“Tinc por que s’utilitzi la crisi de l’Ebola per satisfer altres interessos”

Va arribar a Sierra Leone com a missioner a principi dels noranta i va viure gairebé dues dècades a l’Àfrica. Durant aquest període va deixar la vida religiosa per seguir treballant al continent com a cooperant i periodista. Conegut sobretot per haver encapçalat un exitós programa de recuperació de nens soldats a l’estat de l’Àfrica Occidental, lamenta que en d’altres països projectes similars no hagin comptat ni amb temps ni amb diners per complir l’objectiu. “Són persones que necessiten acompanyament per recuperar-se de l’experiència viscuda i cal oferir-los una alternativa a la violència”, subratlla. Crític amb el rol de les ONG durant molt de temps, “destinades només a oferir pedaços per no qüestionar les fonts de finançament”, advoca per la sensibilització i la incidència sobre la realitat africana a través de conferències i articles en mitjans com el blog África no es un país o Mundo Negro.

En la cobertura dels grans mitjans de l’Estat sobre l’Àfrica predominen les informacions negatives, lligades a conflictes armats, epidèmies o pobresa. És una visió esbiaixada?

Encara avui, Àfrica és desconeguda a l’Estat espanyol i hi pensem en clau negativa i d’amenaça, a diferència del que passa amb Amèrica Llatina o l’Àsia. Els mitjans perpetuen aquesta imatge, però també és cert que hi ha una generació de periodistes joves, com José Naranjo, Xavier Aldekoa, Gemma Parellada o Alberto Rojas que en donen una visió molt diferent, amb temes de desenvolupament o sobre dones que canvien la seva realitat que abans no apareixien.

Cites periodistes que intenten reflectir la vida quotidiana i en llegir-los te n’adones que hi ha moltes inquietuds compartides entre nosaltres i els africans.

Sí, i això sorprèn aquí. La realitat dels joves urbans de moltes ciutats africanes és molt similar a la que poden tenir els de Barcelona, Madrid o París. Escolten la mateixa música, miren les mateixes sèries de televisió i estan pendents dels mateixos equips de futbol. Són joves que utilitzen les xarxes socials, per exemple per crear campanyes de prevenció sobre l’Ebola. Hi ha certes inquietuds universals i molts joves africans, bàsicament urbans, també reclamen tenir veu i intervenir en política, com passa aquí.

Amb relació a l’Ebola, la informació s’ha ampliat quan s’ha percebut com una amenaça per a Occident.

Cert. Pràcticament no s’havia fet cas d’organitzacions com Metges Sense Fronteres, que havien alertat que es tractaria d’una epidèmia més important que les anteriors i que seria difícil de controlar. S’ha reaccionat quan la malaltia s’ha vist com una amenaça i aleshores sí que s’hi han enviat diners i soldats. Altres problemàtiques més mortíferes com la fam, la sida o la malària no són una amenaça per a nosaltres i aleshores interessen molt menys i no se les combat des d’aquí. La meva por és que s’utilitzi la crisi de l’Ebola per satisfer uns altres interessos. Arribaran 3.000 soldats estatunidencs a la zona i caldrà veure si després s’hi queden i perquè. 

Chema Caballero. Foto d'Ismael Guye

Chema Caballero. Foto d’Ismael Guye

Interessa l’existència de diverses crisis al continent per facilitar-hi la intervenció de les potències mundials i l’espoli dels recursos naturals?

Ara mateix hi ha una enorme guerra freda d’interessos a l’Àfrica entre Occident i els països emergents, que tenen una influència cada cop major. És evident que els occidentals tenen com a objectiu controlar els recursos naturals i per fer-ho han utilitzat governs amics i governs titelles, n’han controlat les finances, han subornat,…La Xina i la resta d’emergents volen el mateix, però actuen d’una altra manera, més d’igual a igual, i això ha permès alguns països africans guanyar camp de joc i poder negociar millor. Les intervencions militars de França a Mali o la República Centreafricana o la presència dels EUA a Uganda contra la guerrilla de Joseph Kony han estat en defensa dels seus propis interessos i també són excuses que serveixen per entrar al continent i poder-hi mantenir una àrea d’influència i també serveix d’avís a la Xina.

Com a contrapartida, també hi ha un creixent empoderament de la societat africana.

Sí i aquí hi ha l’esperança. En molts països creix una societat civil cada cop més forta i empoderada i hi apareix una classe mitjana, integrada sobretot per joves que han estudiant a les universitats del país o a fora. No roben, paguen els impostos i exigeixen transparència als seus governs. Volen saber què es fa amb els seus impostos, amb qui signa el govern els contractes del petroli i perquè no es fan més escoles i hospitals. I és veritat que les infraestructures, a poc a poc, milloren. També és cert que hi ha una gran diferència entre la població urbana i la rural. Són dos móns oposats que conviuen. Els de la ciutat tenen accés a la informació i és on hi sorgeix la societat civil, mentre que el camp encara està molt enrere i el caciquisme hi impera. La conseqüència és un gran èxode del camp a la ciutat, que genera altres problemes, com la proliferació de suburbis empobrits.

Diversos països africans tenen un gran creixement macroeconòmic, però això no està servint per reduir-hi les desigualtats.

Es tracta d’un creixement fals, basat únicament en l’extracció de recursos naturals, que no reparteix els beneficis. No serveix per millorar els serveis. Però ara sí que hi ha demandes de transparència i fiscalització per part de les creixents classes mitjanes urbanes.

Has treballat durant anys amb nens soldats, però el problema es manté. Per què?

A Sierra Leone vam tenir la sort de treballar-hi molt de temps, en un moment en què es va posar de moda i hi havia molts diners i vam poder fer projectes molt interessants, amb un finançament que va continuar quan la guerra va desaparèixer. Va ser un projecte dissenyat a llarg termini i no s’ha repetit en d’altres casos, on al cap de tres mesos s’ha enviat de tornada a casa persones que han estat cinc o sis anys combatent. No s’hi han adaptat i si han tingut l’ocasió han tornat al seu grup de soldats. A les noies que van ser segrestades i violades tampoc se’ls hi ha donat una alternativa de vida. No s’inverteix prou temps ni diners amb els projectes i això fa que no funcionin. Estic molt enfadat amb l’Unicef per això.

Què és el necessari perquè puguin recuperar-se i reintegrar-se a la societat?

Donar-los el seu temps perquè es netegin i superin l’experiència viscuda i oferir-los una alternativa a la violència. Si un nen vol estudiar això no es fa amb tres setmanes. Necessites un programa a llarg termini. I a Sierra Leone ho hem demostrat, amb antics nens soldats que han anat a la universitat, i d’altres que han optat per inserir-se abans al món laboral i són taxistes i noies que són perruqueres. Se’ls ha donat una oportunitat. I n’hi ha que han necessitat cinc o sis anys per fer una carrera, i d’altres un per fer una formació professional i obrir un negoci. És cabdal demostrar-los que val la pena deixar la violència i això passa per fer un acompanyament llarg. També cal treballar amb la societat que ha patit la seva violència és clau que no se’ls vegi com a botxins, sinó com a víctimes que van ser forçades a cometre aquest tipus d’accions. Costa molt fer aquest canvi per part de les víctimes, però al final el fan.

*Versió ampliada de l’entrevista publicada al número 370 de la DIRECTA, 14 d’octubre de 2014. 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s