Repsol, una companyia protegida per l’Estat

Propietat, principalment, de fons d’inversió i entitats financeres, s’ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països

Abril de 2012. El govern de l’Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d’YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d’una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc -a l’hora de defensar interessos oligàrquics delscampions nacionals, PP i PSOE es fusionen- clama al cel i García Margallo, ministre d’Exteriors de l’executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L’aparell estatal i l’establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau i tot tipus d’atacs i desqualificacions al govern argentí, titllat mantes vegades de populista. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d’interessos privats. 

El plet -que va tancar-se l’abril d’enguany amb l’aprovació d’una compensació econòmica a la companyia d’uns 3.700 milions d’euros- va posar de manifest l’enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat a protegir certs beneficis corporatius que a garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania. L’espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu costat, però realment era vàlid? D’entrada, Repsol està totalment en mans privades des que el 1997 el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més a més, la majoria del capital de la companyia s’ubica fora de l’Estat, bàsicament en fons d’inversió que, al seu torn, estan sota control de grans bancs. 

El PP desprotegeix el medi ambient per afavorir els negocis

Les principals normatives aprovades durant la legislatura coincideixen en mercantilitzar la natura i obrir noves àrees al mercat. La Llei de parcs nacionals, exemple més recent d’un paradigma desenvolupat amb la Llei de costes i amb l’avaluació ambiental

Nova estocada a la protecció del medi ambient per part del govern de Mariano Rajoy. La recent aprovació al Congrés dels Diputats de la Llei de Parcs Nacionals és un nou pas en el procés accelerat de mercantilització de la naturalesa per part del govern espanyol. “En tres anys de legislatura hi ha hagut un autèntic desmantellament de l’estat del benestar ambiental”, denuncia a la Directa, Mario Rodríguez, director de Greenpeace Espanya. A banda de la nova normativa dels parcs nacionals, els altres dos projectes paradigmàtics del que denuncia l’activista ecologista són la Llei d’avaluació ambiental, que incorpora la creació dels bancs de conservació de la naturalesa, i la Llei de costes.

Entre d’altres novetats, la nova Llei de parcs nacionals, que ara mateix està al Senat on el PP gaudeix d’una còmoda majoria, permetrà activitats fins ara prohibides en aquests espais, com la navegació a motor a Montfragüe o el vol sense motor a Guadarrama; hi consentirà la caça; i obre la porta al finançament dels parcs per part de grans empreses. En paraules de Jaume Grau, responsable de l’àrea de natura d’Ecologistes en Acció a Catalunya, les novetats responen al fet que es veu la conservació “més com un problema que com un avantatge i s’interpreta els parcs com a espais que no només no han de costar diners a les administracions, sinó que n’han de donar i, per tant, s’hi fomenta qualsevol activitat econòmica”.

10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

“Dins el capitalisme no hi ha alternatives”

Miren Etxezarreta és una de les veus referencials de l’economia crítica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Catedràtica emèrita d’economia aplicada a la UAB, el seu nom està estretament lligat al del Seminari Taifa, el col·lectiu d’economia crítica que va contribuir a crear el 1994. Eren els anys de la consolidació del neoliberalisme, de l’anomenat consens de Washington i de la crisi econòmica dels primers noranta. Vint anys després, Taifa s’ha consolidat com un espai de divulgació i anàlisi des d’una perspectiva crítica, obert no solament a experts sinó a ciutadans i activistes interessats a entendre l’economia. Incisiva com sempre, en aquesta entrevista Etxezarreta nega que es pugui parlar de recuperació econòmica, recela de la institucionalització dels moviments socials a través de propostes com Guanyem Barcelona i afirma que ara com ara la independència no suposaria canvis socials de cap mena. 

El Govern espanyol insisteix a subratllar que ja ha arribat la recuperació econòmica, però les xifres d’atur es mantenen molt elevades. Realment s’està sortint de la crisi?

Hi ha un primer error metodològic, que és fer unitats homogènies quan es parla de dades macroeconòmiques. Però resulta que ni Espanya ni Catalunya no ho són, d’homogènies. Hi ha classes socials tant a Catalunya com a Espanya. Quan parlem de recuperació, no es pot negar que a nivell macroeconòmic hi ha uns petitíssims indicadors de millora, però amb l’excepció de la cúpula de les elits, per a la població en general no solament no es nota cap tipus de millora, sinó que cada dia estem pitjor. Si fem servir només les dades macroeconòmiques, es pot parlar molt just de recuperació, però si es tenen en compte les persones, això no val en absolut. És un engany. Ens costarà molt sortir de la crisi i, en tot cas, la sortida es farà des d’un nivell tan baix que trigarem molts anys a arribar a la situació del 2006. De fet, serem en un punt totalment diferent.

Les polítiques econòmiques que s’han engegat tampoc no han ajudat a evitar els pitjors efectes de la crisi.

La crisi i les polítiques econòmiques que l’han seguit han estat una fantàstica excusa per portar a terme un cop d’Estat. Si es dóna aquesta recuperació pels grans empresaris i el gran capital, perquè la borsa va bé, és perquè es deteriora la situació dels altres: per la reforma laboral, per la precarietat de la feina, per l’atur, pel descens salarial, per la reducció del cost de l’Estat del benestar… El que produeix el país és si fa no fa el mateix, però el que ha canviat és com es reparteix. Per què s’incrementen els beneficis? Doncs perquè baixen els salaris i perquè la feina és cada cop més precària.

La lluita per trencar l’opacitat del TTIP

Arreu de la UE estan sorgint campanyes contra el Tractat i intenten donar-ne a conèixer les conseqüències per fer augmentar una mobilització que n’impedeixi la futura ratificació 

L’opacitat que envolta les negociacions del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP) entre els Estats Units i la Unió Europea s’ha trencat progressivament i això ha facilitat la creixent articulació d’una campanya d’oposició al mandat i el plantejament d’alternatives. A nivell europeu, el qüestionament del TTIP va començar a coordinar-se el desembre de l’any passat, amb una trobada a Brussel·les d’unes 90 persones que representaven unes 60 organitzacions de diferents països. Segons explica Tom Kucharz, integrant d’Ecologistes en Acció i assistent a la reunió, es va fixar un marc de treball que englobés dos enfocaments: “l’oposició radical a les negociacions i la fixació d’unes línies vermelles per evitar només els impactes més negatius del TTIP”.

Mentre que en països com Alemanya, la campanya ha aconseguit posar la qüestió a l’agenda política i mediàtica, el coneixement del què és el TTIP és molt menor a l’Estat espanyol. A mitjan de febrer, organitzacions com Ecologistes en Acció i la CGT -entre d’altres- van coordinar una jornada de formació a Madrid sobre el tractat, que va servir per endegar la campanya No al TTIP. Attac, Justícia Alimentària Global-VSF, l’Observatori DESC, l’Observatori del Deute en la Globalització, Setem o la Xarxa d’Economia Solidària són algunes de les adhesions d’una campanya que també aplega ICV-EUiA, la CUP, Equo o Esquerra Anticapitalista. A nivell del Principat, la plataforma contra el TTIP s’activa a partir del Fòrum Social Català (11-13 d’abril) i actualment suma 40 entitats que donen suport al manifest de rebuit al tractat.

Una fortuna monumental construïda a còpia d’opacitat, testaferros i favors

La revista ‘Forbes’ va atribuir al monarca una riquesa de gairebé 1.800 milions d’euros, que s’hauria originat gràcies a negocis foscos com les comissions del petroli i a l’amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic

Joan Carles de Borbó va culminar el 19 de maig una estada de 40 hores a l’Aràbia Saudita, on va viatjar acompanyat de representants de 28 grans empreses espanyoles -com Acciona, ACS, Esade, FCC, Ferrovial, OHL, Renfe o Sacyr- i va reunir-se amb el príncep Salman bin Abdulaziz al Saud, l’hereu de la petromonarquia. L’últim viatge del rei d’Espanya com a cap d’Estat era la cinquena etapa d’un tour amb interrupcions pel Golf Pèrsic que va portar-lo a passar pels Emirats Àrabs i Kuwait a mitjan d’abril i per Bahrain i Oman dues setmanes més tard. Sempre escortat per grans empresaris, el destí escollit no era ni molt menys desconegut pel Borbó.

Des de fa quatre dècades, el Borbó ha teixit unes estretes relacions de complicitat i amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic, sense que mai se li hagi escoltat cap comentari de censura respecte les múltiples vulneracions dels drets humans comesos per uns règim enriquits gràcies a les monumentals reservers d’hidrocarburs que posseeixen. Els favors es paguen i el monarca espanyol en deuria uns quants als seus col·legues àrabs. Segons diverses investigacions, han jugat un paper cabdal en l’edificació de la fortuna personal de Joan Carles I, que el 2003 la revista Forbes va situar en 1.790 milions d’euros. En un règim sense llum ni taquígrafs -l’amnèsia pactada de la Transició mana- la publicació va esborrar el monarca de la llista de plutòcrates i la xifra mai s’ha pogut contrastar amb transparència, però la Zarzuela mai l’ha desmentit.

La cort catalana de Joan Carles de Borbó

El rei espanyol s’ha relacionat al Principat amb polítics de l’establishment i part de l’elit empresarial del país, sectors que encara el defensen i es troben molt allunyats de la valoració pèssima de la monarquia que té avui la majoria de la ciutadania

Poc després d’anunciar-se l’abdicació del rei Joan Carles I, el programa El matí de Catalunya Ràdio va entrevistar telefònicament Miquel Roca i Narcís Serra. Ambdós, membres insignes del règim de la Transició que s’esfondra, van desfer-se en elogis cap al monarca. Serra, que va tenir una estreta relació amb el Borbó durant la seva etapa com a ministre de Defensa (1982-1991), va rebutjar la hipotètica celebració d’un referèndum sobre monarquia o república. Roca no va anar tan enllà, però no deixa de ser un dels catalans de màxima confiança del rei espanyol, que l’any passat li va encarregar la defensa de la infanta Cristina, arran del cas Urdangarin.

Serra i Roca no van ser una excepció. Durant tot el dilluns a Joan Carles de Borbó li van ploure lloances d’unes elits clarament allunyades del que pensa la majoria de la ciutadania. Fa tot just un mes, el darrer baròmetre del Centre d’Investigació Sociològiques (CIS) mostrava com les catalanes suspenien rotundament la monarquia en puntuar-la amb un 2,4, lluny del 3,7 de la mitjana estatal -en canvi, a País Valencià, amb un 4; i a les Illes, amb un 4,1; la valoració és superior. La pèssima opinió sobre la institució règia i l’ampli consens al voltant del dret a decidir no impedeix que, encara avui, al Principat hi hagi destacats defensors del rei Joan Carles i la monarquia.