Barra lliure a les inversions de les ‘petromonarquies’

Gràcies als monumentals excedents de divises acumulats amb les exportacions de petroli i gas, els fons sobirans de Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan augmentant de manera imparable el seu pes a les economies occidentals, també a casa nostra. La crisi els ha obert les portes i el seu aterratge està sent aplaudit per una classe governant que mira a l’altra banda a l’hora de denunciar les vulneracions dels drets humans d’aquestes dues riquíssimes dictadures àrabs, que avui juguen un paper clau en el capitalisme global

Qatar Airways és omnipresent al Futbol Club Barcelona. L’acord de patrocini entre l’aerolínia qatariana –propietat del govern de l’emirat– i l’entitat esportiva va entrar en vigor l’1 de juliol i, des d’aleshores, la publicitat de la companyia apareix a la samarreta de l’equip de futbol, a la façana del Camp Nou, a les graderies de l’estadi i al museu del club. A canvi, el Barça s’embutxacarà 95 milions d’euros fins al 2016, que poden arribar als 100 si el primer equip de futbol és capaç de guanyar la Lliga de Campions durant els propers Camp Nou Qatar Airwaystres anys. L’aliança amb el riquíssim emirat del golf Pèrsic va començar el 2010, quan el club va signar un acord amb Qatar Sports Investments, segons el qual el patrocinador de l’equip de futbol seria Qatar Foundation. Aquest estiu, en una mostra de la creixent comercialització de l’entitat, s’ha canviat la fundació per l’aerolínia, fet que no deixa de ser un nou salt endavant en l’estratègia de l’emirat per guanyar visibilitat i influència a escala planetària, de la mà d’una marca global com és el Barça.

Continua llegint

Estalvis segrestats per una gran estafa

Les participacions preferents són el paradigma de les pràctiques irregulars de les entitats financeres per aconseguir els seus objectius, en aquest cas recapitalitzar-se, passant per sobre de qui sigui. Centenars de milers de persones, la majoria de les quals van ser enganyades, són víctimes d’un “corralito” i no poden accedir als seus diners

La manca d’ètica de les entitats financeres, que van vulnerar diverses normatives per enganyar part de la seva clientela pensant únicament en la seva necessitat d’aconseguir capital; el galdós paper de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i del Banc d’Espanya a l’hora d’actuar com a organismes reguladors i evitar els abusos de la banca; i la bona fe de centenars de milers de persones que, seguint les indicacions dels responsables de les seves oficines bancàries de tota la vida, van dipositar gran part dels seus estalvis en productes financers d’alt risc, creient que ho feien en uns dipòsits amb una alta rendibilitat, són tres dels elements decisius que expliquen l’enorme escàndol de les participacions preferents, que afecta entre 700.000 i un milió de famílies arreu de l’Estat espanyol, segons les fonts, que han vist com els seus diners, uns 30.000 milions d’euros en total, han estat segrestats per les entitats financeres, en un corralito en tota regla, del qual, de moment, ningú n’ha assumit responsabilitats.

Continua llegint

Contra els abusos, trencant el silenci

L’exèrcit és el pal de paller de la societat israeliana. Tret d’algunes excepcions –com la immensa majoria dels ultraortodoxos-, tots els jueus del país hi serveixen (tres anys els homes i dos anys les dones, a banda d’estar a la reserva fins als 45 anys en el cas d’ells i fins els 40 en el d’elles). Això el converteix, en certa manera, en una institució transversal, on israelians de totes es condicionen es troben, intimen i tenen una oportunitat de conèixer-se que la seva vida civil probablement no els donaria. És una etapa clau i bona part dels contactes que després seran utilitzats en les carreres professionals provenen del pas per les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès).

No és un panegíric a favor seu. No m’he tornat militarista de cop. Simplement explico això per mostrar fins a quin punt és important l’exèrcit en un país ultramilitaritzat, on la confiança en els soldats sempre és superior a la que es diposita en els polítics de torn. Per això criticar-lo des de dins es fa tan difícil i està tan mal vist. En aquest sentit, destaca la posició dels refuseniks, joves que es neguen a servir-hi quan els criden a files, amb tot just 18 anys. Són estigmatitzats socialment i passen mesos a la presó, però demostren una gran valentia. En tot cas, d’aquí uns dies dedicaré una entrada al col·lectiu.

Continua llegint