Repsol, una companyia protegida per l’Estat

Propietat, principalment, de fons d’inversió i entitats financeres, s’ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països

Abril de 2012. El govern de l’Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d’YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d’una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc -a l’hora de defensar interessos oligàrquics delscampions nacionals, PP i PSOE es fusionen- clama al cel i García Margallo, ministre d’Exteriors de l’executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L’aparell estatal i l’establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau i tot tipus d’atacs i desqualificacions al govern argentí, titllat mantes vegades de populista. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d’interessos privats. 

El plet -que va tancar-se l’abril d’enguany amb l’aprovació d’una compensació econòmica a la companyia d’uns 3.700 milions d’euros- va posar de manifest l’enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat a protegir certs beneficis corporatius que a garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania. L’espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu costat, però realment era vàlid? D’entrada, Repsol està totalment en mans privades des que el 1997 el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més a més, la majoria del capital de la companyia s’ubica fora de l’Estat, bàsicament en fons d’inversió que, al seu torn, estan sota control de grans bancs. 

És cert que els dos principals accionistes de la petroliera, Caixabank i Sacyr, són espanyols. L’entitat financera té l’11,8%, mentre que la constructora arriba al 9,2%. Però a partir d’aquí, la resta de propietaris de referència són tots forans. Fins al juny, la mexicana Pemex -dedicada també als hidrocarburs- en controlava el 9,3%, però tot just acaba de completar la sortida iniciada fa cinc mesos; per aquest motiu  Temasek, el fons sobirà de Singapur, és el tercer màxim accionista amb el 6,0%. Després hi ha grans bancs i fons d’inversió com HSBC, 5,4%; Blackrock, 3,1%; BNP Paribas, 3,0%; JP Morgan Securities, 3,0%; Capital Group Companies, 2,5%; JP Morgan Chase & Co, 2,1%; o la societat d’inversió de capital variable (sicav) Inversora de Olarizu, 2,1%. Mercats en estat pur. Gasolinera Repsol

L’origen: antics monopolis públics
La companyia no ha estat sempre sota domini dels mercats, sinó que en néixer, el 1986, era totalment pública, amb l’Institut Nacional d’Hidrocarburs (INH) com a accionista únic. Repsol es crea de la unificació de diversos monopolis energètics estatals, com Campsa, Butano o Petronor. El govern de Felipe González (PSOE) n’inicià la privatització tres anys més tard, procés que va culminar el 1997, ja amb Aznar al capdavant de l’executiu. En aquell moment, el president de la petroliera era Alfonso Cortina. És un dels fills de Pedro Cortina Mauri, un dels catalans de Franco. Nascut a la Pobla de Segur, Cortina Mauri va ser un dels fundadors de la cervesera San Miguel i, posteriorment, va ocupar diversos alts càrrecs a l’àrea d’Exteriors del règim dictatorial, arribant a ser ministre del ram del gener de 1974 a desembre de 1975. El relleu d’Alfonso Cortina s’executa el 2004, amb l’aterratge d’Antoni Brufau, un home de La Caixa, el tradicional accionista de referència de la companyia. 

Brufau, que l’any passat va embutxacar-se 4,9 milions pel càrrec -a banda dels gairebé 500.000 euros  que la societat va aportar a la seva pensió-, va ser un dels grans aspirants a succeir Josep Vilarasau al capdavant de l’entitat financera -juntament amb Isidre Fainé, qui assoliria el càrrec-, després dels quatre anys de mandat pont de Ricard Fornesa (2003-2007). 

El premi de consolació per a Brufau va ser la presidència de la corporació energètica, a la que va arribar des de la presidència de Gas Natural, participada tant per La Caixa com per la petroliera. Curiosament, actualment Brufau i Fainé comparteixen espai al consell d’administració de la companyia, ja que el banquer n’és el vicepresident, posició que li va reportar uns ingressos de més de 350.000 euros el 2013. Entre d’altres, al consell també hi ha Artur Carulla, un dels germans propietaris del holding Agrolimen (Pans & Co, Bocatta, Fres Co, Gallina Blanca,…) que a l’abril van abonar 9,5 milions perquè s’arxivessin les actuacions per frau fiscal contra ells. L’any passat, Carulla va cobrar gairebé 400.000 per ser conseller de Repsol. 

Paradisos fiscals i negocis amb dictadors 
Malgrat l’origen públic i el paraigües protector que encara li ofereix l’Estat -amb la defensa aferrissada en el plet argentí per YPF com a paradigma- Repsol mira bàsicament pels seus interessos corporatius -i els dels accionistes- i no precisament pel conjunt de la ciutadania. La mostra més clara és l’enorme quantitat de societats filials que té en paradisos fiscals. Segons l’informe de 2012 de l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), presentat fa uns mesos,  fa dos anys la companyia comptava amb 44 subsidiàries en territoris de baixa tributació, fonamentalment radicades a Delaware (Estats Units) i els Països Baixos, però també a Suïssa i a les Illes Caiman i Bermudes. És evident que l’activitat extractiva de Repsol no es concentra en aquestes àrees; així doncs, no és forassenyat pensar que les filials s’empren per minimitzar la factura fiscal. 

A banda de seguir l’estratègia habitual de l’Ibex a l’hora d’eludir el pagament d’impostos -33 de les 35 companyies de l’índex empren filials en paradisos, segons l’ORSC-, la petroliera no és precisament escrupolosa quan ha d’escollir companys de viatges.Business is business i quan es tracta de lucrar-se no li importa fer-ho en règim dictatorials. Actualment opera en països com Argèlia, Angola i el Marroc, al costat de les estatals Sonatrach, Sonangol i ONHYM. També ho fa a Líbia, on durant dècades va estar associada a la National Oil Company, la societat cabdal en l’engendrament de la fortuna de Gadaffi. Del 2004 al 2012 va participar en projectes a l’Aràbia Saudita amb l’estatal Aramco i durant uns anys va buscar petroli a Guinea Equatorial, regida amb mà de ferro per Teodoro Obiang des de fa 35 anys. 

En tots els casos règims més o menys dictatorials, que acumulen una allau de denúncies per vulneracions dels drets humans més bàsics i que surten malparats en els informes anuals sobre el tema d’Amnistia Internacional o Human Right Watch. Organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) han denunciat que establir-s’hi i fer-hi negocis no deixa de ser una forma clara de “legitimar-ne els règims dictatorials”. Lluny de causar-li cap tipus de problema, sovint Repsol s’hi ha establert després de viatges oficials de governants espanyols, que li han aplanat el camí donant-li seguretat jurídica. De nou, la diplomàcia empresarial. 

Impactes negatius a l’Amèrica Llatina
Repsol, com Telefònica i Endesa -altres antics monopolis públics privatitzats durant la dècada dels 90-, juga un paper cabdal en el neoimperialisme espanyol a l’Amèrica Llatina, articulat a través de grans empreses. La regió ha esdevingut la principal àrea d’expansió de les principals companyies estatals i, per exemple, la petroliera opera actualment a Bolívia, Brasil, Colòmbia, l’Equador, Nicaragua, Mèxic, el Perú i Veneçuela. La presència Amèrica Llatina li ha reportat uns ingressos multimilionaris, però el seu historial allà no és precisament immaculat. 

Diverses organitzacions l’han acusat de provocar greus danys ambientals amb la seva activitat extractiva al Perú, l’Argentina o l’Equador. Oxfam Intermón va publicar al juliol de 2008 l’informeLletra petita, grans abusos, on exposava que la companyia s’havia beneficiat de la posició dèbil de diversos governs de la regió -que buscaven inversions foranes- per firmar-hi contractes abusius, que li van reportar “beneficis extraordinaris”, mentre que els guanys per a la població autòctona van ser mínims. Informacions periodístiques del 2006 també van mostrar el vincle de la petroliera amb el moviment secessionista de la regió boliviana de Santa Cruz, molt actiu en l’oposició inicial a la presidència d’Evo Morales. 

Amb uns beneficis de gairebé 10.500 milions d’euros des del 2010 -durant el primer semestre de 2014 els números verds han estat de 1.327 milions-, Repsol segueix insaciable i l’imminent inici de les prospeccions per buscar hidrocarburs a les Canàries i l’intent de fer-ne de noves davant del Delta de l’Ebre i les illes Columbretes ho demostren. L’impacte ambiental i l’oposició del territori són ignorats per una companyia que sempre compta amb el suport del govern espanyol de torn. I que, a cop d’anunci, evita que la majoria de les informacions crítiques amb les seves actuacions apareguin als grans mitjans. Blindatge mediàtic i diplomàcia empresarial al servei d’un dels monstres de l’Ibex. Combinació perfecta per als interessos corporatius. 

*Article publicat al número 372 de la Directa en paper. T’hi pots subscriure aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s