“Dins el capitalisme no hi ha alternatives”

Miren Etxezarreta és una de les veus referencials de l’economia crítica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Catedràtica emèrita d’economia aplicada a la UAB, el seu nom està estretament lligat al del Seminari Taifa, el col·lectiu d’economia crítica que va contribuir a crear el 1994. Eren els anys de la consolidació del neoliberalisme, de l’anomenat consens de Washington i de la crisi econòmica dels primers noranta. Vint anys després, Taifa s’ha consolidat com un espai de divulgació i anàlisi des d’una perspectiva crítica, obert no solament a experts sinó a ciutadans i activistes interessats a entendre l’economia. Incisiva com sempre, en aquesta entrevista Etxezarreta nega que es pugui parlar de recuperació econòmica, recela de la institucionalització dels moviments socials a través de propostes com Guanyem Barcelona i afirma que ara com ara la independència no suposaria canvis socials de cap mena. 

El Govern espanyol insisteix a subratllar que ja ha arribat la recuperació econòmica, però les xifres d’atur es mantenen molt elevades. Realment s’està sortint de la crisi?

Hi ha un primer error metodològic, que és fer unitats homogènies quan es parla de dades macroeconòmiques. Però resulta que ni Espanya ni Catalunya no ho són, d’homogènies. Hi ha classes socials tant a Catalunya com a Espanya. Quan parlem de recuperació, no es pot negar que a nivell macroeconòmic hi ha uns petitíssims indicadors de millora, però amb l’excepció de la cúpula de les elits, per a la població en general no solament no es nota cap tipus de millora, sinó que cada dia estem pitjor. Si fem servir només les dades macroeconòmiques, es pot parlar molt just de recuperació, però si es tenen en compte les persones, això no val en absolut. És un engany. Ens costarà molt sortir de la crisi i, en tot cas, la sortida es farà des d’un nivell tan baix que trigarem molts anys a arribar a la situació del 2006. De fet, serem en un punt totalment diferent.

Les polítiques econòmiques que s’han engegat tampoc no han ajudat a evitar els pitjors efectes de la crisi.

La crisi i les polítiques econòmiques que l’han seguit han estat una fantàstica excusa per portar a terme un cop d’Estat. Si es dóna aquesta recuperació pels grans empresaris i el gran capital, perquè la borsa va bé, és perquè es deteriora la situació dels altres: per la reforma laboral, per la precarietat de la feina, per l’atur, pel descens salarial, per la reducció del cost de l’Estat del benestar… El que produeix el país és si fa no fa el mateix, però el que ha canviat és com es reparteix. Per què s’incrementen els beneficis? Doncs perquè baixen els salaris i perquè la feina és cada cop més precària. Continua llegint

L’austeritat allunya l’Estat espanyol de Finlàndia i l’apropa a Somàlia

L’Índex d’Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l’estabilitat d’Espanya, fonamentalment per l’augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l’atur, l’empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d’austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d’altres coses, aquest còctel s’ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en el cas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L’austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l’estabilitat és cada cop menys segura.

Continua llegint

Un món, cada cop més conflictiu

El Global Peace Index reflecteix una disminució de la pau del 5% al planeta en els darrers cinc anys. Els estats més segurs són, fonamentalment, països petits del nord del centre i nord d’Europa. A l’Estat espanyol i la resta de rescatats per la UE la situació ha empitjorat notablement des de l’esclat de la crisi

 

“No es pot tenir cent per cent privacitat i cent per cent seguretat”. El president dels Estats Units, Barack Obama, va pronunciar aquestes paraules per intentar justificar els programes d’espionatge a milions de ciutadans europeus a través de les seves telecomunicacions. L’escàndol, revelat pel diari britànic The Guardian , constitueix l’últim exemple de la reculada de drets fonamentals per, suposadament, garantir la seguretat dels ciutadans, en un canvi de paradigma que arrenca amb els atemptats de l’11-S. Però lluny de la retòrica oficial dels governants occidentals, el món s’està convertint cada any en un lloc menys pacífic i segur. Així ho constata la darrera edició del Global Peace Index (GPI), un indicador que pretén quantificar la situació de la pau al planeta i que elabora des de fa sis anys l’Institut for Economics and Peace (IEP), una organització australiana. L’informe de l’IEP reitera que la majoria dels conflictes existents al món avui en dia són interns, mentre que els externs -entre estats- són cada cop més residuals. En aquest sentit, l’Anuari dels Processos de Pau 2013  que elabora l’Escola de Cultura de Pau de la UAB  és una bona eina per comprovar quins conflictes es mantenen actius actualment i en quin estat es troben.

Segons l’informe 2013 del GPI, el nivell de pau al món ha caigut un 5% des del 2008. No és cap sorpresa que Síria sigui l’estat on la situació més ha empitjorat (un 70%) en cinc anys, seguit de Líbia (39%), Ruanda (31%) i Madagascar (27%). A l’altre costat de la balança, el Txad (16%), Haití (14%) i Geòrgia (12%) són els països on més ha millorat el nivell de pau en el darrer lustre. En total, en 48 estats la situació és millor el 2013 que cinc anys enrere, mentre que en 110 succeeix el contrari. Europa es manté com el continent més pacífic, però nombrosos estats del continent estan fent successius passos enrere. És el cas dels anomenats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i l’Estat espanyol), els cinc rescatats en major o menor mesura per la UE. Tots obtenen una puntuació sensiblement pitjor que la del 2008 i l’IEP no té dubte a vincular el retrocés a les polítiques d’austeritat que, entre d’altres coses, estan disparant l’atur i les desigualtats socials als països del sud del continent.

Continua llegint

Deute subordinat i preferents, els enganys de la banca a jubilats

Luisa Vicente denuncia que La Caixa li va falsificar la signatura en contractar un producte financer d’alt risc, que li haurien venut amb la garantia d’una alta rendibilitat i l’opció de recuperar el capital quan volgués

Centenars de milers de persones han descobert, els darrers mesos, que no poden accedir als seus estalvis, que estan dipositats en productes financers d’alt risc adquirits seguint els consells dels càrrecs responsables de les seves oficines de confiança. A diferència del que els van dir en el seu dia, les afectades han vist que no podien recuperar els diners quan volien i que, si ho feien, s’exposaven a perdre bona part del capital aportat en el moment de subscriure participacions preferents, deute subordinat o altres productes que s’escapen dels coneixements financers de la immensa majoria de la població.

Luisa Vicente és una de les damnificades per aquest corralito monumental, que ha colpejat fonamentalment persones jubilades. En el seu cas, ha acabat denunciant el director de la seva oficina de La Caixa, a qui acusa d’haver falsificat la seva signatura. Tot va començar el gener de 2009, quan va rebre una trucada del director de l’oficina, a qui coneixia des de feia tres dècades. “Em va insistir molt perquè contractés deute subordinat i em va assegurar que era un producte segur, amb una rendibilitat inicial del 7% que mai no baixaria del 4%, i que podria recuperar els diners quan volgués”, explica l’afectada, que va adquirir un total de 60.000 euros amb dues setmanes de diferència. Uns mesos més tard, a més, va invertir 9.000 euros en participacions preferents, després de rebre, segons subratlla, la mateixa garantia de seguretat i rendibilitat. Els diners provenien de l’estalvi del treball de tota la vida i del cobrament d’una herència familiar.

Continua llegint

La crisi amb Turquia: el segon fracàs de la diplomàcia israeliana en 15 dies

Alguna cosa s’està movent al Pròxim Orient. La Primavera Àrab, la proximitat del possible reconeixement per part de les Nacions Unides d’un Estat palestí –basat en les fronteres prèvies a la guerra del 1967- i la fi de l’acceptació, i fins i tot de la connivència, dels atacs

Mavi Marmara.

Mavi Marmara.

israelians contra els seus veïns –fonamentalment contra els palestins- estan provocant que l’Estat hebreu comenci a quedar-se sense aliats a la zona. Només dues setmanes després de la pitjor crisi diplomàtica entre Tel Aviv i el Caire en més de tres dècades, els factòtums israelians s’han vist obligats a girar la vista cap a Turquia, tradicional aliat regional, que amenaça amb una ruptura total amb l’Estat jueu després que Netanyahu i companyia hagin negat a disculpar-se per l’atac al Mavi Marmara –el vaixell de bandera turca de la primera Flotilla de la Llibertat- que va cobrar-se la vida de nou ciutadans otomans.

Continua llegint