“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

 

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Abbas s’enroca en els dos estats

Enmig d’una crisi interna, el president palestí repeteix l’escenificació de fa un any davant l’Assemblea General de l’ONU. Israel i els Estats Units, de nou, reaccionen indignats

L’etern bucle de l’enquistat conflicte palestinoisraelià es reprodueix eternament. Allunyat dels focus mediàtics des de l’inici de les revoltes àrabs, la realitat sobre el terreny no canvia. Declaracions que dissimulen la poca voluntat de reactivar unes negociacions que mai no culminen amb èxit, fulls de ruta que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades i que sembla impossible que es puguin implementar, denúncies d’una ocupació que ofega el poble palestí però que no repercuteixen en cap sanció contra l’Estat israelià, polítiques de fets consumats que es tradueixen en el fet que cada any milers d’hebreus s’instal·len en territori palestí, violant la legislació internacional… Són alguns dels elements que se succeeixen en un escenari ja conegut en què el darrer capítol  també és repetit.

Per segon setembre consecutiu, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, va comparèixer davant l’Assemblea General de l’ONU per demanar el reconeixement de Palestina com a Estat. La petició, tot i que rebaixada –ara l’aspiració és convertir-se en Estat observador de l’organisme multilateral–, va topar novament amb la indignació de les autoritats israelianes i les maniobres estatunidenques per evitar que acabi tirant endavant. I tot plegat ha arribat immediatament després de l’onada de protestes més gran contra l’ANP que es recorda als territoris ocupats, a causa d’una crisi econòmica que colpeja de ple Gaza i Cisjordània i que ha servit per posar de manifest que la unitat política palestina, anunciada per enèsima vegada al febrer, és qualsevol cosa menys real.  

Front comú dels Estats Units i Israel contra la UNESCO

Des d’aquesta setmana, Palestina és membre de ple dret de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO, que té la seu a París, va aprovar l’admissió de Palestina per 107 vots a favor, 14 en contra (entre els que hi ha els d’Israel, els Estats Units, Alemanya i Canadà) i 52 abstencions. Mentre que els dirigents palestins no han amagat la seva satisfacció per la decisió, que suposa un pas endavant en el seu objectiu d’aconseguir que el país sigui reconegut internacionalment, els governs d’Israel i els Estats Units s’han indignat i, de nou, han passat a l’acció.

El proppassat 23 de setembre, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va concórrer davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. Conscients que per assolir aquesta fita cal el vistiplau del Consell de Seguretat de l’ONU i que els Estats Units han subratllat manta vegades que usaran el seu dret de veto per impedir-ho, els jerarques palestins opten per mirar d’obtenir l’ingrés al màxim nombre de fòrums i organitzacions internacionals, paral·lelament al probable reconeixement com a estat observador de l’ONU (el mateix estatus que té el Vaticà).

Israel se’n fot de l’ONU

Una setmana després de les compareixences dels màxims dirigents de Palestina i Israel a l’Assemblea General de les Nacions Unides res fa pensar que la creació d’un Estat palestí independent i sobirà estigui més a prop. Israel, un cop més, ha demostrat que actua al marge de la comunitat internacional i que té impunitat per fer el que vulgui, transmetent la sensació que se’n riu de tots els acords i propostes que provinguin, fonamentalment, de les cancelleries occidentals. Sí que sembla probable que Palestina es converteixi en Estat no membre de l’ONU en uns mesos, però això no implicarà canvis reals sobre el terreny, com a mínim a curt termini.

Als 76 anys, Mahmud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), va viure el proppassat divendres 23 de setembre el seu moment de glòria gràcies al vibrant discurs que va pronunciar davant l’Assemblea General de l’organització internacional. La intervenció va reforçar-lo als ulls del seu poble, que probablement per primera vegada va sentir-se orgullós del també líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –al que va rebre massivament fa uns dies quan va tornar a Ramal·lah- i va ser molt aplaudida per la majoria del plenari de l’organització internacional, però no ha canviat la intransigència israeliana, l’alineament de Washington amb Tel Aviv i la tebior i indecisió tradicional de la UE.

El dia de Mahmoud Abbas

Abu Mazen, com se’l coneix popularment, no és carismàtic. Com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és el màxim dirigent palestí, però després que les eleccions presidencials faci més de dos anys que se suspenen, la seva legitimitat per ocupar el càrrec es pot posar en dubte. Als 76 anys ha viscut el seu gran dia. El moment que, potser, en un futur permetrà situar-lo a un nivell similar al de Iàsser Arafat, el seu predecessor tant a l’ANP com a l’OAP, l’històric guerriller mort el 2004.

Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, Mahmoud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de l’organització. Tothom sap que, com a mínim ara, la proposta no tirarà endavant perquè d’aquí unes setmanes els Estats Units utilitzaran el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per aturar-la. Ara bé, potser sí que és el primer pas per canviar les coses i, si més no, ha sacsejat un conflicte en què durant masses anys s’han escenificat negociacions que no eren tal cosa i que, a més a més, quedaven en paper mullat davant la política de fets consumats d’una de les dues parts (Israel, of course). 

El show de Qalàndia i les suposades manifestacions violentes

Com un gran espectacle, on tot està perfectament planificat i cadascú interpreta el paper que ha de fer. Així han estat les hores prèvies a l’esperada intervenció del president de l’Autoritat Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, davant l’assemblea general de l’ONU per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. La petició, que no pot tirar endavant perquè necessita rebre l’aval del Consell de Seguretat de l’organització internacional on serà vetada pels Estats Units, ha molestat a la gran potència mundial, no ha agradat a molts dels cagadubtes membres de la UE i, per damunt de tot, ha irritat i ha generat pànic, alhora, a Israel.

Divendres, coincidint amb el dia sagrat de l’islam, a diversos municipis de Cisjordània es fan cada setmana protestes contra el mur i la confiscació de terres palestines que porta a terme Israel. Avui no ha estat una excepció, però res a veure amb la temuda [si més no pels mitjans hebreus] allau de manifestacions violentes que ha provocat un brutal desplegament –uns 22.000 soldats repartits als punts més calents, és a dir, a prop de Jerusalem i dels principals assentaments jueus- de l’exèrcit israelià. 

El reconeixement de l’ONU provoca pànic a Israel

L’hora del reconeixement internacional de l’Estat palestí s’apropa. El calendari marca que Mahmoud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), s’adreçarà a l’Assemblea General de les Nacions Unides el proper divendres, 23 de setembre. Recentment va confirmar que sol·licitarà un reconeixement total, per tal que l’Estat palestí, basat en les fronteres prèvies a la Guerra de juny del 1967, es converteixi en el 194è membre de les Nacions Unides.

Aquesta opció, però, no pot prosperar davant l’anunci dels Estats Units de vetar la iniciativa al Consell de Seguretat de l’organització internacional, de manera que el discurs s’interpreta com un gest per deixar clar que les pressions diplomàtiques, tant dels Estats Units com d’Israel i la Unió Europea, no aturaran l’objectiu palestí d’assolir un suport unànime. I és que tant Washington, com algunes de les principals capitals del Vell Continent, com Berlín, Londres o París, segueixen defensant la represa de les negociacions bilaterals entre hebreus i palestins com a única via vàlida per trobar una solució al conflicte i miren amb escepticisme, si no directament amb rebuig, el fet que Abbas opti per anar a l’ONU. La iniciativa, però, ja no té marxa enrere, malgrat les amenaces proferides pels espantats dirigents israelians.