L’Autoritat Palestina fa agonitzar la resistència popular contra l’ocupació

Nova York. Seu de l’Organització de les Nacions Unides. Enmig d’un ambient que desprèn transcendència, l’Assemblea General escolta el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, per després decidir si accepta l’Estat palestí com a membre de l’ONU, encara que només com a observador i, per tant, sense dret a vot. És el moment culminant d’un pla dissenyat fa dos anys, amb persones com Saeb Erekat, l’etern negociador de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), i Salam Fayyad, el tecnòcrata primer ministre de l’ANP i exalt càrrec del Banc Mundial, com a estrategues destacats. L’alta política i una tensa batalla diplomàtica entre els palestins, els israelians, els seus aliats estatunidencs i la sempre dubitativa UE han protagonitzat un procés que, d’entrada, tothom sap que no canviarà res sobre el terreny a curt termini. Ha estat una iniciativa d’alguns dirigents palestins, que han evitat preguntar al seu poble què en pensava de tot plegat.

L’escena descrita a les primeres línies, es viurà d’aquí uns dies. No hi ha mitjà que no hi dediqui articles, reportatges, entrevistes i anàlisis. És el nou capítol del sempitern conflicte estrella de l’Orient Pròxim. Molts palestins, però, no veuen gens clara la jugada i, sobretot, lamenten que els seus factòtum, un cop més, els hagin ignorat. I parlo de persones que fa molts anys que lluiten –de forma no violenta- contra l’ocupació israeliana, que volen viure en llibertat, però que no confien en uns dirigents que, bàsicament Mahmoud Abbas, han reconegut que l’objectiu de demanar el reconeixement de l’ONU és poder tornar amb més forçar a la taula de negociacions amb Israel. 

Continua llegint

El possible estat 194 de l’ONU i els casos que l’han precedit

L’Assemblea General de l’ONU haurà de debatre, si no hi ha una sorpresa monumental d’última hora, quin reconeixement dóna a Palestina, si es converteix en membre de ple dret de l’organització o si, en canvi, assoleix l’estatus d’observador, com ara el Vaticà, fet que li permetria formar part d’organitzacions com la Unesco o el Tribunal Internacional de Justícia. L’objectiu declarat dels factòtums de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és aconseguir el reconeixement total d’un Estat palestí basat en les fronteres prèvies a la Guerra dels Sis Dies (1967), és a dir, que inclogui la totalitat de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. De l’hipotètic reconeixement a convertir-se en un estat realment sobirà hi ha un llarg camí, car l’ocupació israeliana no caurà d’un dia per l’altre.

Els impulsors de la proposta han posat en marxa una campanya que ja comença a notar-se pels carrers de les principals ciutats palestins, sobretot de Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). La iniciativa consisteix en unes banderoles amb el lema “Palestina, estat 194 de les Nacions Unides”. El reconeixement arribaria després de 44 anys d’ocupació i quan s’han complert 63 anys del reconeixement de l’Estat d’Israel i encara més de la resolució 181 de l’ONU que apostava, precisament, per la creació d’un Estat jueu al costat d’un altre d’àrab a la Palestina històrica, deixant Jerusalem en mans internacionals. Però quin ha estat el camí dels darrers estats que han assolit la independència i el reconeixement internacional?

Continua llegint

Palestina i l’ONU: entre ser observador i el reconeixement total

Amb independència del que passi d’aquí a tres setmanes en l’Assemblea General de les Nacions Unides, els màxims responsables de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) ja fa temps que han arribat a la conclusió que la recerca del reconeixement internacional per al seu hipotètic Estat –basat en les fronteres prèvies a la guerra del 1967– és l’únic camí viable per forçar un canvi d’actitud real d’Israel. Amb les negociacions de pau encallades des de fa gairebé un any, a causa de la negativa hebrea a aturar l’ampliació dels assentaments jueus en territori palestí, el moviment unilateral ideat per Salam Fayyad, el primer ministre de l’ANP, i Mahmud Abbas, el president, està obligant a posicionar-se clarament els estats amb seient a l’ONU.

El 20 de setembre l’Assemblea General de l’organització ha de debatre la proposta palestina. Ara mateix, però, encara es desconeix què es demanarà concretament. Els negociadors de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), amb Saeb Erekat al capdavant, defensen que la intenció és aconseguir un reconeixement total, és a dir, que Palestina es converteixi en el 194è membre de l’ONU, tot i que això no implicaria la fi de l’ocupació. Aquesta fita, però, és gairebé inassolible perquè prèviament ha de passar el filtre del Consell de Seguretat, on els Estats Units ja han anunciat que utilitzaran el seu poder de veto per bloquejar la proposta.

Continua llegint

Setembre i les pors dels palestins del 48

Els àrabs que resideixen a Israel veuen amb una barreja d’esperança i temor el possible reconeixement d’un estat palestí. D’una banda subratllen que serviria per acabar amb l’ocupació, però de l’altra, creuen que s’utilitzaria per discriminar-los encara més dins de l’estat jueu i per intentar expulsar-los de les seves terres 

Setembre i, per tant, el possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, s’acosta. Des de fa mesos, la maquinària diplomàtica israeliana treballa per evitar aquest desenllaç i tot apunta que comptarà amb l’ajuda del govern dels Estats Units, que aposta per vetar la proposta al Consell de Seguretat de l’ONU. Paral·lelament, els representants palestins intenten recollir el màxim nombre de suports, ja que en principi Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i Salam Fayyad, primer ministre, volen arribar com sigui a la votació a l’Assemblea, on tenen gairebé garantida una còmoda majoria.    

Pocs creuen que l’hipotètic reconeixement de l’ONU signifiqui la fi de l’ocupació i la creació d’un Estat palestí realment sobirà, però l’ANP considera que, almenys, podria obligar Israel a moure fitxa al veure’s pressionat internacionalment per implementar l’anomenada solució dels estats. El naixement d’un Estat palestí real, que hauria d’abastar Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, podria deixar en una posició incòmoda els palestins que compten amb passaport israelià. 

Continua llegint

Un Estat sense sobirania real

El possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’ONU al setembre no agrada ni a Israel ni als Estats Units. Tampoc a molts palestins, en considerar que no suposarà posar fi a l’ocupació

La cita està programada per al setembre. L’escenari previst és l’Assemblea General de les Nacions Unides. La batalla diplomàtica ja fa temps que ha començat. Els veïns viuen una època de convulsions i de canvis. El gran xèrif mundial està descol·locat i no sap com adaptar-se al nou panorama sense debilitar en excés el seu etern aliat, que, al seu torn, vol impedir que la reunió sigui un èxit. Els impulsors de la trobada són els factòtums de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP): el president, Mahmud Abbas, i el primer ministre, Salam Fayyad. Pretenen que l’ONU reconegui d’aquí a tres mesos l’Estat palestí per una aclaparadora majoria. Molts palestins, però, es pregunten què passarà després, perquè una cosa és una declaració sobre el paper i una altra de ben diferent convertir-se en un Estat realment sobirà.

L’anomenada solució de dos estats –que implica la creació d’un Estat palestí al costat de l’actual Estat d’Israel– per resoldre el principal conflicte del Pròxim Orient és defensada per la majoria de la població palestina i compta amb el vistiplau del Quartet (els Estats Units, la Unió Europea, l’ONU i Rússia). Ara bé, més enllà de les crítiques internes que desperta l’estratègia d’Abbas i de Fayyad, les posicions dels principals actors internacionals difereixen molt. Continua llegint