La comunicació zapatista: explicant una altra realitat

Després de l’incompliment dels Acords de San Andrés per part del govern mexicà, els zapatistes comencen a fixar-se en la comunicació i a endegar mitjans comunitaris, amb l’ajut de col·lectiu com Promedios. L’objectiu? Esquinçar la visió que transmetien els ‘mass media’

Fotografies: Promedios

Vinculats a grans grups empresarials amb uns interessos econòmics i polítics molt determinats, el tractament que la majoria de mitjans de masses han donat a la revolució zapatista i a les demandes dels indígenes mexicans no es pot dir que hagi estat, precisament, favorable a aquesta causa, especialment quan parlem dels grans diaris o televisions (sobretot les que formen part del Grupo Televisa) del propi país nord-americà. Tot i que hi ha excepcions –sempre és recomanable llegir Hermann Bellinghausen, corresponsal de La Jornada a Chiapas- i que els grans mitjans internacionals han estat més benèvols amb el zapatisme i més crítics amb la corrupta administració mexicana, l’EZLN va veure ràpidament que la comunicació era un dels flancs que havia de cobrir si volia tenir èxit en la seva revolució.Càmera promedios

Més enllà de la multitud de documentals –molts dirigits per cineastes independents- que s’han fet sobre el tema des de l’alçament de l’1 de gener de 1994, progressivament els zapatistes han entès que calia dotar-se de les seves pròpies eines comunicatives, sobretot amb l’objectiu de donar una altra visió de la realitat –la seva!- a la mateixa comunitat indígena, que no es veia reflectida amb el que llegia, veia i escoltava en els mass media.  En els Acords de San Andrés de 1996, signats per representants de l’EZLN i del govern federal mexicà, s’establia que les comunitats zapatistes tindrien accés als mitjans de comunicació. A l’hora de la veritat, però, l’incompliment per part governamental dels acords, va suposar que nombrosos activistes vinculats al món de la comunicació es dirigissin al territori autònom per, càmera en mà, documentar les violacions de drets humans que l’exèrcit mexicà hi estava cometent. Aquesta actuació va ser l’embrió dels projectes de comunicació comunitària que en els darrers 15 anys han anat apareixent a l’àrea zapatista.

Continua llegint

El tancament de rotatius dibuixa un escenari amb menys pluralitat informativa

Acomiadaments massius i tancaments de capçaleres marquen un sector que ha traït la seva funció original per dedicar-se a altres coses

La davallada publicitària, la caiguda de les subvencions i subscripcions institucionals, unes vendes –en general- cada vegada més minses i una progressiva pèrdua de prestigi han deixat els mitjans del país en la situació més complicada que es recorda. Des del 2008, el nombre de periodistes a l’atur als Països Catalans s’ha triplicat i actualment s’apropa als 2.200, gairebé el doble que a finals del 2010, segons les dades de l’Informe Anual de la Profesión Periodística, elaborat per l’Asociación de la Prensa de Madrid i que no inclou les acomiadades des de l’octubre passat. Tot i que tothom està rebent, inclosos els mitjans públics, el sector més colpejat és la premsa en paper, que suma més de 700 professionals sense feina, bona part de les quals (424) treballaven al Grup Zeta –sobretot a El Periódico-, Hermes Comunicacions (més de 140), l’editora d’El Punt Avui, o al Grup Godó (125), concretament a La Vanguardia.

Encara que cada cas presenta algunes particularitats, el secretari d’Organització del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), Quico Ràfols, apunta en declaracions a La Directa que moltes empreses “han perdut la informació com a element referencial i s’han dedicat altres coses”, fet que s’accentua en la premsa de paper on es “viu amb més intensitat la pèrdua de l’aposta per la informació”. D’aquesta manera, el lector s’ha trobat amb productes “que no li interessen, perquè no són fiables o creïbles”, en paraules de Ràfols. La casuística varia des de diaris que formen part d’un gran hòlding de comunicació en el que no són, ni de bon tros, l’element més important de negoci –casos d’ADN o Público-, fins als que són el buc insígnia de grups molt més petits, com el mateix El Punt Avui o el lleidatà La Mañana.

Continua llegint