La doble condemna dels fills de la lluna a l’Àfrica

En nombrosos països del continent, els albins són víctimes d’atacs i assassinats i objecte de tot un seguit de creences que els exclouen de la societat. Paral·lelament, la poca consciència en protegir-se dels rajos solars els condemna a una vida generalment inferior als 40 anys. Progressivament, però, s’organitzen per defensar els seus drets i demostrar que són capaços de fer el mateix que la resta

Jude Ssebyanzi és un enginyer civil de Kampala, amb feina, casat i pare d’un nen. Un fred resum biogràfic que no crida l’atenció, però Ssebyanzi no passa desapercebut i està acostumat a aguantar les mirades generalment de rebuig dels altres. “Tota la vida m’han fet sentir diferent i m’han dit que no podia fer les mateixes coses que la resta de persones. Per sort, s’han equivocat”, explica. És albí i recorda com ja a casa va patir la discriminació del pare, “que no confiava en mi”. El rebuig va continuar a l’escola, on el pàl·lid color de pell l’estigmatitzava com el nen especial amb qui ningú volia jugar. Malgrat tot, Jude no es va rendir i es va llicenciar a la Universitat de Makerere, la més important d’Uganda. En començar a buscar feina, comenta que era automàticament descartat dels processos de selecció quan veien la seva foto, a causa de l’estès prejudici que els albins no estan capacitats per desenvolupar moltes tasques.

L’albinisme, una afecció genètica que consisteix en la falta de melanina en la pell, els ulls i el cabell, és encara avui una condemna a nombrosos països de l’Àfrica, sobretot a la regió dels Grans Llacs. Sense el que és un fotoprotector natural, les radiacions solars -molt intenses a l’àrea- esdevenen habitualment letals per als també coneguts com a fills de la lluna. Gairebé tots els que pateixen la malaltia tenen problemes de visió, desenvolupen càncer de pell i la seva vida rarament s’allarga més enllà dels 40 anys. El sol és la gran amenaça, accentuada per la poca consciència que han de protegir ulls, cabells i pell adequadament, però en almenys una quinzena de països del continent els albins han de conviure amb l’estigma social de ser diferents, que els aboca a l’exclusió social. Continua llegint

Discriminats a casa seva

Els palestins d’Israel són víctimes d’un sistema legal i institucional que els perjudica pel simple fet de no ser jueus

Són gairebé 1,6 milions de persones i representen més del 20% de la població de l’Estat d’Israel. Són els palestins d’Israel. El simple fet de no ser jueus els deixa en desigualtat de condicions davant la majoria dels ciutadans de l’Estat hebreu i els fa ser víctimes de tot tipus de discriminacions. Lluny de veure com les diferències amb la majoria jueva d’Israel s’escurcen, la situació ha anat empitjorant els darrers anys. «Abans reclamàvem la igualtat, mentre que ara ja ens conformaríem a quedar-nos com estem perquè temem que les lleis del futur ens perjudiquin encara més», confessa Mohammad Zeidan, director de l’Associació Àrab pels Drets Humans, una organització amb seu a Natzaret, la principal ciutat palestina dins d’Israel.

El naixement d’Israel el 1948 i la posterior guerra entre el país hebreu i els estats àrabs del voltant van comportar l’expulsió o la fugida de 850.000 palestins. Només uns 150.000 van restar dins les fronteres del nounat Estat jueu, que ocupava el 78% de la superfície de la Palestina històrica. Fins al 1966, aquestes persones van viure sota la llei militar –a diferència dels ciutadans jueus–, mentre que des d’aleshores estan sota la legislació civil. «Israel ens veu com l’enemic i ens discrimina perquè som la població indígena i ens identifiquem a nosaltres mateixos com a part del poble palestí», exposa Zeidan.

Continua llegint

Els palestins d’Israel i les històries del Mediterrani occidental

Néixer, créixer i morir a la teva terra. Allà d’on són els teus pares. On la teva família fa segles i segles que està assentada. Però sentir-te diferent. Saber que ets mal vist per l’Estat que et dóna el passaport. Que no ets dels seus. Que tens menys drets que els seus. Que no importa fins a quin punt els teus ancestres hagin trepitjat els carrers polsegosos pels que camines cada dia. Que estàs per sota d’ells, del poble escollit. Que t’intenten fer colar que són un país democràtic.

Demo…què? Un estat que exclou més del 20% de la seva població no és democràtic. Israel, malgrat la propaganda, no és l’única democràcia de l’Orient Pròxim. Israel, directament, no és una democràcia. I ho saben molt bé els 1,3 milions de palestins que viuen dins les fronteres de l’Estat hebreu reconegut internacionalment. Pel simple fet de no ser jueus estan marginats. Els seus pobles reben menys inversions i tenen multitud de problemes (com ara les dificultats per accedir a una feina) que no tenen els seus conciutadans jueus. I és que Israel es defineix a si mateix com un Estat jueu i democràtic. Però una cosa és incompatible amb l’altre.

Continua llegint

Els mizrahim: els jueus discriminats que van revoltar-se

La discriminació és la norma en la societat israeliana. Els palestins que resideixen a l’Estat hebreu -1,2 milions de persones, el 20% de la població total- ocupen el nivell més baix en la piràmide social del país. Pel simple fet de no ser jueus, queden relegats en molts aspectes i per bona part dels seus conciutadans són vistos com els quintacolumnistes de l’enemic palestí. Des del 1948, any de la creació de l’Estat d’Israel, l’administració de Tel-Aviv no ha fet gran cosa per guanyar-se la seva adhesió al règim, ans al contrari. Viuen als barris i les ciutats més pobres, estan vetats en moltes professions, tenen menys drets que els jueus…

La discriminació, però, no va únicament contra els palestins. També hi ha nivells socials molt diferents entre els propis jueus. A dalt de tot de la piràmide social hi ha els asquenazites, que procedeixen del centre i l’est d’Europa. Sempre han copat el poder polític i econòmic a Israel, amb alguna excepció. David Ben Gurion, considerat el pare de la independència, era asquenazita, com també Yitzak Rabin –primer ministre que va signar els acords d’Oslo el 1993- i ho són Shimon Peres, actual president, i Benjamin Netanyahu, el primer ministre al càrrec. Continua llegint