La imparable agonia del Llac Victòria

La sobrepesca, la destrucció de l’equilibri ecològic per la introducció de la perca del Nil, la contaminació de les aigües, la desforestació i l’expansió de la sida són les principals amenaces de l’espai

La petita badia de Lutoboka es converteix en un petit formiguer de gent cada tarda, quan una cinquantena de persones hi arriben en vaixell des d’Entebbe i s’uneixen a les desenes de residents que hi passen les hores, jugant a cartes, petant la xerrada o reparant les malmeses xarxes amb què sortiran a pescar a la nit. Ubicada a l’extrem nord-oriental de l’illa de Buggala, la badia és el principal punt de connexió del territori continental d’Uganda amb les Tse-Tse, un arxipèlag format per 84 illes al nord-oest de l’immens Llac Victòria i poblat per unes 70.000 persones. Henry Mayanja hi ha passat moltes de les tardes de les dues darreres dècades -tota la seva etapa com a pescador- i mentre mira els desperfectes de les xarxes explica que “ara hi ha menys peixos que fa vint anys, però en canvi hi ha més pescadors”. El resultat de l’equació és lògic, les captures han disminuït i la pobresa al districte de Kalangala -que engloba tot l’arxipèlag- ha augmentat.

La sobrepesca és només un dels greus problemes que colpegen les Tse-Tse i el conjunt d’un Llac Victòria cada cop més contaminat, on la vida s’hi fa progressivament més difícil fins al punt que els pronòstics més pessimistes afirmen que en 30 anys ja ni tan sols hi quedaran peixos. L’acaparament de terres -una xacra recurrent a tot Uganda-, una desforestació de moment imparable i una taxa de prevalença del VIH molt per damunt de la mitjana nacional són altres qüestions cabdals per adquirir un retrat complet de les principals amenaces de l’arxipèlag ugandès i, de retruc, del conjunt del llac. Continua llegint

Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra

Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat en boda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa. Continua llegint