Ciutadans invisibles

Gairebé la meitat dels beduïns del Nègueb viuen en pobles no reconeguts per l’Administració israeliana, que els nega qualsevol tipus de servei, demoleix les seves cases i intenta expulsar-los

Sense carrers asfaltats, clavegueram o electricitat i amb un subministrament precari d’aigua corrent, la pobresa és ben visible a Khasem Zaneh, un poble beduí d’uns 2.500 habitants situat uns 15 quilòmetres a l’est de Beersheva, al Nègueb. Pràcticament totes les cases són barraques, no hi ha botigues i buscar l’escola o algun tipus de centre mèdic al poblat és absurd. No té ni l’una cosa ni l’altra. Un munt de runa escampada és el testimoni de la darrera demolició que les autoritats israelianes hi han portat a terme. Qualsevol construcció és il·legal a Khasem Zaneh. Tots els immobles del nucli tenen l’amenaça d’una ordre de demolició, encara que, segons Atia Atameen, el president del Consell Local, els edificis precaris que tenen més d’un any d’antiguitat són tolerats,mentre que aquells que s’han aixecat en els darrers 12 mesos tenen tots els números per ser tirats a terra després d’una de les inspeccions regulars que hi porta a terme la policia israeliana. Perquè, oficialment, Khasem Zaneh no existeix, és un poble no reconegut.

No és un cas aïllat: dels 200.000 beduïns que viuen al Nègueb, pràcticament la meitat ho fan en algun dels 45 pobles  que l’Administració hebrea no reconeix. Són ciutadans israelians, poden votar en les eleccions a la Knesset (el Parlament israelià) i paguen impostos, però no reben serveis bàsics, com ara llum, ni tenen un accés en condicions a l’educació o a la sanitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, tots els governs han intentat expulsar-los de les seves terres –en gran part ho han aconseguit– i els qui s’han negat a fer-ho han hagut d’acceptar els riscos de residir en cases «il·legals», sempre segons la llei de Tel-Aviv. I és que pobles com Khasem Zaneh ni tan sols apareixen als mapes oficials. 

Continua llegint

Els gairebé inexistents beduïns

El desert és el nostre hàbitat. El nomadisme, la nostra tradició. Durant segles i segles ens hem mogut lliurement, sense preocupar-nos per unes fronteres que no casen amb la nostra ànima. La ramaderia, certa agricultura de subsistència i el transport de béns i persones pel desert han estat històricament els mitjans que ens han permès subsistir. Som els beduïns i avui en dia ens repartim per estats com l’Aràbia Saudita, el Sudan, Egipte, Jordània, Síria, Líbia o Israel. Molts d’aquests estats van néixer durant el segle XX i van aixecar fronteres. A poc a poc, la nostra sempiterna llibertat de moviments a través d’àmplies extensions de sorra va anar quedant limitada, coartada, arraconada. Continua llegint

El drama d’una família de la Vall del Jordà

Poc després que els primers rajos de llum del dia il·luminin l’habitació, sona el despertador. Són les sis del matí de diumenge i sóc a Jiflik, un poble situat al nord-est de Cisjordània, molt a prop de la frontera amb Jordània. L’activitat a la casa internacional de la Campanya de Solidaritat amb la Vall del Jordà ja és frenètica. Avui hi haurà feina. Un cop més tocarà posar-se al costat del més dèbil. Un cop més, caldrà està a punt per intentar aturar un abús. Un cop més, s’hi ha de ser per denunciar una nova violació dels drets humans. Un cop més tocarà arriscar-se, exposar-se a un arrest.

Els Oudeh són una família beduïna que viu a la comunitat d’Al Hadidya, en una àrea gairebé aïllada de la Vall del Jordà. Dormen en una tenda i tot i que han abandonat el nomadisme, les seves condicions de vida no difereixen massa de les dels seus avantpassats. No tenen aigua corrent ni electricitat. Bona part dels seus ingressos depenen de les ovelles i cabres que tenen, amb la llet de les quals fan formatges que venen al mercat de Nablús. Són pobres i la seva vida és difícil, molt difícil. I tenen uns veïns que fan tot el possible perquè és converteixi en impossible. Directament, els destrossen la seva llar i els volen expulsar de les terres. Continua llegint

Crear en ple desert com a resposta a la destrucció

Al sud de Cisjordània, la vegetació escasseja. El paisatge és erm, els tons ocres ho inunden tot i la pluja és un fenomen estrany, desconegut durant bona part de l’any. Al sud de Cisjordània hi ha Hebron, una de les grans ciutats palestines i un dels millors punts per visitar si es vol entendre què significa viure sota una ocupació militar. Al sud de Hebron, hi ha Susiya, un llogaret palestí que té una història d’expulsions, incomprensió judicial i pobresa. Però que també té un espai dedicat a l’esperança, a la pau, a construir.

El sud d’Hebron és una zona gairebé desèrtica, molt poc poblada i on les condicions de vida sempre han estat molt dures. Part dels pobladors de la zona sempre han estat nòmades beduins, que avui dia veuen com Israel els impedeix desenvolupar la seva activitat tradicional, obligant-los a establir-se en ciutats –amb elevadíssims nivells de pobresa i atur- i perseguint els que no se sotmeten a les seves ordres i decideixen viure en pobles no reconeguts per l’Estat hebreu. A banda que això implica que militars israelians els visiten puntualment per tirar a terra les seves barraques, cal tenir en compte que no tenen cap tipus de servei: ni aigua corrent, ni electricitat, ni clavegueram…Tot i que alguns pobles s’ubiquin a desenes de metres d’un assentament jueu amb totes les comoditats de la vida moderna i amb l’aspecte d’una urbanització de luxe. Continua llegint