“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”

A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.

Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?

Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Continua llegint

L’Estat somiat pels tuaregs

Discriminats i menystinguts durant dècades, membres d’aquest poble berber nòmada s’alcen en armes contra el Govern de Mali i reclamen la independència de l’Azawad

Chinagoder és un petit i empobrit poble de la regió de Tillabéri, a l’oest del Níger. En poques setmanes ha passat de tenir menys de 1.700 habitants a ser el refugi de més de 6.500 éssers humans. El sobtat esclat demogràfic s’explica per l’arribada de milers de persones provinents del nord de Mali, d’on han fugit a causa dels enfrontaments entre les forces governamentals i el Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad (MNLA), un nounat grup rebel tuareg. Format per «bandits i traficants de drogues armats» segons la versió del Govern malià –ubicat a Bamako, la capital del país–, l’MLNA no és altra cosa que l’enèsima demostració de malestar per part del poble tuareg envers els poders estatals que tradicionalment l’han discriminat i maltractat, aprofitant-se dels seus recursos naturals –sobretot els minerals- i desatenent-ne les reivindicacions.

Amb uns dos milions d’individus, aquest poble nòmada berber s’escampa entre els actuals estats d’Algèria, de Líbia, de Burkina Faso, del Níger i de Mali i, des de les independències de la dècada dels seixanta del segle passat, els alçaments en armes contra els governs centrals respectius s’han anat succeint. Dedicats fonamentalment a la ramaderia i establerts en zones semi-desèrtiques, els tuaregs han estat víctimes recurrents de sequeres i de fams. El seu poc pes demogràfic ha limitat la seva influència en uns governs històricament controlats per grups més poblats. En el cas de Mali, mentre que els també coneguts com a homes blaus del desert s’escampen principalment pel nord-est del país i representen tot just el 10% dels habitants, el sud acull el 90% de la població, amb els pobles bambara –al qual pertany el blaugrana Seydou Keita– i fula –que entre els seus membres té el president, Amadou Toumani Touré– com a principals exponents. 

Continua llegint

Tot canvia i tot torna en 30 anys

30 anys. Temps més que suficient perquè tot canviï. Temps prou gran perquè tot torni al mateix punt. Moment de fer balanç? Potser, però no escriuré les següents línies amb la intenció de reflexionar sobre la fita biològica que sóc a punt d’assolir. He deixat Irlanda, però encara la tinc al cap. El 5 de maig farà 30 anys de la mort de Bobby Sands, una figura imprescindible a l’hora de parlar del republicanisme irlandès i de la lluita per aconseguir una illa unida i la igualtat entre irlandesos i britànics al Nord. Sands va morir després de protagonitzar una vaga de fam de 66 dies. Era el comandant de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) a la temible presó de Maze. Fins el 20 d’agost, nou presos més van deixar la vida seguint la protesta iniciada per Sands (sis de l’IRA i tres de l’INLA).

En aquella època, els drets dels irlandesos (o catòlics) al Nord d’Irlanda no estaven ni molt menys a la mateixa alçada que els dels seus veïns unionistes (gairebé sempre de religió protestant). L’Assemblea d’Irlanda del Nord havia estat suspesa feia gairebé una dècada, poc després de l’inici del Troubles, i totes les decisions que afectaven aquest territori es prenien directament des de Londres. Al número 10 de Downing Street hi residia una tal Margaret Thatcher, la Dama de Ferro, que tenia la mateixa sensibilitat cap als republicans irlandesos que la Brunete Mediàtica amb l’esquerra abertzale. Continua llegint

Molt més que futbol

Celtic-Rangers. Rangers-Celtic. Difícilment trobarem al món una rivalitat més encesa que l’existent entre els dos principals clubs de la ciutat de Glasgow, la capital econòmica d’Escòcia. Ni el Barça-Madrid. Ni el Milan-Inter. Ni el Manchester United-Liverpool. Ni el Benfica-Sporting.  Tots aquests duels aixequen passions, omplen hores i hores de televisió, però no s’apropen al que significa un duel entre els catòlics del Celtic i els protestants del Rangers. Només un Boca Juniors – River Plate, el gran clàssic de l’Argentina, deu tenir una atmosfera semblant. Qui escriu aquestes línies, però, encara no ha tingut l’oportunitat d’apropar-se mai a la Bombonera o al Monumental per comprovar-ho in situ. Sí que vaig poder, el proppassat 2 de març, assistir a un Celtic-Rangers al Celtic Park i, tres setmanes després, encara estic frepat.

Un duel entre aquests dos equips no és només un partit de futbol. No són onze jugadors per banda que lluiten per introduir l’esfèric a la porteria rival i provocar el deliri en els seus aficionats. És molt més que això. És la plasmació sobre el terreny de joc d’un conflicte polític, el que existeix des de fa anys i panys entre Irlanda i el Regne Unit. Continua llegint