La resistència local contra l’ocupació

La confiscació de terres, la construcció del mur de l’apartheid o l’aixecament d’una tanca electrònica que, tot i ser menys aparatosa que la paret de formigó, té la mateixa funció són algunes de les conseqüències de l’ocupació que pateixen diverses poblacions de Cisjordània. Quan comencen aquestes agressions, les habitants han de decidir què fan, si es resignen i es queden de braços creuats davant la implacable maquinària israeliana o si, en canvi, s’uneixen i lluiten per aturar uns atacs que els compliquen enormement la vida diària.

“La idea de formar un comitè popular no és estranya. Bàsicament, són persones que estan indignades pel robatori de terres i intenten organitzar-se per lluitar contra l’assetjament que pateixen. És molt característic en les interaccions humanes que un grup s’uneixi per fer alguna cosa”, exposa l’analista i professor a les universitats de Betlem i Birzeit Mazin Qumsiyeh, autor de diverses obres sobre resistència popular palestina.

Bil’in: el triomf de no rendir-se

Soldats de l’exèrcit israelià han començat a desmantellar avui diumenge la tanca de seguretat, segons la seva pròpia terminologia, que impedia als habitants de Bil’in accedir al 60% de les seves terres, bàsicament plenes d’oliveres. Fa uns dies, els reclutes del Tsahal ja van iniciar el  desmuntatge de les estructures defensives que des de feia anys encerclaven el poble, de tot just 2.000 habitants i situat a uns 15 quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). L’exèrcit no fa altra cosa que complir una sentència de al Cort Suprema d’Israel, que donava parcialment la raó als habitants de Bil’in i que obligarà a fixar un nou recorregut de la tanca. La sentència és del 2007, per tant han trigat quatre anys a complir-la…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Divendres, en la tradicional manifestació setmanal que des del 2005 reuneix centenars de vilatans i activistes israelians i internacionals, l’ambient era d’alegria, tot i que amb la convicció que cal seguir lluitant per recuperar tota la terra confiscada. Fins i tot, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, hi era present. Una munió de periodistes no van faltar a una cita a la qual, malauradament, no vaig poder anar. Avui, en canvi, mentre la maquinària israeliana començava a tirar a terra la tanca, només hi havia unes desenes de ciutadans de Bil’in i un únic periodista.   

Resistència no violenta contra repressió armada

El fum s’escampa al teu voltant. Sensació d’ofec. De no poder respirar. Cada intent d’omplir d’aire els teus pulmons es converteix en una tortura, en un martiri. Estossegues. Et tapes tota la cara per evitar més contacte amb aquest gas pestilent, fastigós, destructor. Els ulls se t’irriten. No els pots obrir. No t’hi veus. Te’ls vols rascar, però l’únic que aconsegueixes és que la coïssor s’escampi encara més. Escoltes més trets. Sents un crit. Moments d’histèria al teu voltant. Nerviosisme. L’ambulància s’obre pas. Un arbre. Un cotxe. Un mur. Tot et serveix per recobrar l’alè i protegir-te. Pares. Respires. Penses. Et relaxes. I al cap de pocs minuts hi tornes. Surts. I el cercle torna a començar. Sents trets, el fum s’escampa, no pots respirar, no t’hi veus…

No és un paràgraf robat. No és literatura. És un resum del cúmul de sensacions que he viscut a Bil’in, un dels pobles de Cisjordània coneguts perquè cada divendres celebren una manifestació no-violenta contra el mur de l’apartheid que penetra i divideix el territori palestí. La protesta ha estat l’últim acte del 6ena Conferència de Resistència Popular, que va començar dimecres, el primer dia que vaig visitar el poble. Centenars de persones i de totes condicions (joves, grans, dones, infants, homes, palestins, internacionals, periodistes, metges, polítics…) hi han pres part amb l’objectiu d’intentar accedir als camps dels que els israelians s’han apropiat il·legalment, amb una tanca al mig que en barra el pas.