Propers canvis al mapa d’Àfrica?

Les fronteres del continent estan qüestionades per nombroses moviments d’alliberament nacional escampats pel territori. Sembla difícil, però, que puguin seguir a curt termini els passos del Sudan del Sud

El Sudan del Sud i l’Azawad són dos dels territoris africans que més atenció mediàtica han despertat els darrers mesos. El primer va proclamar-se oficialment independent del Sudan el 9 de juliol de l’any passat, convertint-se en el 193è Estat membre de l’assemblea de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El segon, de la seva banda, va anunciar la secessió de Mali fa poc més d’un mes, el 6 d’abril, però no ha estat reconegut internacionalment. L’un i l’altre tenen en comú l’existència prèvia de moviments polítics que, des de feia anys, en reclamaven la independència, un fet que es dóna també en altres zones del continent.

Les fronteres dels estats africans, que fonamentalment provenen de la Conferència de Berlín (1884-85), en què les potències europees van repartir-se un territori que tot just començaven a colonitzar massivament, estan qüestionades, però «això no significa que en els pròxims anys assistim a una successió de naixements de nous estats», diu l’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs. La descolonització, si més no formal, de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, va culminar la plasmació de gran part de l’actual mapa africà, amb unes fronteres en molts casos totalment artificials –amb unes línies rectes, traçades des de despatxos europeus, impensables en altres continents–, que separaven pobles i encaixonaven en un mateix territori ètnies i cultures que no tenien res a veure.

L’Estat somiat pels tuaregs

Discriminats i menystinguts durant dècades, membres d’aquest poble berber nòmada s’alcen en armes contra el Govern de Mali i reclamen la independència de l’Azawad

Chinagoder és un petit i empobrit poble de la regió de Tillabéri, a l’oest del Níger. En poques setmanes ha passat de tenir menys de 1.700 habitants a ser el refugi de més de 6.500 éssers humans. El sobtat esclat demogràfic s’explica per l’arribada de milers de persones provinents del nord de Mali, d’on han fugit a causa dels enfrontaments entre les forces governamentals i el Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad (MNLA), un nounat grup rebel tuareg. Format per «bandits i traficants de drogues armats» segons la versió del Govern malià –ubicat a Bamako, la capital del país–, l’MLNA no és altra cosa que l’enèsima demostració de malestar per part del poble tuareg envers els poders estatals que tradicionalment l’han discriminat i maltractat, aprofitant-se dels seus recursos naturals –sobretot els minerals- i desatenent-ne les reivindicacions.

Amb uns dos milions d’individus, aquest poble nòmada berber s’escampa entre els actuals estats d’Algèria, de Líbia, de Burkina Faso, del Níger i de Mali i, des de les independències de la dècada dels seixanta del segle passat, els alçaments en armes contra els governs centrals respectius s’han anat succeint. Dedicats fonamentalment a la ramaderia i establerts en zones semi-desèrtiques, els tuaregs han estat víctimes recurrents de sequeres i de fams. El seu poc pes demogràfic ha limitat la seva influència en uns governs històricament controlats per grups més poblats. En el cas de Mali, mentre que els també coneguts com a homes blaus del desert s’escampen principalment pel nord-est del país i representen tot just el 10% dels habitants, el sud acull el 90% de la població, amb els pobles bambara –al qual pertany el blaugrana Seydou Keita– i fula –que entre els seus membres té el president, Amadou Toumani Touré– com a principals exponents.