Una vintena d’imputats per corrupció mantenen un càrrec públic als Països Catalans

Durant un any i mig, Manuel Bustos ha mantingut càrrecs i sou públics malgrat estar encausat, en una pràctica encara estesa arreu del territori

Manuel Bustos, l’omnipotent alcalde socialista de Sabadell durant gairebé 14 anys (1999-2013), va anunciar dilluns que deixava la política activa. La revelació dels presumptes sobresous il·legals cobrats a través de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) -que en el seu cas ascendirien a 24.000 euros només entre el 2011 i el 2012- ha estat l’últim escàndol d’una trajectòria pública marcada per la polèmica. Bustos està imputat des de desembre de 2012 per malversació de fons, tràfic d’influències, delicte contra l’administració pública i omissió del deure de perseguir delictes arran del cas Mercuri, una trama d’adjudicacions irregulars d’obres públiques amb epicentre a la capital vallesana. Malgrat l’encausament, durant més d’un any i mig ha mantingut càrrecs i sou públics. El febrer de 2013 va plegar com a alcalde de Sabadell, però fins dilluns va continuar al consistori com a regidor i va exercir de diputat provincial, càrrec pel qual rebia 83.000 euros anuals.

El cas de Bustos no és, ni molt menys, una excepció. Només als Països Catalans, hi ha almenys una vintena de polítics esquitxats per escàndols de corrupció que mantenen un càrrec públic, amb el salari pertinent. Quatre estan implicats en el cas Mercuri. Dos són regidors a Sabadell i càrrecs de confiança a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un és diputat al Parlament de Catalunya i l’altra és l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez. Tots són del PSC. Joan Manau, imputat per un delicte d’ordenació del territori, i Paco Bustos, encausat per tràfic d’influències i malversació i germà de l’exalcalde, es mantenen com a regidors sense cartera al consistori sabadellenc, d’on reben més de 15.000 euros en dietes. A més, són càrrecs de confiança de l’AMB, amb un sou de gairebé 49.000 euros, de manera que la seva retribució pública supera els 60.000 euros en ambdós casos. Maria Elena Pérez està imputada per tràfic d’influències per la suposada manipulació d’un concurs públic per garantir la contractació d’un antiga alt càrrec del tripartit. Continua llegint

El Black Monday, el moviment que lluita contra corrupció crònica d’Uganda

L’apropiament de fons públics és una pràctica molt habitual al país, en gran facilitada per la impunitat que acompanya els protagonistes dels principals escàndols d’aquest tipus. Des de fa prop d’un any i mig, diverses organitzacions es mobilitzen cada mes per denunciar la corrupció i, sobretot, per fer créixer la consciència entre una ciutadania resignada

El president d’Uganda, Yoweri Museveni, va aprofitar el seu missatge de benvinguda al 2014 per assegurar que la lluita contra la corrupció seria una de les prioritats de l’administració que encapçala. La proclama de qui acumula 28 anys al càrrec no era, ni de lluny, una novetat. És gairebé una tradició que el també líder del Moviment de Resistència Nacional (NRM) aprofiti el discurs de cap d’any per afirmar que, ara sí, l’oposició a la corrupció serà efectiva. La realitat, però, és que els resultats no es veuen per enlloc i que la xacra, segons diverses estimacions, no ha deixat de créixer en les gairebé tres dècades que Museveni i companyia sumen al capdavant d’Uganda.

Fa gairebé dos mesos que estic al país i sempre que he entrevistat a algú en profunditat acaba sortint la qüestió de la corrupció. Qualsevol ugandès mínimament informat explica que és un problema estructural, que la pràctica és massiva i gairebé tothom l’assumeix com quelcom inevitable. Això no significa que ningú s’hi oposi. Des de novembre de 2012 hi ha en marxa el moviment Black Monday, que aplega més de cinquanta organitzacions de la societat civil. El primer dilluns de cada mes es mobilitza per denunciar-la i, sobretot, difon informació a la ciutadania amb l’objectiu que sigui conscient que el robatori de fons públics és un fet que perjudica, directament, la qualitat dels serveis públics. Lluny de veure’s com una iniciativa que pretén millorar l’administració, l’executiu de Museveni es dedica a reprimir el Black Monday i desenes dels seus activistes han estat detinguts des que van començar a manifestar-se. Continua llegint

Prop del 10% del nou Parlament s’ha vist esquitxat per casos de corrupció

Bona part dels escàndols més sonats de la darrera dècada estaran representats a l’hemicicle

Els casos CampeónAdigsaPalauCrespo, MercuriPallerolsInnova, motxillesmàfia georgiana són alguns dels escàndols de presumpta (o provada) corrupció que han sacsejat la política catalana la darrera dècada. Tots estaran representats al Parlament sorgit de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Al voltant del 10% dels diputats i les diputades de la cambra catalana s’han vist esquitxades en algun moment per un cas de suposada corrupció, ja sigui perquè han estat imputades, perquè el seu nom apareix en la investigació o perquè alguna altra formació les vincula a l’escàndol.

El darrer torpede a la credibilitat de la partitocràcia tradicional catalana va esclatar el 27 de novembre, quan es va executar l’operació Mercuri, per desballestar una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’epicentre a l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat pel socialista Manuel Bustos des de 1999. Arran del cas, s’ha descobert que Daniel Fernández, secretari d’Organització del PSC i diputat electe, hauria mediat amb l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, a instàncies de Bustos per col·locar Carmina Llumà, alt càrrec del govern durant el tripartit, a l’Ajuntament. La seva condició d’aforat –actualment, Fernández és parlamentari a Madrid– deixa la decisió d’imputar-lo o no per tràfic d’influències en mans del Tribunal Suprem. En el marc de l’operació Mercuri també es va registrar el despatx de Montserrat Capdevila –tinent d’alcalde d’Economia i diputada socialista des de 2006– a l’Ajuntament de Sabadell. Capdevila, però, no ha estat imputada.

afbc6-corrupcio25cc2581-parlament

Continua llegint

Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Continua llegint

Eurovegas: una ruleta on sempre guanya la banca

Les promeses dels promotors es desinflen abans que el complex sigui una realitat

Promeses de prosperitat acompanyades de la suposada creació de milers de llocs de treball. Xifres de vertigen. Demanda de lleis fetes a mida. I necessitat d’una enorme inversió pública que, inicialment, és silenciada pel miratge de milions i milions que, suposadament, generarà el majestuós projecte. Eurovegas, el macrocomplex del joc i de l’oci que promou Las Vegas Sands, la companyia del magnat estatunidenc Sheldon Adelson, és l’enèsim pla monumental que s’anuncia a so de bombo i platerets i genera un encès debat al voltant del model social, econòmic i ambiental que es vol per a un territori. D’una banda, s’alinea qui el defensa amb l’argument que és positiu perquè dinamitza l’economia, genera ocupació i incrementa el nombre de turistes que s’apropen a la zona; de l’altra, qui s’ho mira amb escepticisme i recorda els precedents similars (podríem parlar de Terra Mítica, Grand Scala o la Ciutat de la Cultura de Santiago) per alertar que les xifres promeses no s’ajustaran a la realitat i que, molt probablement, de la pompa inicial al cap d’uns anys només en quedarà atur, destrucció del territori i deutes, que sovint seran afrontats per les administracions públiques.

Pendents que Las Vegas Sands anunciï l’1 de setembre –sempre que no hi hagi un nou endarreriment– si el macrocasino s’ubica al Delta del Llobregat, a Madrid o, finalment, no es fa, el projecte d’Adelson ha anat rebaixant progressivament les seves xifres des que se’n va tenir notícia per primera vegada, el novembre de l’any passat. Aleshores, es va anunciar una inversió d’entre 15.000 i 18.800 milions d’euros fins el 2022 per construir 12 resorts hotelers que sumarien 36.000 habitacions; 6 casinos, amb més de 1.000 taules de joc i 18.000 màquines escurabutxaques; 3 camps de golf, 9 teatres i restaurants per a 50.000 persones; i la creació de 162.000 llocs de treball fins el 2017, 30.000 per a la construcció del complex i 132.000 per a l’explotació. Quan el projecte estigués a ple rendiment, el 2025, el nombre de gent empleada seria 275.000, la majoria treballadors i treballadores directes d’Eurovegas, sempre segons la versió corporativa. 

Continua llegint

Ramon Bagó, negoci rodó a la sanitat

El president del Grup Serhs obté sucosos contractes per a les seves empreses a través del CSC, una entitat sanitària pública de la qual és dirigent. Només a Barcelona ha aconseguit 1,5 milions del CIS Cotxeres Borbó, centre del qual va dirigir el procés constructiu

Fundador i president del Grup Serhs, un enorme hòlding turístic, de distribució i alimentari amb 64 empreses i 2.600 treballadors que l’any passat va facturar 473 milions d’euros, Ramon Bagó no és únicament un empresari d’èxit. Pes pesant i històric dirigent de CDC al Maresme -va ser alcalde de Calella per CiU del 1979 al 1991, director general de Turisme de la Generalitat en el primer Govern de Jordi Pujol (1980-1984) i guardonat amb la Creu de Sant Jordi-, també és un alt càrrec del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), una entitat pública que aplega 76 ambulatoris i 44 hospitals i que rep ingents quantitats de recursos provinents de la Generalitat des de la seva fundació el 1983. I és aquesta doble vessant d’empresari i gestor de fons públics que l’ha situat darrerament en el primer pla mediàtic.

L’Oficina Antifrau investiga des del gener si Bagó ha incorregut en alguna incompatibilitat Bagó i Montillapel fet de ser proveïdor, a través de les seves empreses, d’alguns dels hospitals i centres sociosanitaris gestionats pel CSC -prèviament anomenat Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC)- i, alhora, alt càrrec de l’organisme, que va contribuir a fundar i va presidir durant uns anys. A més a més, el proppassat 27 de març, la Sindicatura de Comptes va presentar un informe en què identifica diverses irregularitats en el procés de construcció i adjudicació del Centre Integral de Salut (CIS) Cotxeres Borbó, ubicat al districte de Nou Barris. Ramon Bagó va jugar un paper clau en el procés i, en pocs mesos, empreses del Grup Serhs van rebre sucosos contractes per proveir diversos serveis del CIS.

Continua llegint

Setge a la revista que ha destapat un dels grans escàndols de la sanitat catalana

Un assessor d’Artur Mas presenta una demanda contra ‘Cafèambllet’, el mitjà que ha denunciat tripijocs d’alguns gestors del Consorci de Salut i Social de Catalunya. El president del Grup Serhs aconsegueix contractes milionaris d’empreses publiques on ocupa càrrecs

Una revista comarcal es va endinsar a les entranyes de la sanitat catalana i va descobrir que diferents alts càrrecs d’organismes públics aconseguien contractes molt sucosos per a les seves empreses a través dels hospitals que gestionen. Els mitjans de més abast se’n van fer ressò i l’Oficina Antifrau va iniciar una investigació per possible conflicte d’interessos sobre un dels grans empresaris catalans i, alhora, factòtum convergent al Maresme. La Sindicatura de Comptes va presentar un informe que demostrava l’existència d’irregularitats en la construcció d’un centre sanitari públic, un procés en què l’empresari esmentat participava directament. Un assessor d’Artur Mas i –fet gens casual– company de l’home investigat en un consell d’administració va presentar una demanda contra la publicació comarcal per “atemptat a l’honor”.

Continua llegint