“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”

A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.

Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?

Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Tot canvia i tot torna en 30 anys

30 anys. Temps més que suficient perquè tot canviï. Temps prou gran perquè tot torni al mateix punt. Moment de fer balanç? Potser, però no escriuré les següents línies amb la intenció de reflexionar sobre la fita biològica que sóc a punt d’assolir. He deixat Irlanda, però encara la tinc al cap. El 5 de maig farà 30 anys de la mort de Bobby Sands, una figura imprescindible a l’hora de parlar del republicanisme irlandès i de la lluita per aconseguir una illa unida i la igualtat entre irlandesos i britànics al Nord. Sands va morir després de protagonitzar una vaga de fam de 66 dies. Era el comandant de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) a la temible presó de Maze. Fins el 20 d’agost, nou presos més van deixar la vida seguint la protesta iniciada per Sands (sis de l’IRA i tres de l’INLA).

En aquella època, els drets dels irlandesos (o catòlics) al Nord d’Irlanda no estaven ni molt menys a la mateixa alçada que els dels seus veïns unionistes (gairebé sempre de religió protestant). L’Assemblea d’Irlanda del Nord havia estat suspesa feia gairebé una dècada, poc després de l’inici del Troubles, i totes les decisions que afectaven aquest territori es prenien directament des de Londres. Al número 10 de Downing Street hi residia una tal Margaret Thatcher, la Dama de Ferro, que tenia la mateixa sensibilitat cap als republicans irlandesos que la Brunete Mediàtica amb l’esquerra abertzale.

Incursió al sud. Coneixent la República

Hi ha molts tipus de fronteres. Algunes són infranquejables. D’altres són selectives i poden ser superades amb molta facilitat en funció del passaport que es tingui. De la mateixa manera, poden convertir-se en tanques increïblement difícils de passar si no es disposa de la nacionalitat adequada. N’hi ha de pràcticament invisibles. I, finalment, en trobem moltes d’artificials. Creades amb tiralínies bàsicament durant el segle XIX quan els imperis europeus van repartir-se el planeta per espoliar les sevescolònies. En aquesta darrera categoria també hi podem col·locar les que separen dos territoris que formen part d’una mateixa nació, però que per raons geopolítiques pertanyen a estats diferents.

Fa uns dies vaig crear una d’aquestes darreres fronteres. Seguint la carretera A5, vaig passar d’Strabane (comtat de Tyrone, nord d’Irlanda, administrativament Regne Unit) a Lifford (comtat de Donegal, sud d’Irlanda, administrativament estat de la República d’Irlanda). De tornada a Belfast, vaig tornar a superar la frontera, en aquest cas passant de Bridge End (Irlanda) a Derry (capital del comtat homònim, territori irlandès que forma part del Regne Unit). Gràcies als acords de Schengen, la mobilitat entre els diversos estats de la Unió Europea és molt fàcil i quan passem d’un territori a un altre no trobem controls policials ni coses per l’estil.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’expres esperançat i la bomba al barri

El 10 d’abril de 1998 forma  part de la historia d’Irlanda. Aquell dia, divendres sant, els governs irlandès, britànic i diversos partits del Nord del país van firmar l’acord de pau que permetria encarrilar definitivament un conflicte que en les tres dècades precedents s’havia cobrat més de 3.000 vides, però que té les seves arrels en el segle XVII, època en què van començar les plantacions d’anglesos i escocesos a l’Ulster. El DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat aleshores pel doctor Ian Paisley –conegut com a doctor NO-, va oposar-se a l’acord, però això no li va impedir créixer progressivament fins a convertir-se, ja fa uns anys, en el partit amb més seients al Parlament d’Stormont, l’assemblea nord-irlandesa.

Mentre que els unionistes, que sempre havien ostentat el poder i havien estat els privilegiats en detriment de la minoria catòlica del Nord d’Irlanda, van dedicar-se a posar pals a les rodes al procés de pau, els republicans-catòlics no van tenir inconvenient a fer enormes sacrificis per assolir la pau. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en anglès) va ser desmantellat, es van entregar els seus arsenals i es va demanar perdó per les víctimes que va provocar amb els atemptats. Amb tot, els unionistes semblava que mai en tindrien prou. Fa uns mesos, però, les competències en Justícia i en Seguretat van passar a mans del Govern de Belfast provinents de l’executiu britànic. I un ministre del Sinn Féin, el principal partit republicà i l’antic braç polític de l’IRA, seria l’encarregat de gestionar aquestes àrees. El cercle, sembla, que es tancava.

De pubs

D’una sola planta. De diversos pisos. Enormes. Més petits. Al centre de la ciutat. Als barris dels afores. Amb un públic adinerat. Amb una clientela més popular. Amb música. Amb molt bona música. Amb segles d’història. Oberts en els darrers anys. Amb desenes de sortidors de cervesa. Amb només uns quants sortidors. N’hi ha de tot tipus i per a tots els gustos. Per triar, per remenar, per gaudir, per emocionar-se. Parlo dels pubs, un element fonamental en la cultura irlandesa.

És difícil passejar per Belfast i no topar-se amb establiments d’aquest tipus constantment. Hi pots anar a les quatre de la tarda, a les vuit del vespre o a les 10 de la nit, que gairebé sempre són plens de gent, sobretot al centre de la ciutat. No tots els irlandesos es passen les tardes i les nits als pubs. Cert. No tots els irlandesos beuen litres i litres de cervesa i de whisky fins a caure rodons. Obvi.  Però difícilment es pot arribar a entendre aquest país sense passar-se hores i hores als pubs. Contemplant la gent de l’illa, parlant-hi, fent esforços per entendre’ls (missió certament difícil per mi en molts punts de la ciutat; diguem que la nit no és el millor moment perquè vocalitzin quan parlen…), rient amb ells.

Uns avancen lentament mentre que d’altres reben amenaces

Els governs autonòmics o regionals són un dispendi innecessari. Només es dediquen a malbaratar recursos en qüestions que no interessen els ciutadans, que saben perfectament que la gestió només és eficaç quan totes, absolutament totes, les decisions transcendents es prenen des de la capital estatal, sigui Madrid, París, Londres o qualsevol altre. En moments de crisi, ja sigui econòmica o política, el millor seria retirar competències a les cambres regionals o, encara millor, suspendre-les directament.

Sembla que el que fins ara era un somni humit per a molts polítics espanyols, ja fossin del PP o del PSOE, comença a prendre forma d’una amenaça seriosa per a tots aquells que creiem que el poder ha d’estar el més a prop possible dels ciutadans. Amb l’excusa de la crisi econòmica, el que només s’atrevien a dir alguns dels membres més sonats de la Brunete Mediàtica, ja ha aparegut com a globus sonda en boca de membres del Govern espanyol, que presideix el socialista José Luis Rodríguez Zapatero.

Ovelles, whisky i l’Armada Invencible

Prats increïblement verds que sorgeixen com bolets només sortir de la ciutat, una costa de vertigen infinita, uns penya-segats espectacularment verticals que planten cara a un mar embravit, unes muntanyes constants ideals per a l’aïllament i tot un repte per a les comunicacions. I una meteorologia aspra, dura, que no dóna treva. Irlanda, si més no el que he pogut veure fins ara, és un país preciós des d’un punt de vista paisatgístic. Té uns paratges brutals. La natura ha estat generosa amb els irlandesos que, d’altra banda, no es pot dir que siguin un poble que hagi tingut la sort de cara durant la seva llarga història.

Si el dia acompanya, cosa que en aquesta època de l’any passa poques vegades, capbussar-se per certes zones del país és un luxe per als sentits. La costa nord de l’Ulster és senzillament meravellosa. Potser sí que la pluja constant no ajuda a passejar-hi. Potser sí que el fred intens treu les ganes d’apropar-s’hi. Però sí alguna vegada aneu a petar a aquestes terres no ho dubteu: la costa nord ha de figurar com a visita imprescindible en la vostra agenda. Carrick-e-Rede, Bushmils, Dunluce Castle i, per damunt, Giant’s Causeway mereixen una, dues, tres o les visites que faci falta.