Antoni Vives o la política viscuda d’esquena als ciutadans

Els projectes més emblemàtics del responsable d’Habitat Urbà es caracteritzen per primar els interessos empresarials en detriment d’una ciutadania que veu boicotejat el seu dret a la participació

El Pla Paral·lel, la reforma del Port Vell o les obres de remodelació de la Diagonal tenen força punts en comú. Són projectes mimats per l’equip de govern municipal, que els ha defensat com a necessaris, s’han començat a executar l’actual legislatura i han generat crítiques tant des de bona part de l’oposició municipal com des del teixit associatiu i veïnal dels barris afectats. En els tres casos, el rostre públic del projecte és Antoni Vives, tercer tinent d’alcalde i responsable de l’àrea d’Habitat Urbà. Considerat un dels principals ideòlegs del nou model de ciutat que propugna l’executiu de Xavier Trias -molt basat en les smart cities-, Vives s’ha convertit en una de les principals bèsties negres per un moviment veïnal que li retreu la insistència a projectar reformes en benefici dels empresaris i determinats interessos privats i en perjudici d’uns ciutadans que se senten menystinguts i sense dret a una participació real a uns canvis que els afecten de ple.

Impulsada conjuntament entre l’Ajuntament i la privada Fundació El Molino (FEM), la reforma del Paral·lel hauria de servir per convertir l’espai en “l’avinguda de les persones, les arts escèniques i la gastronomia” i en un símbol de “ciutadania, participació i cohesió social”. Si més no, així ho van defensar a l’abril Trias i Vives en una exposició pública. L’opinió de veïns i entitats del barri, però, s’allunya molt de la visió projectada des de la plaça Sant Jaume. La participació ciutadana s’hauria d’haver articulat a través de la Comissió de Seguiment, però a l’hora de la veritat va tractar-se d’un organisme fantasmal, amb poques convocatòries i un marge gairebé nul per modificar res del projecte, segons ha denunciat Repensar Poble Sec, un espai de reflexió de l’Assemblea de Barri del Poble Sec.

El nou amo del passeig de Gràcia que busca l’enriquiment personal infinit

Amancio Ortega és propietari de sis edificis a l’avinguda comercial i acaba de comprar la seu del BBVA a la plaça de Catalunya. Fa dos anys, va abandonar les polèmiques sicav i es va centrar en el sector immobiliari per incrementar els beneficis i esquivar l’escrutini públic. També inverteix en països amb una fiscalitat molt laxa per estalviar-se impostos

 

El magnat gallec Amancio Ortega ha bastit una fortuna monumental al voltant de l’imperi tèxtil Inditex. Ja fa anys, però, que els seus ingressos no provenen únicament de les vendes de Zara i la resta de marques del grup, sinó que també fa caixa amb els lloguers de les moltes propietats immobiliàries que té repartides arreu del món. L’estratègia d’Ortega en aquest sector és molt clara: destinar desenes de milions d’euros a l’adquisició d’edificis a les zones comercials més cares de les ciutats, apostar per grans marques i entitats financeres com a llogateres, amb contractes llargs per garantir el cobrament de rendes milionàries i obtenir una rendibilitat molt elevada, tenint en compte que el preu del metre quadrat en aquest tipus d’artèries comercials, lluny de seguir la tendència general del sector immobiliari, continua creixent any rere any. A Barcelona, aquest esquema es compleix fil per randa. Fa només uns dies, va transcendir que, a finals de desembre, Pontegadea, la principal societat d’inversió d’Ortega, va adquirir la seu del BBVA de la plaça de Catalunya de Barcelona. El preu, que no s’ha fet públic, hauria superat els 80 milions d’euros, segons la premsa econòmica, i l’entitat financera s’hi mantindrà en règim de lloguer.

Barcelona i la bici: una relació que necessita millorar

La intenció del govern de CiU de disparar la tarifa del Bicing posa de manifest que els gestors municipals no aposten per aquest vehicle com a alternativa massiva al cotxe, malgrat que el seu ús s’ha multiplicat els darrers anys. Els experts veuen la ciutat ideal per a la bici i la defensen perquè contribuiria a reduir l’enorme contaminació atmosfèrica de la capital

 

La presència de bicicletes circulant pels carrers de Barcelona ja fa temps que ha deixat de ser un fet estrany. Si fa sis anys a la ciutat s’hi feien tot just 47.000 desplaçaments diaris en bici, actualment la xifra s’eleva a gairebé 120.000, segons dades de l’Ajuntament. Malgrat aquest increment exponencial, assolit en gran part gràcies a l’aparició del Bicing, i al seguit de millores assolides des de la dècada dels 80, diversos col·lectius denuncien que Barcelona encara no és, ni de bon tros, una ciutat prou amable per a l’ús de la bici i encara està molt lluny de la seva potenciació com a transport en detriment dels vehicles privats a motor. Un clar exemple de la poca voluntat del govern municipal per afavorir-la, és la seva intenció d’encarir a més del doble del preu actual l’abonament del Bicing, de moment ajornada per la manca de suport al ple consistorial.

“Barcelona té tots els ingredients, com ara un bon clima i una orografia ideal per convertir-se  en una ciutat ideal per a l’ús de la bici”, afirma Ricard Riol, president de l’associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’hora de la veritat, però, la seva utilització encara és molt menor a la del cotxe, per exemple, i això és, en part, perquè no se’n facilita prou la presència al carrer. En opinió d’Albert Garcia, portaveu d’Amics de la Bici, “l’Ajuntament de Barcelona té un problema amb la bicicleta i està estudiant com aconseguir que n’hi hagi menys als carrers, tot i que és una gran solució als problemes de mobilitat de la ciutat”. En aquest sentit, Riol apunta que el cap i casal té un “problema molt greu de contaminació”, fins al punt que segons un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) s’hi produeixen 3.500 morts prematures a l’any per culpa de la pol·lució atmosfèrica.

A un pas de la pèrdua ciutadana del Port Vell

El projecte de construcció d’una marina de luxe per a grans iots, que es vol inaugurar a l’abril, amenaça de convertir un espai fins ara públic en unresort d’ús exclusiu per a un turisme d’elit. La Barceloneta es mobilitza contra la privatització de l’espai

Amancio Ortega (Inditex), Florentino Pérez (president del Real Madrid i de la constructora ACS), el navilier Fernando Fernández Tapias o el mateix rei Joan Carles de Borbó no només tenen en comú el fet d’acumular fortunes valorades en centenars (o milers) de milions d’euros. També són dels pocs ciutadans de l’Estat espanyol propietaris de megaiots, el més conegut del quals és el Fortuna, l’embarcació de 50 metres d’eslora del monarca, que es pot llogar per entre 300.000 i 400.000 euros setmanals. El vaixell, valorat en 18 milions d’euros i que oficialment va ser un regal d’empresaris mallorquins, dóna xifres que constaten fins a quin punt aquestes embarcacions són un vedat exclusiu d’un sector molt i molt reduït de la societat. I, precisament, a aquest 1% de la població -en terminologia 15-M- es dirigeix el projecte de reforma del Port Vell amb l’objectiu d’installar-hi una marina de luxe on atracaran megaiots de fins a 180 metres d’eslora, en què un probable negoci seria, segons el col·lectiu opositor, el lloguer dels enormes vaixells.

El projecte, impulsat per l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) -on participen la Generalitat, el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona, i que presideix Sixte Cambra- i promogut per Salamanca Group -el grup d’inversió dirigit per l’antic militar britànic Martin Bellamy que té la concessió de Marina Port Vell-, compta amb el vistiplau de l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per Xavier Trias, que s’ha negat a sotmetre la qüestió a consulta ciutadana com li ha demanat ICV-EUiA i també han votat UpB i PSC. Malgrat això, i la forta oposició veïnal que aixeca, les obres de reforma del Port Vell ja fa mesos que han començat. I és que la intenció de Salamanca Group és que les noves instal·lacions es puguin inaugurar el proper abril.

“M’ha quedat clar que la Justícia no és independent i està manipulada pels polítics”

La crema simbòlica d’uns papers dins d’una caixa de cartró davant la Borsa de Barcelona durant la vaga general del 29-M li va costar l’empresonament, del 24 d’abril al 17 de maig, i la imputació pels delictes d’incendi, coaccions i desordre públics, entre d’altres. Reubicada després de l’impacte emocional de l’alliberament, Laura Gómez va atendre La Directa a la seu de la CGT i va confessar que lamenta no poder participar en properes manifestacions per imposició judicial.

Pensaves que la performance de la vaga general acabaria amb la teva detenció?

No és que ho esperés, però era una possibilitat. Tenia molt clar que no havia fet mal a ningú i vivia amb tranquil·litat, sobretot a mesura que anaven passant els dies des de la vaga. La detenció, quan va arribar, em va agafar per sorpresa, però quan la vaig poder analitzar vaig entendre que formava part de l’estratègia del senyor Puig i companyia.

Considereu que amb l’arrest, Interior buscava provocar una reacció violenta de la CGT per poder-vos criminalitzar?

Li vaig donar moltes voltes. Vaig arribar a una conclusió molt senzilla i és que no em van detenir pel que vaig fer, sinó perquè era afiliada a la CGT. Cada cop tenim més poder de convocatòria al carrer i això ells no ho podien consentir i ho volien controlar. En aquest sentit, hi havia l’opció que amb les detencions, la meva i les del Javi, l’Isma i el Dani (els estudiants que també van ser empresonats), es generés por al moviment llibertari i que la gent donés passes enrere o que, fins i tot, s’anés cap a actes que provoquessin una major criminalització. Òbviament, era una estratègia pensada, perquè hi havia l’expedient sancionador contra la CGT, les declaracions de Felip Puig i altres polítics vinculant-los a actes vandàlics i, per tant, necessitaven a algú de la nostra organització. I em va tocar a mi. 

La curta reaparició de la vil·la romana de la Sagrera

La troballa i posterior destrucció d’unes restes notables en les obres de l’AVE indigna els veïns i obre un debat al voltant de la necessitat de conservar el patrimoni

Cinc o sis segles d’ús. 1.600 anys d’abandonament i oblit. I quatre mesos d’una reaparició que acaba el 4 de novembre com a conseqüència de les obres vinculades a l’estació de l’AVE de la Sagrera. De manera molt esquemàtica, així podria resumir-se la història de la vil·la romana que va trobar-se en aquest barri el proppassat juliol i que ha generat polèmica entre veïns, experts i l’Ajuntament de Barcelona. La vil·la, que va aparèixer al costat del pont del Treball Digne, és la més notable que s’ha trobat fins ara al pla de Barcelona, però en paraules del regidor de Cultura, Jaume Ciurana, no tenia prou valor patrimonial per justificar-ne la preservació. Josep Pujades, arqueòleg del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) afegeix que la vil·la “no tenia estructures visibles amb prou entitat per demanar-ne la conservació”. “Entenem que el MUHBA no és un organisme autònom, però podia haver pressionat més perquè es conservessin les restes”, lamenta l’historiador Pau Vinyes, membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglesias.

La vil·la romana tenia uns 1.100 metres de superfície, es va construir en l’època de l’Alt Imperi romà i es va desocupar entre els segles IV i V dC i durant la seva existència va combinar els usos residencials amb els agropecuaris. Al pla de Barcelona, situat entre les ciutats de Barcino i Baetulo (Badalona), van proliferar aquest tipus d’edificacions, tot i que el que dóna importància a la troballa a la Sagrera és la seva extensió. “No eren unes restes excepcionals, però sí que tenien un gran valor patrimonial per l’entorn on s’ubiquen”, exposa Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). I precisament per aquest motiu van aparèixer veus, com la de l’Associació de Veïns de la Sagrera, que en van reclamar la conservació, com s’ha fet en altres casos similars, sobretot a Ciutat Vella.

“La Rambla és l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu”

La Rambla ha passat de ser l’últim carrer d’Europa, l’espai i la caixa de ressonància on es reflectien els debats, les protestes i les confrontacions polítiques i socials de l’època moderna, a esdevenir l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu, el traster de la millor botiga del món, el contenidor del mal gust: magatzem dels efectes de l’horterada especulativa i els seus elements més emblemàtics, com el barret mexicà o el mantó de Manila. Qualitat zero, xavacaneria i borratxeria”. Qui s’expressa així és el periodista i documentalista Xavier Montanyà, un dels participants a Tornem a la Rambla!, un recorregut crític amb la situació que viu l’emblemàtic espai barceloní, organitzat el 5 de novembre pel Col·lectiu Accions Urbanes i l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri Gòtic.

L’activitat, que va congregar un centenar de persones, va constar de sis parades al llarg de la Rambla, on diverses ponents van exposar les problemàtiques que s’hi viuen i, en alguns casos, van proposar algunes solucions per tal que la població se’n torni a apropiar. “La Rambla és un espai que intentem evitar en la nostra vida quotidiana, perquè ens hi sentim exclosos”, va apuntar a l’inici un dels organitzadors de la passejada crítica, Albert Sancho. La seva opinió va ser ratificada al final per l’arquitecte Josep Maria Muntaner, per qui aquest carrer “no es recorre, sinó que només es travessa per anar a algun lloc”.