Orgull de poble

21 de juliol de 2001. Una data que, probablement, d’entrada no us dirà res a la majoria. Però per a mi és important (i molt), significativa i inspiradora. Fa just tretze anys veia la llum una iniciativa que, malgrat algun sotrac, ha crescut amb més fermesa de la que segurament prevèiem. En una època en què l’Islas Canarias dels Comandos eren el greatest hit de la festa major d’estiu de Sant Vicenç dels Horts i en què el concert solidari amb la revolta zapatista d’ASA no anava més enllà d’un dissabte a la nit, diverses persones van trencar-se les banyes per tirar endavant una festa alternativa amb pinzellades de lluita. Tenien entre 20 i 30 anys i eren uns utòpics. El plantejament era modest. Una xerrada, una mica de música enllaunada via DJ i el torneig del joc del duro.

La idea no era petar-ho. Però va anar bé. Almenys 100 persones van passar-hi a birrejar, en un moment en què la (nostra) nit encara era jove i volia citar-se sovint amb el sol abans d’enfilar el camí de la ressaca. La història dels Skallots -nom escollit per recordar la tradició més bandarra que hi havia al poble durant la foscor franquista- havia arrencat i la roda va començar a girar. Cada cop amb més força. Cada edició amb més gent. Xerrades, concerts, espectacles de teatre, xous infantils, recitals de poesia, activitats esporàdiques durant l’any, jornades combatives -la insubornable pinzellada de combat!- han omplert programes, que han donat color a parets i tàpies de la vila i, sobretot, han endollat VIDA a una joventut assedegada de propostes allunyades de la grisor institucional. Però deixeu-me que m’aturi en un esdeveniment concret.

Barra lliure a les inversions de les ‘petromonarquies’

Gràcies als monumentals excedents de divises acumulats amb les exportacions de petroli i gas, els fons sobirans de Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan augmentant de manera imparable el seu pes a les economies occidentals, també a casa nostra. La crisi els ha obert les portes i el seu aterratge està sent aplaudit per una classe governant que mira a l’altra banda a l’hora de denunciar les vulneracions dels drets humans d’aquestes dues riquíssimes dictadures àrabs, que avui juguen un paper clau en el capitalisme global

Qatar Airways és omnipresent al Futbol Club Barcelona. L’acord de patrocini entre l’aerolínia qatariana –propietat del govern de l’emirat– i l’entitat esportiva va entrar en vigor l’1 de juliol i, des d’aleshores, la publicitat de la companyia apareix a la samarreta de l’equip de futbol, a la façana del Camp Nou, a les graderies de l’estadi i al museu del club. A canvi, el Barça s’embutxacarà 95 milions d’euros fins al 2016, que poden arribar als 100 si el primer equip de futbol és capaç de guanyar la Lliga de Campions durant els propers tres anys. L’aliança amb el riquíssim emirat del golf Pèrsic va començar el 2010, quan el club va signar un acord amb Qatar Sports Investments, segons el qual el patrocinador de l’equip de futbol seria Qatar Foundation. Aquest estiu, en una mostra de la creixent comercialització de l’entitat, s’ha canviat la fundació per l’aerolínia, fet que no deixa de ser un nou salt endavant en l’estratègia de l’emirat per guanyar visibilitat i influència a escala planetària, de la mà d’una marca global com és el Barça.

El conflicte sirià engreixa la indústria de la guerra

Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món

Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.

L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma Amb Palestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització.

“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

 

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Israel es blinda dels immigrants

El Govern de Netanyahu inicia la construcció del centre de detenció per a estrangers més gran del món, alhora que el Parlament aprova una llei que permet tancar els immigrants sense papers fins a tres anys abans de deportar-los

Per decisió dels seus governants, l’Estat d’Israel és cada dia més a prop de quedar completament envoltat per tanques i murs que, teòricament, protegeixen el seu territori dels enemics que l’envolten. Amb la sensació que no n’hi ha prou amb les barreres, Israel ha optat per fer nous passos per tancar-se en si mateix, obviant que es troba ubicat al Pròxim Orient i no a l’Europa occidental. Seguint el model de la UE, el Govern hebreu està a punt d’iniciar la construcció del centre de detenció d’estrangers més gran del món. Situat al costat de la presó de Ketzion, en ple desert del Nègueb, l’espai tindrà capacitat per a 8.000 persones, superant amb escreix les 3.086 que hi caben al centre de detenció Willacy, de Raymondville (Texas) i a anys llum de les 226 places que ofereix el centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca.

L’Executiu que encapçala Benjamin Netanyahu, líder també del Likud, va aprovar la construcció de la instal·lació al novembre de 2010, però les obres començaran tres mesos després que la Knesset (el Parlament israelià) donés el vistiplau a una llei que converteix Israel en l’estat desenvolupat que pot retenir més temps sense judici els immigrants sense papers, segons ha denunciat Amnistia Internacional. La normativa obre la porta a tancar-los fins a tres anys abans que siguin deportats. A més, fixa condemnes d’entre cinc i 15 anys de presó per a aquelles persones jueves que ofereixin refugi a l’immigrant sempre que aquest sigui detingut armat o per traficar amb dones o armes. Els milers d’africans sense la documentació en regla que treballen actualment com a mà d’obra barata a l’Estat hebreu també són penalitzats per una llei que permetrà empresonar-los per pintar un grafit o robar una bicicleta, entre altres infraccions menors que fins ara no comportaven detencions.

La complexa realitat del Golan ocupat

Búnquers abandonats, poblats destrossats i sense cap habitant que testimonien un passat –força recent- dolorós i sagnant, cims imponents coronats sempre per una instal·lació militar on oneja la bandera amb l’estrella de David, inacabables camps de fruiters on es produeixen les pomes més gustoses que podeu trobar tant els mercats de Jerusalem com els de Damasc, terraplens encara minats que recorden les conteses bèl·liques que van assolar la zona no fa tants anys, estètica i bars occidentals convivint amb el tradicionalisme religiós dels drusos, els sempre presents colons i els seus assentaments envoltats per tanques i amb tots els luxes, turistes jueus convençuts que estan trepitjant el seu territori…Tot aquests elements conviuen als Alts del Golan, una regió de Síria majoritàriament ocupada per Israel des de la guerra del Sis Dies (1967).

Majdal Shams, el principal poble sirià del Golan ocupat –els altres quatre són Massada, Buqata, Ein Qiniyye i Ghajar-, va ser altra vegada el campament base de la meva estada a la zona, però a diferència de les altres dues ocasions, aquest cop vaig tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels altres pobles i descobrir altres paisatges d’una regió molt interessant. La situació s’ha normalitzat des que al maig vaig visitar Majdal Shams, tres dies després que l’exèrcit israelià assassinés tres refugiats palestins que van creuar la tanca que separa el municipi de l’àrea administrada per Síria per commemorar la Nakba(catàstrofe), que recorda el naixement de l’Estat d’Israel i l’expulsió i fugida de més de 800.000 palestins.