La ràpida desaparició dels boscos africans

El ritme de desforestació del continent és, amb diferència, el més accelerat del planeta. L’expansió de cultius destinats a l’exportació i el comerç il·legal de fusta són dues de les raons que ho expliquen

La selva tropical centreafricana, que s’estén pel Camerun, per la República Centreafricana, pel Congo, per la República Democràtica del Congo, per Guinea Equatorial i pel Gabon és un dels espais que concentren una major biodiversitat del món i el paradigma de la riquesa forestal del continent. Pensar en la seva desaparició podria semblar alarmista, si no fos que a l’Àfrica els boscos minven cada any a un ritme alarmant. Entre el 1990 i el 2010, el continent va perdre el 10% de la seva àrea forestal, que actualment ocupa 675 milions d’hectàrees. En la dècada passada, i segons les dades de l’informe Situació dels boscos al món, editat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO, en anglès), el continent negre va concentrar dues terceres parts de la superfície forestal que va desaparèixer al planeta i cada any s’hi van perdre de mitjana 3,4 milions d’hectàrees de bosc.

La falta de propietat de la terra, l’extensió de cultius industrials destinats a l’exportació –com ara cacau, cotó, cafè, tabac o oli de palma–, l’adquisició de terrenys a gran escala per part d’inversors forans, la manca d’una bona governança per part de nombrosos estats del continent, la utilització de fertilitzants químics molt agressius amb el sòl, el comerç il·legal de fusta i l’ús massiu d’aquest recurs com a combustible són algunes de les raons que expliquen aquesta desforestació accelerada, segons l’edició d’enguany de l’esmentat informe de la FAO.

Continua llegint

Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Continua llegint