L’Àfrica que fa de l’homosexualitat un crim

En la majoria dels països del continent, les relacions entre persones del mateix sexe es consideren un delicte. Uganda és molt a prop d’endurir les condemnes per una pràctica que ja ara pot ser castigada amb la cadena perpètua

John Wambere camina amb tensió pels carrers de Kampala. Admet que es dóna la volta sovint per comprovar si algú el segueix. Denis Wamala no utilitza mai transport públic a la ciutat i quan surt a sopar o a prendre alguna cosa ho fa en locals cars, bàsicament perquè compten amb majors mesures de seguretat. John i Denis són homosexuals i el seu activisme els ha convertit en víctimes d’amenaces, assetjament i pallisses. La discriminació social i legal que pateix la comunitat LGTB a Uganda s’accentuarà amb l’aprovació de la llei contra l’homosexualitat, que en determinats casos preveu condemnes de cadena perpètua.

El 14 de febrer, el president del país, Yoweri Museveni, va anunciar a membres del seu partit, el Moviment de Resistència Nacional, que signaria la normativa, que va rebre el suport del Parlament al desembre. Finalment, Museveni va validar la llei el 24 de febrer. La llei vigent fins ara provenia de l’època colonial i ja considerava un delicte les relacions entre persones del mateix sexe. La nova regulació va començar a tramitar-se el 2009 i inicialment contemplava fixar la pena de mort com a condemna per als homosexuals “amb agreujants”, entre els que hi haurien els “reincidents”, però finalment manté la cadena perpètua com a pena màxima. El projecte de llei prohibeix la promoció de l’homosexualitat, el que segons els activistes ugandesos farà il·legals les organitzacions que defensen els drets de la comunitat LGTB i esdevé un delicte condemnat amb presó no delatar els gais a les autoritats. Continua llegint

“Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra”

Com viuen els grecs les draconianes mesures que està aplicant el seu govern actuant el dictat de la Troika que formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional? Tenen esperança en el futur? Què els empeny a sortir al carrer i a lluitar contra aquestes mesures? Per intentar donar resposta a aquestes preguntes i entendre una mica millor com estan vivint una situació a la qual, potser, també ens hi veurem abocats nosaltres, publico l’entrevista que vaig fer recentment per a La Directa a l’activista Jristina Lantzi, que durant molts mesos ha estat al peu del canó a la plaça Syntagma. 

Implicada en la lluita antiracista i antifeixista i defensora dels drets de les persones migrades, Jristina Lantzi ha participat els darrers mesos en les convocatòries de l’oposició contra les mesures draconianes que ha imposat la troica a Grècia com a contrapartida al rescat financer. Un malestar que s’ha visualitzat especialment a la plaça Syntagma d’Atenes, on Jristina ha pres part en les diferents protestes. Als seus 33 anys, ha passat per més de deu feines diferents, però ja en fa quatre que treballa en una llibreria céntrica de la ciutat. Amb un sou precari, afirma que ha après a viure amb molt poc i subratlla que continuarà lluitant per canviar les coses.

Continua llegint

La mutació del pacifisme israelià

El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.

Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.

Continua llegint

L’optimista professor anticapitalista

Nascut a l’Argentina, tot i que amb orígens familiars a l’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica. Jueu asquenasita, és a dir, del grup que tradicionalment ha dominat la política i l’economia de l’Estat d’Israel, però crescut en barris marginals de Tel Aviv envoltat de jueus orientals, els mizrahim. Antic militant del Matzpen, una formació d’extrema esquerra i antisionista que va tenir cert impacte en la dècada dels 70. Soldat de l’exèrcit hebreu a la primera Guerra del Líban que es rebel·la i es nega a servir-hi per motius ètics, fet que li comporta una estada a la presó. Professor hipercrític amb el sistema educatiu de l’Estat jueu. Anticapitalista en una terra on triomfa el capitalisme salvatge. Activista d’esquerres i defensor dels canvis des de baix, des de la base. Partidari del treball conjunt amb els palestins i apòstol de la unió de la lluita social i l’anticolonial. Membre de Tarabut. I optimista. Amb l’esperança, i cert convenciment, que lentament la societat israeliana està obrint els ulls.

Aquest és, a grans trets, el perfil de Marcello Weksler, a qui vaig tenir el plaer d’entrevistar fa uns dies al seu pis ubicat als afores de Tel Aviv. Òbviament, no és representatiu de l’israelià mitjà, més aviat n’està a les antípodes. Però precisament això és el que fa interessant escoltar-lo. Gran conversador –la seva formació pedagògica es nota-, defensa el camí iniciat per Tarabut com una via innovadora per canviar mentalitat dins una societat israeliana escorada cada cop més a la dreta i on el racisme no deixa de guanyar força. Continua llegint

Contra Corrent

Els Anarquistes contra el Mur participen en les protestes setmanals contra el Mur de l’apartheid i tenen molt clar que seguiran donant suport a les manifestacions palestines de rebuig a una tanca que els roba part de la seva terra  

Lluiten contra l’ocupació al costat dels palestins. Intenten paralitzar la construcció del mur de l’apartheid. I es rebel·len contra l’opinió dominant en la societat de la qual provenen. Són els Anarquistes contra el Mur, un grup no molt nombrós però sí molt actiu.Cada divendres uns 60 o 70 dels seus membres participen en les manifestacions contra el mur que tenen lloc en pobles com Bil’in, Na’alin, Beit Ummar o Nabi Saleh. Entre d’altres coses, s’encarreguen de coordinar els activistes israelians i també internacionals que volen sumar-se a la protesta, però tenen molt clar que un cop allà són els palestins els que han de marcar la pauta i dirigir l’acció.

“Nosaltres ens unim a la lluita palestina, però és la seva lluita i són ells els que la coordinen i decideixen quina línia ha de seguir la manifestació”, explica Ben Ronen, membre d’Anarquistes contra el Mur resident a Tel Aviv. Molt més preocupats i interessats en l’acció directa que en discussions ideològiques, els Anarquistes contra el Mur són un grup heterogeni i obert, amb individus procedents de diferents parts d’Israel (Jerusalem, Haifa, el sud de l’Estat, evidentment Tel Aviv. ..), i de diferents tradicions (moviment ecologista, animalistes, els mateixos grups anarquistes …) que concentra el seu treball bàsicament en poblats palestins, col laborant amb els comitès populars.  Continua llegint