Les noves ‘guerres’ africanes dels Estats Units

La presència militar nord-americana al continent està augmentant amb la construcció de bases aèries en països regits per dictadors que acumulen dècades en el poder. Rere l’argument de combatre el terrorisme, l’objectiu real és aturar la creixent influència xinesa

Burkina Faso, Uganda, Etiòpia o Djibouti són països africans amb nombrosos trets comuns. Tots estan sota control de règims pràcticament o totalment dictatorials, amb presidents que acumulen anys i anys en el poder i on les eleccions són una simple operació d’estètica en què els resultats són abassegadors a favor del partit oficialista de torn. A més a més, són estrets aliats dels Estats Units i tenen un paper fonamental en la presència de la hiperpotència al continent negre. I és que en tots aquests estats hi ha alguna base aèria militar estatunidenca. Totes –se n’ha aixecat una dotzena des del 2007 en diversos països, entre els quals hi ha els esmentats– configuren l’àmplia xarxa d’espionatge de Washington sobre la regió, establerta sota la sempiterna excusa de combatre el terrorisme d’arrel islamista, que, bàsicament a través de la marca d’Al-Qaida, ja opera al Magrib o a la banya d’Àfrica, a l’àrea de Somàlia.

L’expansió de les operacions militars secretes dels Estats Units al continent, revelada pel diari The Washington Post fa algunes setmanes, no pot amagar la necessitat de l’Administració d’Obama de lligar estretes aliances amb països africans davant el progressiu pes que té a l’àrea la Xina, que ja s’ha convertit en el principal soci comercial del continent. En joc hi ha la competència pels ingents recursos naturals africans: des del petroli fins al coltan, un mineral imprescindible per a la fabricació d’equips tecnològics, com ara ordinadors o telèfons mòbils, passant per molts d’altres. La creixent militarització de la presència dels EUA, però, desperta recels cada cop més grans en la societat continental.

Continua llegint

Front comú dels Estats Units i Israel contra la UNESCO

Des d’aquesta setmana, Palestina és membre de ple dret de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO, que té la seu a París, va aprovar l’admissió de Palestina per 107 vots a favor, 14 en contra (entre els que hi ha els d’Israel, els Estats Units, Alemanya i Canadà) i 52 abstencions. Mentre que els dirigents palestins no han amagat la seva satisfacció per la decisió, que suposa un pas endavant en el seu objectiu d’aconseguir que el país sigui reconegut internacionalment, els governs d’Israel i els Estats Units s’han indignat i, de nou, han passat a l’acció.

El proppassat 23 de setembre, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va concórrer davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. Conscients que per assolir aquesta fita cal el vistiplau del Consell de Seguretat de l’ONU i que els Estats Units han subratllat manta vegades que usaran el seu dret de veto per impedir-ho, els jerarques palestins opten per mirar d’obtenir l’ingrés al màxim nombre de fòrums i organitzacions internacionals, paral·lelament al probable reconeixement com a estat observador de l’ONU (el mateix estatus que té el Vaticà).

Continua llegint

Un Estat sense sobirania real

El possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’ONU al setembre no agrada ni a Israel ni als Estats Units. Tampoc a molts palestins, en considerar que no suposarà posar fi a l’ocupació

La cita està programada per al setembre. L’escenari previst és l’Assemblea General de les Nacions Unides. La batalla diplomàtica ja fa temps que ha començat. Els veïns viuen una època de convulsions i de canvis. El gran xèrif mundial està descol·locat i no sap com adaptar-se al nou panorama sense debilitar en excés el seu etern aliat, que, al seu torn, vol impedir que la reunió sigui un èxit. Els impulsors de la trobada són els factòtums de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP): el president, Mahmud Abbas, i el primer ministre, Salam Fayyad. Pretenen que l’ONU reconegui d’aquí a tres mesos l’Estat palestí per una aclaparadora majoria. Molts palestins, però, es pregunten què passarà després, perquè una cosa és una declaració sobre el paper i una altra de ben diferent convertir-se en un Estat realment sobirà.

L’anomenada solució de dos estats –que implica la creació d’un Estat palestí al costat de l’actual Estat d’Israel– per resoldre el principal conflicte del Pròxim Orient és defensada per la majoria de la població palestina i compta amb el vistiplau del Quartet (els Estats Units, la Unió Europea, l’ONU i Rússia). Ara bé, més enllà de les crítiques internes que desperta l’estratègia d’Abbas i de Fayyad, les posicions dels principals actors internacionals difereixen molt. Continua llegint