celtic Park i, tres setmanes després, encara estic frepat.

Un duel entre aquests dos equips no és només un partit de futbol. No són onze jugadors per banda que lluiten per introduir l’esfèric a la porteria rival i provocar el deliri en els seus aficionats. És molt més que això. És la plasmació sobre el terreny de joc d’un conflicte polític, el que existeix des de fa anys i panys entre Irlanda i el Regne Unit.