La crisi amb Turquia: el segon fracàs de la diplomàcia israeliana en 15 dies

Alguna cosa s’està movent al Pròxim Orient. La Primavera Àrab, la proximitat del possible reconeixement per part de les Nacions Unides d’un Estat palestí –basat en les fronteres prèvies a la guerra del 1967- i la fi de l’acceptació, i fins i tot de la connivència, dels atacs

Mavi Marmara.

israelians contra els seus veïns –fonamentalment contra els palestins- estan provocant que l’Estat hebreu comenci a quedar-se sense aliats a la zona. Només dues setmanes després de la pitjor crisi diplomàtica entre Tel Aviv i el Caire en més de tres dècades, els factòtums israelians s’han vist obligats a girar la vista cap a Turquia, tradicional aliat regional, que amenaça amb una ruptura total amb l’Estat jueu després que Netanyahu i companyia hagin negat a disculpar-se per l’atac al Mavi Marmara –el vaixell de bandera turca de la primera Flotilla de la Llibertat- que va cobrar-se la vida de nou ciutadans otomans.

Arriba la calma (tensa)

Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

24 hores sagnants: la implacable venjança israeliana

22 persones mortes, desenes de ferits, un nou càstig col·lectiu a la franja de Gaza, el deteriorament de les ja males relacions entre l’executiu israelià i el govern egipci de transició i una estocada, potser mortal, a les protestes socials que han sacsejat la societat hebrea el darrer mes. A grans trets, aquest és el balanç dels fets que han colpejat el sud d’Israel, el nord d’Egipte i Gaza les darreres 24 hores. La sagnant jornada permet, un cop més, als israelians presentar-se com a víctimes del “terrorisme” i comptar amb el suport unànime de les potències occidentals. En canvi, a hores d’ara cap govern nord-americà o europeu ha condemnat els raids a Gaza. Els palestins de la franja, de nou, són els grans oblidats.

Tot va començar cap al migdia d’ahir, quan un grup d’homes armats va atacar amb fusells automàtics l’autobús Egged (la companyia pública) que cobria el trajecte entre Beersheva i Eilat, la ciutat de vacances del mar Roig fronterera amb Egipte i Jordània. Deu viatgers –entre els quals diversos soldats- van quedar ferits. L’espiral de violència tot just acaba d’iniciar-se. Un suïcida va fer-se explotar contra un altre autocar (el conductor va morir). Un altre presumpte assaltant va disparar un míssil antitanc contra un vehicle privat, matant-ne els cinc ocupants i un nou milicià va metrallar soldats israelians. Tots aquests agressors van ser abatuts per l’exèrcit hebreu, que va desplegar-se amb rapidesa per la zona i va enviar-hi unitats i helicòpters Apatxe per caçar els suposats terroristes. En total, van perdre la vida set dels assaltants.

Els bahà’í, predicant la pau mundial sense denunciar l’ocupació

“Els israelians es diverteixen a Tel Aviv, resen a Jerusalem i treballen a Haifa”. Aquesta típica frase hebrea serveix per definir, a grans trets, el caràcter de les tres ciutats més grans de l’Estat d’Israel. Un cop més, però, s’obvien les arrels palestines de totes elles i la nodrida presència àrab, encara avui, als tres nuclis, sobretot a Jerusalem, la històrica capital palestina. En aquesta ocasió, però, no vull parlar del conflicte, ni tan sols de la situació de la minoria àrab dins d’Israel. Després d’una temporada vivint a Jerusalem i amb diverses visites a Tel Aviv, tocava apropar-se a Haifa.

Més enllà del caràcter industrial de la ciutat, Haifa és coneguda també per ser la seu més important del bahaisme, una religió sorgida fa uns 150 anys a l’Iran. El Mont Carmel acull el temple més sagrat i important per als bahà’is. Allà hi ha la tomba del Bab, el creador d’aquesta creença sorgida des de l’islam, però que advoca per la unitat de totes les religions, per l’existència d’un únic Déu i per la unitat de la humanitat. La tomba decep, però l’entorn és espectacular. Uns jardins enormes, immaculats, decoren el Mont Carmel. La seva bellesa és gran, però sobretot destaquen per l’increïble estat de conservació. Tot és impecable. No hi ha res que desentoni. La seva privilegiada ubicació, just al final (o al principi, segons com es miri) de l’avinguda Ben Gurion i la seva bellesa, han convertit els jardins en una de les grans atraccions turístiques de Haifa. 

Contra els abusos, trencant el silenci

L’exèrcit és el pal de paller de la societat israeliana. Tret d’algunes excepcions –com la immensa majoria dels ultraortodoxos-, tots els jueus del país hi serveixen (tres anys els homes i dos anys les dones, a banda d’estar a la reserva fins als 45 anys en el cas d’ells i fins els 40 en el d’elles). Això el converteix, en certa manera, en una institució transversal, on israelians de totes es condicionen es troben, intimen i tenen una oportunitat de conèixer-se que la seva vida civil probablement no els donaria. És una etapa clau i bona part dels contactes que després seran utilitzats en les carreres professionals provenen del pas per les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès).

No és un panegíric a favor seu. No m’he tornat militarista de cop. Simplement explico això per mostrar fins a quin punt és important l’exèrcit en un país ultramilitaritzat, on la confiança en els soldats sempre és superior a la que es diposita en els polítics de torn. Per això criticar-lo des de dins es fa tan difícil i està tan mal vist. En aquest sentit, destaca la posició dels refuseniks, joves que es neguen a servir-hi quan els criden a files, amb tot just 18 anys. Són estigmatitzats socialment i passen mesos a la presó, però demostren una gran valentia. En tot cas, d’aquí uns dies dedicaré una entrada al col·lectiu.

Els exclosos israelians

Cobren salaris de misèria. Són expulsats de les seves cases. I, normalment, ningú els fa cas. Són els (jueus) exclosos de la societat israeliana, els que formen una classe baixa que no ha deixat d’engrandir-se les darreres dues dècades a causa de la línia ultraliberal que ha seguit l’economia hebrea. La creixent protesta pel cost de la vida i, sobretot, pel preu de l’habitatge ha posat també la seva problemàtica en el punt de mira d’una societat que sembla que comença a descobrir-se (algunes) vergonyes.

Ells no són joves de classe mitjana amb salaris precaris que només poden viure a Tel Aviv gràcies a l’ajut dels seus pares. Ells, directament, viuen en barris pobres de Jerusalem, però ni així els surten els números. Amb salaris que es mouen al voltant dels 3.000 i els 5.000 xèquels (entre 600 i 1.000 euros) és molt difícil sobreviure en un país com Israel on, i això sí que és cert, els preus són de bojos. Des de la llet a la carn, passant per la cervesa i, òbviament, els lloguers els números espanten. Diuen que l’economia del país va a tota màquina, però és evident que només se’n beneficien uns quants.

Il·luminant la revolució

És un dels escriptors egipcis més coneguts internacionalment. Però és molt més que això. També és dentista i segueix visitant en la seva consulta propera al Downtown del Caire. I, des de fa molts anys, és analista i activista polític. Per saber què passava durant el règim de Hosni Mubàrak llegir els seus articles era imprescindible. Va ser censurat i abans de la caiguda del dictador no publicava en cap mitjà local, però des de fa uns mesos torna a ser fàcil trobar columnes seves a la premsa egípcia. A través dels seus textos sabem què volen els egipcis i com avança la revolució. Parlo d’Alaa al-Aswani.

Molt crític amb el rumb que ha agafat la transició, és molt popular entre la població local, fins al punt que en una enquesta recent era el favorit per fer-se càrrec del ministeri de Cultura. Ell, però, rebutja dedicar-se a la política i considera que la feina dels escriptor és fiscalitzar el poder, però no entrar-hi directament. Relativament conegut a casa nostra, sobretot gràcies al magnífic L’edifici Iaqubian (Edicions de 1984), també ha publicat amb la mateixa editorial Chicago i el recent Egipte, claus d’una revolta inevitable. Us en recomano la lectura i, si no l’heu vist, també que veieu la pel·lícula de l’Edifici Iaqubian. Molt interessant per conèixer la decadent societat egípcia de Mubàrak. Després de diversos intents, el penúltim dia del meu periple cairota, vaig aconseguir entrevistar-lo, precisament a la seva consulta. Va ser un luxe.

“El camí que segueix la Junta Militar és molt perillós”