Murs que no acaben de caure

Ceuta i Melilla. Arizona. Cisjordània. El Sàhara Occidental. Nicòsia (Xipre). Rio de Janeiro. El Caixmir (frontera de l’Índia i el Pakistan). Botswana. Belfast. Tots aquests llocs (ja siguin ciutats, regions o estats) estan units per un element, vergonyós es miri com es miri: la presència d’un mur de formigó que separa  dos territoris que impedeix la llibertat de moviments de les persones que hi viuen, que escanya econòmicament les àrees properes…Els motius  que suposadament justifiquen la seva presència són diversos: n’hi ha de polítics i que s’han aixecat després d’algun conflicte bèl·lic (Caixmir, Xipre, Sàhara Occidental,…); n’hi ha d’econòmics, que pretenen evitar la perillosa immigració (Ceuta i Melilla, Botswana); i també n’hi ha que simplement separen la part de la ciutat que ha prosperat de les faveles (Río de Janeiro), que han de quedar amagades a ulls del món.

El 1989 queia el mur de Berlín. Se’ns va vendre la idea que s’havia acabat la divisió del món en dos blocs, que la llibertat havia triomfat i bla, bla, bla. Ara sabem que, evidentment, no era cert. Des d’aleshores, algun altre mur ha caigut, però també se n’han aixecat de nous. I n’hi ha que ja hi era i, simplement, segueixen dempeus. Un d’aquests és el de Belfast. A l’inici de l’època més cruenta dels Troubles –els enfrontaments entre els catòlics-republicans irlandesos i els protestants-unionistes britànics, que tenien el suport de l’exèrcit de Sa Majestat-, el Govern de Londres va decidir aixecar diversos murs a les principals ciutats d’Irlanda del Nord amb l’objectiu de separar les dues comunitats.