Els palestins s’uneixen

Les conseqüències de les revoltes àrabs i la negativa d’Israel a aturar l’expansió de les colònies jueves porten Al-Fatah i Hamàs a pactar un Govern d’unitat nacional

El Caire, capital d’Egipte, 4 de maig de 2011. El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder del partit Al-Fatah, Mahmud Abbas, i el màxim dirigent de la formació islamista Hamàs, Khaled Meixal, signen un acord de reconciliació nacional que suposa posar punt i final a quatre anys de sagnant divisió palestina. L’acord implica la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives en els pròxims mesos i la formació d’un nou Govern constituït per tecnòcrates independents, així com l’alliberament dels presos polítics tant a Gaza, territori controlat per Hamàs, com a Cisjordània, dominat per Al-Fatah.

Doha, capital de Qatar, 6 de febrer de 2012. Mahmud Abbas, encara president de l’ANP i màxim dirigent d’Al-Fatah, arriba a un pacte amb el seu homòleg de Hamàs, Khaled Meixal, segons el qual en els mesos vinents els palestins celebraran eleccions legislatives i presidencials, els presos polítics sota control d’ambdues faccions seran alliberats i es formarà un Executiu interí amb tecnòcrates independents. En el bucle del sempitern conflicte palestino-israelià la història, enquistada, es repeteix. Malgrat tot, en els darrers nou mesos algunes coses han canviat i fan pensar que, aquesta vegada sí, la unitat palestina és força més sòlida que la representada en el convuls Egipte post-Mubarak del maig passat.

Continua llegint

Israel se’n fot de l’ONU

Una setmana després de les compareixences dels màxims dirigents de Palestina i Israel a l’Assemblea General de les Nacions Unides res fa pensar que la creació d’un Estat palestí independent i sobirà estigui més a prop. Israel, un cop més, ha demostrat que actua al marge de la comunitat internacional i que té impunitat per fer el que vulgui, transmetent la sensació que se’n riu de tots els acords i propostes que provinguin, fonamentalment, de les cancelleries occidentals. Sí que sembla probable que Palestina es converteixi en Estat no membre de l’ONU en uns mesos, però això no implicarà canvis reals sobre el terreny, com a mínim a curt termini.

Als 76 anys, Mahmud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), va viure el proppassat divendres 23 de setembre el seu moment de glòria gràcies al vibrant discurs que va pronunciar davant l’Assemblea General de l’organització internacional. La intervenció va reforçar-lo als ulls del seu poble, que probablement per primera vegada va sentir-se orgullós del també líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –al que va rebre massivament fa uns dies quan va tornar a Ramal·lah- i va ser molt aplaudida per la majoria del plenari de l’organització internacional, però no ha canviat la intransigència israeliana, l’alineament de Washington amb Tel Aviv i la tebior i indecisió tradicional de la UE.

Continua llegint

El dia de Mahmoud Abbas

Abu Mazen, com se’l coneix popularment, no és carismàtic. Com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és el màxim dirigent palestí, però després que les eleccions presidencials faci més de dos anys que se suspenen, la seva legitimitat per ocupar el càrrec es pot posar en dubte. Als 76 anys ha viscut el seu gran dia. El moment que, potser, en un futur permetrà situar-lo a un nivell similar al de Iàsser Arafat, el seu predecessor tant a l’ANP com a l’OAP, l’històric guerriller mort el 2004.
Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, Mahmoud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de l’organització. Tothom sap que, com a mínim ara, la proposta no tirarà endavant perquè d’aquí unes setmanes els Estats Units utilitzaran el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per aturar-la. Ara bé, potser sí que és el primer pas per canviar les coses i, si més no, ha sacsejat un conflicte en què durant masses anys s’han escenificat negociacions que no eren tal cosa i que, a més a més, quedaven en paper mullat davant la política de fets consumats d’una de les dues parts (Israel, of course). 

Continua llegint

Un Estat sense sobirania real

El possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’ONU al setembre no agrada ni a Israel ni als Estats Units. Tampoc a molts palestins, en considerar que no suposarà posar fi a l’ocupació

La cita està programada per al setembre. L’escenari previst és l’Assemblea General de les Nacions Unides. La batalla diplomàtica ja fa temps que ha començat. Els veïns viuen una època de convulsions i de canvis. El gran xèrif mundial està descol·locat i no sap com adaptar-se al nou panorama sense debilitar en excés el seu etern aliat, que, al seu torn, vol impedir que la reunió sigui un èxit. Els impulsors de la trobada són els factòtums de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP): el president, Mahmud Abbas, i el primer ministre, Salam Fayyad. Pretenen que l’ONU reconegui d’aquí a tres mesos l’Estat palestí per una aclaparadora majoria. Molts palestins, però, es pregunten què passarà després, perquè una cosa és una declaració sobre el paper i una altra de ben diferent convertir-se en un Estat realment sobirà.

L’anomenada solució de dos estats –que implica la creació d’un Estat palestí al costat de l’actual Estat d’Israel– per resoldre el principal conflicte del Pròxim Orient és defensada per la majoria de la població palestina i compta amb el vistiplau del Quartet (els Estats Units, la Unió Europea, l’ONU i Rússia). Ara bé, més enllà de les crítiques internes que desperta l’estratègia d’Abbas i de Fayyad, les posicions dels principals actors internacionals difereixen molt. Continua llegint

Hamàs torna als carrers

Una de les conseqüències de l’acord de reconciliació nacional entre Fatah i Hamàs és que els seguidors d’ambdues formacions han pogut tornar a sortir als carrers de Gaza i Cisjordània, respectivament. Han deixat enrere la clandestinitat. La cruenta divisió palestina que va començar el 2006 sembla que ha arribat al final. Crec que és una bona notícia i, de fet, el nerviosisme que transmet la classe dirigent israeliana no fa altra cosa que refermar aquesta opinió. Des de Tel-Aviv s’havia contribuït a generar i augmentar la separació intrapalestina. Ara han quedat descol·locats.
La setmana passada les banderes de Fatah van reaparèixer a Gaza després de quatre anys amagades. El mateix va passar amb les ensenyes de Hamàs a Cisjordània. No he pogut (de moment) entrar a Gaza, però gairebé cada dia trepitjo Cisjordània i vaig coincidir amb marxes de seguidors del moviment islamista tant a Nablus com a Ramal·lah. No eren manifestacions massives, però impressionaven. La contundència dels càntics, la convicció dels assistents, les seves constants proclames religioses i la presència absolutament minoritària de dones. Continua llegint