TV3 beneficia Bañuelos i BCN World amb la retransmissió de la Fórmula E

El campionat del món de cotxes elèctrics està promogut pel gendre d’Aznar i l’especulador que impulsa el complex d’oci i del joc a Tarragona. Ambdós utilitzen un entramat societari per pagar el mínim d’impostos en el seu nou negoci

Lucas di Grassi, pilot brasiler de l’equip Audi Sport ABT, va ser dissabte el guanyador del gran premi de Pequín, la primera cursa de la història del campionat de Fórmula E. Els catalans van poder seguir l’inici del certamen dels vehicles elèctrics a través de la retransmissió del canal Esport 3. Televisió de Catalunya, que dedica un munt d’hores cada any i diversos milions a la Fórmula 1, promou el nou campionat amb l’esquer de la participació de dos pilots catalans: Oriol Servià i Jaume Alguersuari. Però l’autèntic vincle de la Fórmula E amb el Principat cal buscar-lo més aviat als despatxos i no pas damunt l’asfalt. L’impulsor de la competició és Alejandro Agag, exdirigent del PP madrileny i gendre de l’expresident espanyol José María Aznar, molt vinculat a la Fórmula 1 després de fer negocis amb Flavio Briatore i Bernie Ecclestone, durant anys el factòtum del principal campionat del motor a nivell mundial.

Divendres va anunciar-se que el patrocinador principal de la competició serà BCN World, el complex de l’oci i el joc que promou l’especulador Enrique Bañuelos al costat de Port Aventura. Tot i que almenys falten tres anys perquè el centre obri les portes, l’estratègia de Veremonte -la societat de Bañuelos que l’impulsa- passa per començar-lo a promocionar ja, tant per captar futurs clients com potencials inversors. La Fórmula E consta en el seu curs inaugural de 10 curses i passarà per ciutats com Buenos Aires, Miami, Berlín o Londres, sempre en circuits urbans i Bañuelos, juntament amb la seva mà dreta, el tarragoní Xavier Adserà, consideren que és una bona eina per donar a conèixer BCN World.

10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

“Dins el capitalisme no hi ha alternatives”

Miren Etxezarreta és una de les veus referencials de l’economia crítica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Catedràtica emèrita d’economia aplicada a la UAB, el seu nom està estretament lligat al del Seminari Taifa, el col·lectiu d’economia crítica que va contribuir a crear el 1994. Eren els anys de la consolidació del neoliberalisme, de l’anomenat consens de Washington i de la crisi econòmica dels primers noranta. Vint anys després, Taifa s’ha consolidat com un espai de divulgació i anàlisi des d’una perspectiva crítica, obert no solament a experts sinó a ciutadans i activistes interessats a entendre l’economia. Incisiva com sempre, en aquesta entrevista Etxezarreta nega que es pugui parlar de recuperació econòmica, recela de la institucionalització dels moviments socials a través de propostes com Guanyem Barcelona i afirma que ara com ara la independència no suposaria canvis socials de cap mena. 

El Govern espanyol insisteix a subratllar que ja ha arribat la recuperació econòmica, però les xifres d’atur es mantenen molt elevades. Realment s’està sortint de la crisi?

Hi ha un primer error metodològic, que és fer unitats homogènies quan es parla de dades macroeconòmiques. Però resulta que ni Espanya ni Catalunya no ho són, d’homogènies. Hi ha classes socials tant a Catalunya com a Espanya. Quan parlem de recuperació, no es pot negar que a nivell macroeconòmic hi ha uns petitíssims indicadors de millora, però amb l’excepció de la cúpula de les elits, per a la població en general no solament no es nota cap tipus de millora, sinó que cada dia estem pitjor. Si fem servir només les dades macroeconòmiques, es pot parlar molt just de recuperació, però si es tenen en compte les persones, això no val en absolut. És un engany. Ens costarà molt sortir de la crisi i, en tot cas, la sortida es farà des d’un nivell tan baix que trigarem molts anys a arribar a la situació del 2006. De fet, serem en un punt totalment diferent.

Les polítiques econòmiques que s’han engegat tampoc no han ajudat a evitar els pitjors efectes de la crisi.

La crisi i les polítiques econòmiques que l’han seguit han estat una fantàstica excusa per portar a terme un cop d’Estat. Si es dóna aquesta recuperació pels grans empresaris i el gran capital, perquè la borsa va bé, és perquè es deteriora la situació dels altres: per la reforma laboral, per la precarietat de la feina, per l’atur, pel descens salarial, per la reducció del cost de l’Estat del benestar… El que produeix el país és si fa no fa el mateix, però el que ha canviat és com es reparteix. Per què s’incrementen els beneficis? Doncs perquè baixen els salaris i perquè la feina és cada cop més precària.

Una vintena d’imputats per corrupció mantenen un càrrec públic als Països Catalans

Durant un any i mig, Manuel Bustos ha mantingut càrrecs i sou públics malgrat estar encausat, en una pràctica encara estesa arreu del territori

Manuel Bustos, l’omnipotent alcalde socialista de Sabadell durant gairebé 14 anys (1999-2013), va anunciar dilluns que deixava la política activa. La revelació dels presumptes sobresous il·legals cobrats a través de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) -que en el seu cas ascendirien a 24.000 euros només entre el 2011 i el 2012- ha estat l’últim escàndol d’una trajectòria pública marcada per la polèmica. Bustos està imputat des de desembre de 2012 per malversació de fons, tràfic d’influències, delicte contra l’administració pública i omissió del deure de perseguir delictes arran del cas Mercuri, una trama d’adjudicacions irregulars d’obres públiques amb epicentre a la capital vallesana. Malgrat l’encausament, durant més d’un any i mig ha mantingut càrrecs i sou públics. El febrer de 2013 va plegar com a alcalde de Sabadell, però fins dilluns va continuar al consistori com a regidor i va exercir de diputat provincial, càrrec pel qual rebia 83.000 euros anuals.

El cas de Bustos no és, ni molt menys, una excepció. Només als Països Catalans, hi ha almenys una vintena de polítics esquitxats per escàndols de corrupció que mantenen un càrrec públic, amb el salari pertinent. Quatre estan implicats en el cas Mercuri. Dos són regidors a Sabadell i càrrecs de confiança a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un és diputat al Parlament de Catalunya i l’altra és l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez. Tots són del PSC. Joan Manau, imputat per un delicte d’ordenació del territori, i Paco Bustos, encausat per tràfic d’influències i malversació i germà de l’exalcalde, es mantenen com a regidors sense cartera al consistori sabadellenc, d’on reben més de 15.000 euros en dietes. A més, són càrrecs de confiança de l’AMB, amb un sou de gairebé 49.000 euros, de manera que la seva retribució pública supera els 60.000 euros en ambdós casos. Maria Elena Pérez està imputada per tràfic d’influències per la suposada manipulació d’un concurs públic per garantir la contractació d’un antiga alt càrrec del tripartit.

Orgull de poble

21 de juliol de 2001. Una data que, probablement, d’entrada no us dirà res a la majoria. Però per a mi és important (i molt), significativa i inspiradora. Fa just tretze anys veia la llum una iniciativa que, malgrat algun sotrac, ha crescut amb més fermesa de la que segurament prevèiem. En una època en què l’Islas Canarias dels Comandos eren el greatest hit de la festa major d’estiu de Sant Vicenç dels Horts i en què el concert solidari amb la revolta zapatista d’ASA no anava més enllà d’un dissabte a la nit, diverses persones van trencar-se les banyes per tirar endavant una festa alternativa amb pinzellades de lluita. Tenien entre 20 i 30 anys i eren uns utòpics. El plantejament era modest. Una xerrada, una mica de música enllaunada via DJ i el torneig del joc del duro.

La idea no era petar-ho. Però va anar bé. Almenys 100 persones van passar-hi a birrejar, en un moment en què la (nostra) nit encara era jove i volia citar-se sovint amb el sol abans d’enfilar el camí de la ressaca. La història dels Skallots -nom escollit per recordar la tradició més bandarra que hi havia al poble durant la foscor franquista- havia arrencat i la roda va començar a girar. Cada cop amb més força. Cada edició amb més gent. Xerrades, concerts, espectacles de teatre, xous infantils, recitals de poesia, activitats esporàdiques durant l’any, jornades combatives -la insubornable pinzellada de combat!- han omplert programes, que han donat color a parets i tàpies de la vila i, sobretot, han endollat VIDA a una joventut assedegada de propostes allunyades de la grisor institucional. Però deixeu-me que m’aturi en un esdeveniment concret.

Veus del sud per entendre i explicar el sud

Un informe de Human Rights Watch (HRW) alertant sobre el risc que l’inici de la mineria industrial a Karamoja derivés en vulneracions dels drets humans de la població autòctona va impulsar-me a desplaçar-me uns dies a aquell territori, situat al nord-est d’Uganda. Era mitjan de febrer i feia tot just un mes i mig que havia començat una breu etapa al país. Tenia certa informació d’una regió, la més remota i pobra d’Uganda, poblada per un poble de pastors nòmades -els karamojong-, pel qual les fronteres amb Kènia i el Sudan del Sud no suposaven cap tipus de barrera. Em faltaven contactes per anar-hi i a través de la xarxa vaig contactar amb el Karamoja Development Forum.

A la premsa de Kampala, la capital ugandesa, les informacions sobre els karamojong els acostumaven a presentar com una gent subdesenvolupada, endarrerida i primitiva. Però va ser arribar a Moroto, la capital de Karamoja, per tenir clar que es tractava d’un simple prejudici centralista. Allà vaig reunir-me amb Simon Peter Longoli, un jove periodista que havia fundat el Karamoja Development Forum, un espai de debat i reivindicació digital que aplega més de 3.000 persones. El mite del primitivisme dels karamojong desmuntat de cop. Longoli va exposar-me la deixadesa amb què el govern ugandès tractava el seu poble, víctima d’una sempiterna mancança d’inversions públiques i al que ni tan sols deixaven escollir quin model de suposat desenvolupament havia de seguir.

La reforma fiscal i els privilegis corporatius

El 2013 va ser un bon any per al BBVA, que va presentar uns beneficis abans d’impostos de 3.070 milions d’euros, un 45,4% més que 12 mesos enrere. Si tenim en compte que el tipus de l’impost de societats a l’Estat espanyol és del 30%, a l’entitat financera presidida per Francisco González li hauria correspost pagar-ne 921 milions per aquest concepte. La memòria anual del banc especifica que, finalment, la xifra abonada va ser només de 89 milions, cosa que suposa un tipus efectiu del 2,9%.

Múltiples deduccions fiscals i diverses estratègies comptables permeten que la factura tributària de les grans empreses pugui rebaixar-se de manera legal. El BBVA no constitueix una excepció, sinó que més aviat representa la norma. L’informe d’Oxfam Intermón Tant tens, tant pagues?, presentat al maig, detalla que el 2011 les 10 majors corporacions de l’Ibex 35 van acumular uns beneficis abans d’impostos de més de 34.000 milions, però que van abonar-ne menys de 5.800 en concepte d’impost de societats, el 18% del tipus efectiu.