Israel es desfà dels sol·licitants d’asil africans amb la complicitat d’Uganda

El govern de Museveni nega l’existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l’existència. Des de fa uns mesos, els ‘sense papers’ poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l’argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l’existència de cap acord secret en l’enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l’aclaparadora majoria dels sol·licitants d’asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l’Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La tanca entre Israel i Egipte.

La tanca entre Israel i Egipte.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d’asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d’Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l’Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se’ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d’alta seguretat que barra l’accés al sud d’Israel. Durant el primer mes i mig d’enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb. Continua llegint

Vuit hores confuses: la meva detenció al Caire

El protagonista d’aquesta història sóc jo mateix, tot i no desitjar-ho. La por, la paranoia, les sospites injustificades, l’excés de zel i les pràctiques molt arrelades del que ha estat (i malauradament em temo que encara és) un estat policial em van costar una detenció. El motiu? Exercir el periodisme. Afortunadament, tot sembla que acabarà bé i quedarà com una anècdota. Durant les diverses hores que ahir vaig passar retingut en una comissaria del Caire, el desenllaç positiu no era tan clar, segons em va comentar el representant de l’Ambaixada espanyola que va acudir a donar-me un cop de mà.

Què va passar? Com les tres tardes anteriors, vaig decidir apropar-me a la plaça Tahrir, a seguir coneixent i vivint la revolució egípcia des de dins. Un noi, molt amable, s’estava dedicant a explicar-me a quina organització pertanyia cada una de les tendes plantades a un dels laterals de la plaça, quan Haitham Ismail, membre de la Unió de Joves Revolucionaris, se’m va apropar i em va exigir la documentació. Després d’alguns incidents en setmanes prèvies, els controls per accedir ara al Tahrir són estrictes i estan formats per voluntaris, membres de les diverses organitzacions que van impulsar l’aixecament popular del 25 de gener.

Continua llegint