TV3 beneficia Bañuelos i BCN World amb la retransmissió de la Fórmula E

El campionat del món de cotxes elèctrics està promogut pel gendre d’Aznar i l’especulador que impulsa el complex d’oci i del joc a Tarragona. Ambdós utilitzen un entramat societari per pagar el mínim d’impostos en el seu nou negoci

Lucas di Grassi, pilot brasiler de l’equip Audi Sport ABT, va ser dissabte el guanyador del gran premi de Pequín, la primera cursa de la història del campionat de Fórmula E. Els catalans van poder seguir l’inici del certamen dels vehicles elèctrics a través de la retransmissió del canal Esport 3. Televisió de Catalunya, que dedica un munt d’hores cada any i diversos milions a la Fórmula 1, promou el nou campionat amb l’esquer de la participació de dos pilots catalans: Oriol Servià i Jaume Alguersuari. Però l’autèntic vincle de la Fórmula E amb el Principat cal buscar-lo més aviat als despatxos i no pas damunt l’asfalt. L’impulsor de la competició és Alejandro Agag, exdirigent del PP madrileny i gendre de l’expresident espanyol José María Aznar, molt vinculat a la Fórmula 1 després de fer negocis amb Flavio Briatore i Bernie Ecclestone, durant anys el factòtum del principal campionat del motor a nivell mundial.

Divendres va anunciar-se que el patrocinador principal de la competició serà BCN World, el complex de l’oci i el joc que promou l’especulador Enrique Bañuelos al costat de Port Aventura. Tot i que almenys falten tres anys perquè el centre obri les portes, l’estratègia de Veremonte -la societat de Bañuelos que l’impulsa- passa per començar-lo a promocionar ja, tant per captar futurs clients com potencials inversors. La Fórmula E consta en el seu curs inaugural de 10 curses i passarà per ciutats com Buenos Aires, Miami, Berlín o Londres, sempre en circuits urbans i Bañuelos, juntament amb la seva mà dreta, el tarragoní Xavier Adserà, consideren que és una bona eina per donar a conèixer BCN World. Continua llegint

“Dins el capitalisme no hi ha alternatives”

Miren Etxezarreta és una de les veus referencials de l’economia crítica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Catedràtica emèrita d’economia aplicada a la UAB, el seu nom està estretament lligat al del Seminari Taifa, el col·lectiu d’economia crítica que va contribuir a crear el 1994. Eren els anys de la consolidació del neoliberalisme, de l’anomenat consens de Washington i de la crisi econòmica dels primers noranta. Vint anys després, Taifa s’ha consolidat com un espai de divulgació i anàlisi des d’una perspectiva crítica, obert no solament a experts sinó a ciutadans i activistes interessats a entendre l’economia. Incisiva com sempre, en aquesta entrevista Etxezarreta nega que es pugui parlar de recuperació econòmica, recela de la institucionalització dels moviments socials a través de propostes com Guanyem Barcelona i afirma que ara com ara la independència no suposaria canvis socials de cap mena. 

El Govern espanyol insisteix a subratllar que ja ha arribat la recuperació econòmica, però les xifres d’atur es mantenen molt elevades. Realment s’està sortint de la crisi?

Hi ha un primer error metodològic, que és fer unitats homogènies quan es parla de dades macroeconòmiques. Però resulta que ni Espanya ni Catalunya no ho són, d’homogènies. Hi ha classes socials tant a Catalunya com a Espanya. Quan parlem de recuperació, no es pot negar que a nivell macroeconòmic hi ha uns petitíssims indicadors de millora, però amb l’excepció de la cúpula de les elits, per a la població en general no solament no es nota cap tipus de millora, sinó que cada dia estem pitjor. Si fem servir només les dades macroeconòmiques, es pot parlar molt just de recuperació, però si es tenen en compte les persones, això no val en absolut. És un engany. Ens costarà molt sortir de la crisi i, en tot cas, la sortida es farà des d’un nivell tan baix que trigarem molts anys a arribar a la situació del 2006. De fet, serem en un punt totalment diferent.

Les polítiques econòmiques que s’han engegat tampoc no han ajudat a evitar els pitjors efectes de la crisi.

La crisi i les polítiques econòmiques que l’han seguit han estat una fantàstica excusa per portar a terme un cop d’Estat. Si es dóna aquesta recuperació pels grans empresaris i el gran capital, perquè la borsa va bé, és perquè es deteriora la situació dels altres: per la reforma laboral, per la precarietat de la feina, per l’atur, pel descens salarial, per la reducció del cost de l’Estat del benestar… El que produeix el país és si fa no fa el mateix, però el que ha canviat és com es reparteix. Per què s’incrementen els beneficis? Doncs perquè baixen els salaris i perquè la feina és cada cop més precària. Continua llegint

Un duet representatiu de l’1% que dirigeix el gran casino global

Enrique Bañuelos i Xavier Adserà, els impulsors de BCN World, s’han nodrit de l’especulació immobiliària, de contactes amb les elits i de filials a paradisos fiscals per lucrar-se en diversos projectes empresarials

El 2006, la bombolla del totxo a l’Estat espanyol encara no havia punxat i els empresaris del sector acumulaven beneficis astronòmics a base de construir sense límits. En aquell context, el valencià Enrique Bañuelos va celebrar l’obertura de la seu de Nova York d’Astroc, la immobiliària amb la qual s’havia fet d’or, amb una macropaella per a més de 20.000 persones. “A mi em deixen despullat al Central Park i en 24 hores estic passenjant-me per la Cinquena Avinguda en limusina”, va arribar a afirmar Bañuelos en una roda de premsa quan era un dels reis del totxo espanyol i la revista Forbes l’havia situat el 2007 com el 95è home més ric del món, amb una fortuna de 7.700 milions de dòlars.

Bañuelos.

Bañuelos.

La fanfarronada defineix bé un personatge aleshores molt ben connectat amb dirigents del PP valencià com l’expresident autonòmic i exministre, Eduardo Zaplana, i els exconsellers Juan Cotino i Rafael Blasco. L’abril de 2007, Astroc va enfonsar-se a la borsa -les accions van caure un 76% en pocs mesos- en una de les primeres senyals de l’ensulsiada del model econòmic especulatiu. Bañuelos va optar per escapar al Brasil, on va embrancar-se en dues aventures empresarials, una del sector immobiliari i l’altra de l’agroindústria. De nou, va anunciar mastodòntics projectes que van acabar en fum i va deixar el país. Continua llegint

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics

El 29 d’abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l’última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l’administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l’executiu va captar 12.727 milions d’euros a través d’aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d’entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l’emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d’Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n’ha augmentat la dependència amb el govern de l’Estat espanyol, que amb diferència n’és el principal creditor.

La deutecràcia s’ha accelerat des de l’inici de la crisi i només en el cas de la Generalitat el passiu s’ha triplicat a partir del 2008, fins als 57.122 milions d’euros en què se situava el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un ampli informe sobre la qüestió, el deute per càpita dels catalans ascendia a final de l’any passat a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, el que demostra que l’endeutament de l’administració del Principat és dels més elevats de l’Estat. Continua llegint

L’austeritat allunya l’Estat espanyol de Finlàndia i l’apropa a Somàlia

L’Índex d’Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l’estabilitat d’Espanya, fonamentalment per l’augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l’atur, l’empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d’austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d’altres coses, aquest còctel s’ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en el cas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L’austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l’estabilitat és cada cop menys segura.

Continua llegint

Estalvis segrestats per una gran estafa

Les participacions preferents són el paradigma de les pràctiques irregulars de les entitats financeres per aconseguir els seus objectius, en aquest cas recapitalitzar-se, passant per sobre de qui sigui. Centenars de milers de persones, la majoria de les quals van ser enganyades, són víctimes d’un “corralito” i no poden accedir als seus diners

La manca d’ètica de les entitats financeres, que van vulnerar diverses normatives per enganyar part de la seva clientela pensant únicament en la seva necessitat d’aconseguir capital; el galdós paper de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i del Banc d’Espanya a l’hora d’actuar com a organismes reguladors i evitar els abusos de la banca; i la bona fe de centenars de milers de persones que, seguint les indicacions dels responsables de les seves oficines bancàries de tota la vida, van dipositar gran part dels seus estalvis en productes financers d’alt risc, creient que ho feien en uns dipòsits amb una alta rendibilitat, són tres dels elements decisius que expliquen l’enorme escàndol de les participacions preferents, que afecta entre 700.000 i un milió de famílies arreu de l’Estat espanyol, segons les fonts, que han vist com els seus diners, uns 30.000 milions d’euros en total, han estat segrestats per les entitats financeres, en un corralito en tota regla, del qual, de moment, ningú n’ha assumit responsabilitats.

Continua llegint