“Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus ni de robar els nostres recursos”

El juny de 2011, quan residia a Palestina, vaig passar alguns dies a la vall del Jordà allotjant-me amb la gent de Jordan Valley Solidarity. Allà vaig conéixer i entrevistar Fathy Khdirat, el coordinador de l’organització i activista palestí. Nou mesos després, vaig poder-lo retrobar a Barcelona i, de nou, en va sortir una entrevista. Aquest n’és el resultat. 

La vall del Jordà és un territori clau de Palestina. El seu valor estratègic i els grans recursos naturals que té, básicament hídrics i minerals, l’han convertida en una àrea bàsica de l’ocupació israeliana de Cisjordània, fet que ha convertit la vida de la població autòctona en una lluita diària. Alcalde de la Vall del Nord del Jordà durant deu anys, Fathy Khdirat és el coordinador de la principal campanya de solidaritat amb una zona històricament oblidada. Del 9 al 12 de març, Khdirat va ser a Barcelona, convidat per Dones en Rebel·lia, i va participar en diverses activitats per donar a conèixer la situació que es viu a la vall. 

Quan vas començar a ser conscient de l’ocupació israeliana de la vall del Jordà i a oposar-t’hi?

Quan anava a l’escola primària. Cada dia havia de caminar sis quilòmetres per arribar-hi perquè no teníem transport que ens hi portés des del meu poble. Sentia moltes històries sobre l’ocupació i veia molts crims i com ens feien patir. Si tu vius en una àrea com aquella, què pots fer si no plantejar-te canviar la situació?

Continua llegint

Els palestins s’uneixen

Les conseqüències de les revoltes àrabs i la negativa d’Israel a aturar l’expansió de les colònies jueves porten Al-Fatah i Hamàs a pactar un Govern d’unitat nacional

El Caire, capital d’Egipte, 4 de maig de 2011. El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder del partit Al-Fatah, Mahmud Abbas, i el màxim dirigent de la formació islamista Hamàs, Khaled Meixal, signen un acord de reconciliació nacional que suposa posar punt i final a quatre anys de sagnant divisió palestina. L’acord implica la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives en els pròxims mesos i la formació d’un nou Govern constituït per tecnòcrates independents, així com l’alliberament dels presos polítics tant a Gaza, territori controlat per Hamàs, com a Cisjordània, dominat per Al-Fatah.

Doha, capital de Qatar, 6 de febrer de 2012. Mahmud Abbas, encara president de l’ANP i màxim dirigent d’Al-Fatah, arriba a un pacte amb el seu homòleg de Hamàs, Khaled Meixal, segons el qual en els mesos vinents els palestins celebraran eleccions legislatives i presidencials, els presos polítics sota control d’ambdues faccions seran alliberats i es formarà un Executiu interí amb tecnòcrates independents. En el bucle del sempitern conflicte palestino-israelià la història, enquistada, es repeteix. Malgrat tot, en els darrers nou mesos algunes coses han canviat i fan pensar que, aquesta vegada sí, la unitat palestina és força més sòlida que la representada en el convuls Egipte post-Mubarak del maig passat.

Continua llegint

Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d’altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Continua llegint

La mutació del pacifisme israelià

El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.

Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.

Continua llegint

Front comú dels Estats Units i Israel contra la UNESCO

Des d’aquesta setmana, Palestina és membre de ple dret de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO, que té la seu a París, va aprovar l’admissió de Palestina per 107 vots a favor, 14 en contra (entre els que hi ha els d’Israel, els Estats Units, Alemanya i Canadà) i 52 abstencions. Mentre que els dirigents palestins no han amagat la seva satisfacció per la decisió, que suposa un pas endavant en el seu objectiu d’aconseguir que el país sigui reconegut internacionalment, els governs d’Israel i els Estats Units s’han indignat i, de nou, han passat a l’acció.

El proppassat 23 de setembre, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va concórrer davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. Conscients que per assolir aquesta fita cal el vistiplau del Consell de Seguretat de l’ONU i que els Estats Units han subratllat manta vegades que usaran el seu dret de veto per impedir-ho, els jerarques palestins opten per mirar d’obtenir l’ingrés al màxim nombre de fòrums i organitzacions internacionals, paral·lelament al probable reconeixement com a estat observador de l’ONU (el mateix estatus que té el Vaticà).

Continua llegint

Reclosos per evitar l’expulsió de casa seva

Dos parlamentaris de Hamàs i un exministre, escollits després de les eleccions del 2006, fa més d’un any que viuen a la seu de la Creu Roja a Jerusalem per esquivar la deportació per part de les autoritats israelianes, que els van retirar el permís de residència. La seva situació il·lustra els problemes dels palestins a la ciutat

Tres anys i mig a la presó. Tot just un mes en llibertat i, posteriorment, més d’un any tancats a la seu de la Creu Roja de Jerusalem, conscients que si surten seran arrestats i deportats de la seva ciutat. Aquest és, a grans trets, el cost que estan pagant els dirigents de Hamàs escollits diputats per la circumscripció de Jerusalem Est en les eleccions legislatives palestines del 2006. “La comunitat internacional ens va demanar democràcia, però després Israel ens ha castigat pels resultats d’uns comicis democràtics i la resta del món es manté en silenci”, denuncia Mohammad Totah, un dels membres del moviment islamista que des de l’1 de juliol de 2010 viu al quarter de la Creu Roja, situat al barri de Sheikh Jarrah, juntament amb Ahmad Attoun i Khaled Abu-Arafeh, antic ministre palestí per assumptes de Jerusalem. El quart parlamentari afectat, Mohammad Abu Tier, en canvi, es troba empresonat des del 30 de juny de l’any passat i es nega a signar l’ordre d’extradició que li permetria quedar en llibertat però, per altra banda, legitimaria la decisió israeliana.

Les eleccions palestines de fa cinc anys van comportar la victòria de Hamàs, que va obtenir 74 dels 132 escons del legislatiu. Els resultats, inesperats per la comunitat internacional i molt mal vistos per Israel, suposaven l’arribada del moviment islamista al poder, en detriment d’Al-Fatah, la històrica formació de Iasser Arafat i Mahmud Abbas, l’encara president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Poc després de la constitució de l’executiu, van començar les maniobres de desestabilització del nou Govern. Així, el 29 de juny de 2006, les autoritats israelianes van detenir al voltant de 60 diputats i ministres, que van ser castigats per la justícia hebrea a penes d’entre tres i quatre anys de presó, que van complir integrament.

Continua llegint

Ciutadans invisibles

Gairebé la meitat dels beduïns del Nègueb viuen en pobles no reconeguts per l’Administració israeliana, que els nega qualsevol tipus de servei, demoleix les seves cases i intenta expulsar-los

Sense carrers asfaltats, clavegueram o electricitat i amb un subministrament precari d’aigua corrent, la pobresa és ben visible a Khasem Zaneh, un poble beduí d’uns 2.500 habitants situat uns 15 quilòmetres a l’est de Beersheva, al Nègueb. Pràcticament totes les cases són barraques, no hi ha botigues i buscar l’escola o algun tipus de centre mèdic al poblat és absurd. No té ni l’una cosa ni l’altra. Un munt de runa escampada és el testimoni de la darrera demolició que les autoritats israelianes hi han portat a terme. Qualsevol construcció és il·legal a Khasem Zaneh. Tots els immobles del nucli tenen l’amenaça d’una ordre de demolició, encara que, segons Atia Atameen, el president del Consell Local, els edificis precaris que tenen més d’un any d’antiguitat són tolerats,mentre que aquells que s’han aixecat en els darrers 12 mesos tenen tots els números per ser tirats a terra després d’una de les inspeccions regulars que hi porta a terme la policia israeliana. Perquè, oficialment, Khasem Zaneh no existeix, és un poble no reconegut.

No és un cas aïllat: dels 200.000 beduïns que viuen al Nègueb, pràcticament la meitat ho fan en algun dels 45 pobles  que l’Administració hebrea no reconeix. Són ciutadans israelians, poden votar en les eleccions a la Knesset (el Parlament israelià) i paguen impostos, però no reben serveis bàsics, com ara llum, ni tenen un accés en condicions a l’educació o a la sanitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, tots els governs han intentat expulsar-los de les seves terres –en gran part ho han aconseguit– i els qui s’han negat a fer-ho han hagut d’acceptar els riscos de residir en cases «il·legals», sempre segons la llei de Tel-Aviv. I és que pobles com Khasem Zaneh ni tan sols apareixen als mapes oficials. 

Continua llegint