El 25-M sacseja el mapa electoral del Baix Llobregat

Els partits conservadors que tradicionalment tenien més força a la comarca -PSC, CiU i PP- van retrocedir amb força a les europees, mentre que ERC, ICV-EUiA i Podemos guanyen pes o hi irrompen amb força

Les eleccions europees del diumenge 25 de maig van provocar una sacsejada important en els mapes polítics espanyol i català. A nivell estatal, el bipartidisme PP-PSOE es debilita molt i no suma ni el 50% dels vots, mentre que formacions d’esquerres com Esquerra Unida i, sobretot, la nounada Podemos obtenien resultats prou destacables, amb el 10% i el 8%, respectivament. Al Principat, la gran notícia va ser la primera victòria d’ERC en uns comicis des de la II República, Altres factors a tenir en compte van ser un retrocés de CiU, una nova davallada del PSC, la caiguda del PP, l’estancament de C’s, la millora d’ICV-EUiA i, en menor mesura que a l’Estat, la irrupció de Podemos.

L’objectiu de l’article és posar el focus en una comarca, el Baix Llobregat, en què la principal particularitat és que va ser l’única de tot el Principat en què el PSC va ser la força més votada -ERC es va imposar en 23 comarques i CiU en 17. Ara bé, considerar que el Baix Llobregat encara és un “feu socialista” crec que és un error. Els socialistes van obtenir el 25 de maig el 20,31% dels sufragis -55.506 vots-, tot just tres punts més que la segona força, ERC -17,19%, 46.960. Fa cinc anys, a les europees els socialistes van rebre el 44,8%, per tant el suport ha caigut a menys de la meitat. Continua llegint

Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Continua llegint

El nepotisme del ‘Vell’ Wade revolta els senegalesos

El 26 de febrer, el Senegal celebrarà eleccions presidencials. Si no hi ha una sorpresa monumental, l’actual cap d’Estat, Abdoulaye Wade, tornarà a imposar-s’hi, tal com ja va fer en els comicis del 2000 i del 2007. No seran, però, unes eleccions més. El país de l’Àfrica occidental viu el moment més convuls en dècades, amb manifestacions a Dakar –la capital–, i en altres grans ciutats com ara Tambacounda o Saint-Louis, per esmentar-ne només alguns exemples. Les protestes, que han comportat la mort d’almenys dues persones i n’han deixat desenes de ferides, van esclatar el 27 de gener, després que el Tribunal Constitucional validés la candidatura de Wade per als comicis. En canvi, el popular cantant Youssou N’Dour va veure com se li impedia concórrer-hi.

La carta magna va ser reformada el 2011, ja amb l’actual president al capdavant del Senegal, i especifica que només es pot ser cap de l’Estat durant dos mandats consecutius de set anys. Wade, que ha comptat amb l’assessorament de la firma jurídica nord-americana McKenna Long & Aldridge LLP –que va cobrar uns 200.000 dòlars per la feina–, argumenta que la modificació es va aprovar amb posterioritat a l’inici del seu primer mandat i, per tant, que aquest no comptaria de cara a la limitació constitucional. L’oposició, però, no ho veu de la mateixa manera i el Moviment 23 de Juny (M-23), que agrupa nou dels 14 candidats a les presidencials, a banda de moviments ciutadans, ha parlat de «cop d’Estat constitucional que serà el preludi del cop d’Estat electoral» el 26-F.

Continua llegint

Llums i ombres del 20-N

Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.

Continua llegint

Incursió al sud. Coneixent la República

Hi ha molts tipus de fronteres. Algunes són infranquejables. D’altres són selectives i poden ser superades amb molta facilitat en funció del passaport que es tingui. De la mateixa manera, poden convertir-se en tanques increïblement difícils de passar si no es disposa de la nacionalitat adequada. N’hi ha de pràcticament invisibles. I, finalment, en trobem moltes d’artificials. Creades amb tiralínies bàsicament durant el segle XIX quan els imperis europeus van repartir-se el planeta per espoliar les sevescolònies. En aquesta darrera categoria també hi podem col·locar les que separen dos territoris que formen part d’una mateixa nació, però que per raons geopolítiques pertanyen a estats diferents.

Fa uns dies vaig crear una d’aquestes darreres fronteres. Seguint la carretera A5, vaig passar d’Strabane (comtat de Tyrone, nord d’Irlanda, administrativament Regne Unit) a Lifford (comtat de Donegal, sud d’Irlanda, administrativament estat de la República d’Irlanda). De tornada a Belfast, vaig tornar a superar la frontera, en aquest cas passant de Bridge End (Irlanda) a Derry (capital del comtat homònim, territori irlandès que forma part del Regne Unit). Gràcies als acords de Schengen, la mobilitat entre els diversos estats de la Unió Europea és molt fàcil i quan passem d’un territori a un altre no trobem controls policials ni coses per l’estil.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint