Veus del sud per entendre i explicar el sud

Un informe de Human Rights Watch (HRW) alertant sobre el risc que l’inici de la mineria industrial a Karamoja derivés en vulneracions dels drets humans de la població autòctona va impulsar-me a desplaçar-me uns dies a aquell territori, situat al nord-est d’Uganda. Era mitjan de febrer i feia tot just un mes i mig que havia començat una breu etapa al país. Tenia certa informació d’una regió, la més remota i pobra d’Uganda, poblada per un poble de pastors nòmades -els karamojong-, pel qual les fronteres amb Kènia i el Sudan del Sud no suposaven cap tipus de barrera. Em faltaven contactes per anar-hi i a través de la xarxa vaig contactar amb el Karamoja Development Forum.

A la premsa de Kampala, la capital ugandesa, les informacions sobre els karamojong els acostumaven a presentar com una gent subdesenvolupada, endarrerida i primitiva. Però va ser arribar a Moroto, la capital de Karamoja, per tenir clar que es tractava d’un simple prejudici centralista. Allà vaig reunir-me amb Simon Peter Longoli, un jove periodista que havia fundat el Karamoja Development Forum, un espai de debat i reivindicació digital que aplega més de 3.000 persones. El mite del primitivisme dels karamojong desmuntat de cop. Longoli va exposar-me la deixadesa amb què el govern ugandès tractava el seu poble, víctima d’una sempiterna mancança d’inversions públiques i al que ni tan sols deixaven escollir quin model de suposat desenvolupament havia de seguir. Continua llegint

Anuncis

La imparable agonia del Llac Victòria

La sobrepesca, la destrucció de l’equilibri ecològic per la introducció de la perca del Nil, la contaminació de les aigües, la desforestació i l’expansió de la sida són les principals amenaces de l’espai

La petita badia de Lutoboka es converteix en un petit formiguer de gent cada tarda, quan una cinquantena de persones hi arriben en vaixell des d’Entebbe i s’uneixen a les desenes de residents que hi passen les hores, jugant a cartes, petant la xerrada o reparant les malmeses xarxes amb què sortiran a pescar a la nit. Ubicada a l’extrem nord-oriental de l’illa de Buggala, la badia és el principal punt de connexió del territori continental d’Uganda amb les Tse-Tse, un arxipèlag format per 84 illes al nord-oest de l’immens Llac Victòria i poblat per unes 70.000 persones. Henry Mayanja hi ha passat moltes de les tardes de les dues darreres dècades -tota la seva etapa com a pescador- i mentre mira els desperfectes de les xarxes explica que “ara hi ha menys peixos que fa vint anys, però en canvi hi ha més pescadors”. El resultat de l’equació és lògic, les captures han disminuït i la pobresa al districte de Kalangala -que engloba tot l’arxipèlag- ha augmentat.

La sobrepesca és només un dels greus problemes que colpegen les Tse-Tse i el conjunt d’un Llac Victòria cada cop més contaminat, on la vida s’hi fa progressivament més difícil fins al punt que els pronòstics més pessimistes afirmen que en 30 anys ja ni tan sols hi quedaran peixos. L’acaparament de terres -una xacra recurrent a tot Uganda-, una desforestació de moment imparable i una taxa de prevalença del VIH molt per damunt de la mitjana nacional són altres qüestions cabdals per adquirir un retrat complet de les principals amenaces de l’arxipèlag ugandès i, de retruc, del conjunt del llac. Continua llegint

Buscar or per comprar-se un plat de mongetes

El recent descobriment d’una important riquesa mineral a Karamoja ha provocat l’arribada de diverses transnacionals a la regió més empobrida d’Uganda. Un informe d’HRW adverteix que la seva explotació pot accentuar la marginació d’un territori històricament menyspreat per Kampala i amenaça amb liquidar una activitat bàsica per a la subsistència de milers de ciutadans locals

Equipats amb pics i pales, Kodet Robert i Lokiru Monyes s’endinsen des de les vuit del matí a alguna de les mines excavades artesanalment en el subsòl de Rupa, un sub-comtat del districte de Moroto, a la regió ugandesa de Karamoja. La sorra que extreuen passa a mans d’una dona, que la barreja amb aigua en una galleda amb l’esperança de trobar alguna peça d’or, per petita que sigui. El preuat líquid prové d’un riu gairebé sec situat a més d’un quilòmetre de la mina i l’ha carregat un nen de 9 anys. L’equip de Robert i Monyes està format per cinc persones. Els ingressos, normalment escassos, que obtenen per les més de sis hores diàries a la mina es reparteixen equitativament.

“Si tenim sort i trobem una peça gran, podem guanyar entre 80.000 i 100.000 xílings ugandesos [entre 23,5 i 30 euros] , però només ens passa molt de tant en tant. La majoria de dies l’or que traiem tot just ens permet comprar un plat de mongetes o de posho [menjar fet a partir de farina de blat de moro, tradicional de l’Àfrica de l’Est]”. El treball és molt dur i sovint es desenvolupa sota temperatures que superen els 35 º C. La mineria artesanal de subsistència està molt estesa a Karamoja, regió del nord-est d’Uganda fronterera amb Sudan del Sud i Kenya i la més empobrida del país. Segons un informe recent d’Human Right Watch ( HRW ), més de 18.000 persones s’hi dediquen durant l’estació seca, per complementar els ingressos que obtenen de les activitats ramaderes i agrícoles. Continua llegint

La doble condemna dels fills de la lluna a l’Àfrica

En nombrosos països del continent, els albins són víctimes d’atacs i assassinats i objecte de tot un seguit de creences que els exclouen de la societat. Paral·lelament, la poca consciència en protegir-se dels rajos solars els condemna a una vida generalment inferior als 40 anys. Progressivament, però, s’organitzen per defensar els seus drets i demostrar que són capaços de fer el mateix que la resta

Jude Ssebyanzi és un enginyer civil de Kampala, amb feina, casat i pare d’un nen. Un fred resum biogràfic que no crida l’atenció, però Ssebyanzi no passa desapercebut i està acostumat a aguantar les mirades generalment de rebuig dels altres. “Tota la vida m’han fet sentir diferent i m’han dit que no podia fer les mateixes coses que la resta de persones. Per sort, s’han equivocat”, explica. És albí i recorda com ja a casa va patir la discriminació del pare, “que no confiava en mi”. El rebuig va continuar a l’escola, on el pàl·lid color de pell l’estigmatitzava com el nen especial amb qui ningú volia jugar. Malgrat tot, Jude no es va rendir i es va llicenciar a la Universitat de Makerere, la més important d’Uganda. En començar a buscar feina, comenta que era automàticament descartat dels processos de selecció quan veien la seva foto, a causa de l’estès prejudici que els albins no estan capacitats per desenvolupar moltes tasques.

L’albinisme, una afecció genètica que consisteix en la falta de melanina en la pell, els ulls i el cabell, és encara avui una condemna a nombrosos països de l’Àfrica, sobretot a la regió dels Grans Llacs. Sense el que és un fotoprotector natural, les radiacions solars -molt intenses a l’àrea- esdevenen habitualment letals per als també coneguts com a fills de la lluna. Gairebé tots els que pateixen la malaltia tenen problemes de visió, desenvolupen càncer de pell i la seva vida rarament s’allarga més enllà dels 40 anys. El sol és la gran amenaça, accentuada per la poca consciència que han de protegir ulls, cabells i pell adequadament, però en almenys una quinzena de països del continent els albins han de conviure amb l’estigma social de ser diferents, que els aboca a l’exclusió social. Continua llegint

Israel es desfà dels sol·licitants d’asil africans amb la complicitat d’Uganda

El govern de Museveni nega l’existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l’existència. Des de fa uns mesos, els ‘sense papers’ poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l’argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l’existència de cap acord secret en l’enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l’aclaparadora majoria dels sol·licitants d’asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l’Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La tanca entre Israel i Egipte.

La tanca entre Israel i Egipte.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d’asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d’Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l’Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se’ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d’alta seguretat que barra l’accés al sud d’Israel. Durant el primer mes i mig d’enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb. Continua llegint

El Black Monday, el moviment que lluita contra corrupció crònica d’Uganda

L’apropiament de fons públics és una pràctica molt habitual al país, en gran facilitada per la impunitat que acompanya els protagonistes dels principals escàndols d’aquest tipus. Des de fa prop d’un any i mig, diverses organitzacions es mobilitzen cada mes per denunciar la corrupció i, sobretot, per fer créixer la consciència entre una ciutadania resignada

El president d’Uganda, Yoweri Museveni, va aprofitar el seu missatge de benvinguda al 2014 per assegurar que la lluita contra la corrupció seria una de les prioritats de l’administració que encapçala. La proclama de qui acumula 28 anys al càrrec no era, ni de lluny, una novetat. És gairebé una tradició que el també líder del Moviment de Resistència Nacional (NRM) aprofiti el discurs de cap d’any per afirmar que, ara sí, l’oposició a la corrupció serà efectiva. La realitat, però, és que els resultats no es veuen per enlloc i que la xacra, segons diverses estimacions, no ha deixat de créixer en les gairebé tres dècades que Museveni i companyia sumen al capdavant d’Uganda.

Fa gairebé dos mesos que estic al país i sempre que he entrevistat a algú en profunditat acaba sortint la qüestió de la corrupció. Qualsevol ugandès mínimament informat explica que és un problema estructural, que la pràctica és massiva i gairebé tothom l’assumeix com quelcom inevitable. Això no significa que ningú s’hi oposi. Des de novembre de 2012 hi ha en marxa el moviment Black Monday, que aplega més de cinquanta organitzacions de la societat civil. El primer dilluns de cada mes es mobilitza per denunciar-la i, sobretot, difon informació a la ciutadania amb l’objectiu que sigui conscient que el robatori de fons públics és un fet que perjudica, directament, la qualitat dels serveis públics. Lluny de veure’s com una iniciativa que pretén millorar l’administració, l’executiu de Museveni es dedica a reprimir el Black Monday i desenes dels seus activistes han estat detinguts des que van començar a manifestar-se. Continua llegint

Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte

Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.

Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.

Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010. Continua llegint